ESTAR

Sí que vull estar. De fet sóc aquí cada dia. Pot ser siguis tu la que no em veus. Poder aquesta lúgubre caverna plena de Ballantine’s i Diazepam no sigui el que tu busques, o a on esperes trobar-me.

Ad-líbitum. Un dia tot tornarà a ser com abans.

ÚNIC DESTÍ

Oblidar-nos. El nostre únic destí. No necessitar mai més Diazepams, Trankimazids, Seroxats ni Lexatins. Oblidar-nos. No patir un altre cop un ai al cor, ni haber d’afussellar a les papallones que m’omplen la panxa quan et veig. El nostre únic destí. Aixecar-me per a viure el meu dia i no pensar únicament en que estaràs fent tu. Oblidar-nos. Que qui s’ofegui en els teus ulls sigui un altre. El nostre únic destí. Que em trobi bussejant en unes altres mirades. Oblidar-nos. Que deixi d’agobiar-me el silenci que segueix a aquest què.

Oblidar-nos per fí. El nostre únic destí.

Shiitake, Winston i Baudelaire

"Si algún importuno viniera a molestarme mientras la mirada mía reposa en tan deliciosa esfera; si algún genio malo e intolerante, si algún Demonio del contratiempo viniese a decirme: «¿Qué miras con tal cuidado? ¿Qué buscas en los ojos de esa criatura? ¿Ves en ellos la hora, mortal pródigo y holgazán?» Yo, sin vacilar, contestaría: «Sí; veo en ellos la hora. ¡Es la Eternidad!»"

Em perdo en els teus ulls. No me’ls trec del cap, i hi somnio. Com diu el poeta, hi veig en ells una hora àmplia que em sembla l’eternitat. Tremolo mirant-te mentre el silenci ens embolcalla en un “spleen” màgic que, a mi, em sembla etern. Subtilment t’acaricio i em fonc amb tu. Et llegeixo i en el teu silenci hi trobo la pau que em manca. M’agrada la teva paciència, la teva serenor i la capacitat que tens d’emprar el teu maternal “ying” per a calmar el meu eufòric i nerviós “yang”.

M’agrada quan seiem molt a prop, l’un enfront de l’altre. M’agrada enumerar mentalment les vegades que et faig somriure i apostar-me amb mi mateix si la propera cosa que et digui serà més bonica que la que t’acabo de dir. Amb tu, la tendresa m’envaeix i se m’omple el cap de poesia.

"Cuando mordisqueo tus cabellos elásticos y rebeldes, me parece que como recuerdos."

OFEGAR EL SILENCI

Un cop et vaig dir que escoltaria als Marea més antics i també que Oblidarem amb el temps tot el que ens estimàvem i com s'aturava el temps en les nostres besades i abrasades infinites i llavors tot tornarà a ser com sempre..., no sé si perquè no puc escapar de la música, o perquè m’estic tornan boig i estic començant a deixar de ser racional però, no només els escolto sinó que a sobre els hi faig cas.

I ara estic així apagant les burilles en tots els records mentres als gots es queda aigualit un Ballantine’s preparat per ofegar el silenci que no puc foragitar de la meva vida. El silenci m’acompanya al cotxe, a la feina, a casa. El silenci em desperta a mitja nit i m’obliga a conversar durant hores. El silenci sempre em diu el mateix i jo, idiota, el passejo amunt i avall i me l’enduc als bars i a les discoteques i ell, maleït, mai cau ebri i calla. A vegades, a aquest silenci l’acompanya una pesada buidor. La buidor dels espais i un nosequé que fa que només senti coses que ja fa temps que han passat. A la buidor no l’odio tant. Les coses buides sempre es poden tornar a omplir, com els gots de Ballantine’s en els que ofegar el silenci….

AFORISMES (EL POBLE)

M’ agrada el poble pel seu silenci, per la terra seca que et fa pensar, per la cara vermellosa de la gent que es fa gran allà, per la germanor (tot i que allà “les dos espanyes” son completament vives) però sobretot, perquè cada cop hi vaig hi ha quelcom que em trasbalsa.

Encara que el càncer se’t mengi no oblidaré mai la teva veu aguda espetegant aforismes:

“Enseña más un año de adversidad que diez de universidad”

SILENCI

Nervis, stress. Treball frustrant. Pujo al cotxe per tornar a casa. M'hi assec i tanco la porta. El meu temple. No us podeu ni imaginar les hores que m'hi passo al cotxe, no dic circulant, dic al cotxe. És, com deia, el meu temple, com la meva habitació. Poso la clau al contacte i la faig girar. Comença a sonar la música i inexplicablement la apago. Sí, inexplicablement. Adoro la música, ho és tot. (Al cotxe, per exemple, porto quatre porta-cd's, dos de quaranta-vuit discos i dos de vint-i-quatre. Son plens i no hi ha cap cd que no escolti. Els renovo periòdicament i porto el cotxe ple de cd's desendreçats. Com un dia em parin els mossos semblaré un payo del Top-manta...) avui però, volia silenci. Per inèrcia he baixat la finestra. M'agrada circular així: amb la música ben alta i la finestra baixada. M'he acostumat. A vegades no sento les sirenes. No sento res més que la meva música. Estic al meu món. Circulació, vent a la cara i música: quin goig! Però avui tot a sigut diferent. He apagat la música. He sentit el motor, el meu i els dels altres cotxes. De cop m'han començat a venir coses al cap. El vent i el silenci, el silenci i el vent. M'he enrecordat d'aquella setmana santa que vaig passar completament sol al poble de ma mare. En aquella casa vella amb la llar de foc. Amb els pagessos i els ramaders. Amb el vent i el silenci. El goig de pujar al cim amb el pastor de bon matí amb un bon grapat d'ovelles. Pasar-hi el dia així. Amb el vent i el silenci mentres un fantàstic sol d'hivern escalfa la roba de llana. Assegut sobre una pedra compartim tabac de liar, els dos en silenci. Només el bel d'alguna ovella i el so de les seves passes. I així es passa el dia: mirant els núvols. El vent que els mou fa agitar les branques d'un àlber, el gos fa un badall i el pastor murmura una cançó que no s'enten. El miro fixament i és posa a riure.
Després de la fugida als records torno al cotxe. Per la C-58 abans d'agafar la ronda litoral, per agafar la B-20, veig la gran urbe i la melangia m'emvaeix. Qui pogués tornar a l'erm paradigmàtic on aturar el temps? Al secarral silenciós on refer la vida, a la poderosa pedra des d'on es veu tot: el poble, la mina, les ovelles...