dilluns, d’octubre 09, 2006

TREBALL FRUSTRANT

Salut bloggers:


En primer lloc vull disculpar-me per com tinc de deixat el bloc. Estic en un moment de molta feina que s´allargarà fins a final d´any i que reclama una constant dedicació. Tot i que ho sembli no pretenc parlar de treball, propiament dit, en aquest post.


Permeteu-me que faci una mica d'historia. Heràclit no va tenir una adolescència massa amigable. Al col·legi al que anava manava primer l´aparença i després, molt després, la raó. Un servidor, que creia que el ropatge era millor si era de segona mà, no va encaixar gaire en aquella munió de petits elitistes que no coneixien al Che, ni a Marx, ni a Bakunin, Alguns es manifestaven, fins i tot, seguidors del PP!!! i jo vaig viure en una especie de gueto durant tot el batxillerat...


Òbviament no m'he tornat a veure amb aquesta gent des de que vaig plegar del cole. Jo he fet la meva vida, ara tinc una feina que m'omple i que em deixa dormir agust a les nits i hi estic molt orgullòs. Avui, però, he trobat a un d'aquests nois. Ben bé aquest no era dels més odiosos, fins i tot havia tingut forces converses amb ell i em semblava un bon paio... i no. L'hombra de la dreta també és present en alguns joves... De debó, jo mai m´ho hagues pensat. No he pogut fer-li entendre paraules com solidaritat, company obrer, llibertat, dignitat i aquestes coses que faig a la meva feina... Avui també és un d´aquests dies en que m'he sentit frustrat...


Amb el vostre permís em tornaré a la caverna a reflexionar si realment és bo cercar les coses a fora o es millor adpatar-se a les hombres... La realitat és dolorosa i costa massa de pair.

8 comentaris:

tonibanez ha dit...

Per què escrius 'hombra' (shadow) amb hac? Ets amic o lector de la Mireia Galindo?

Heràclit ha dit...

Apreciat Toni,

és una errada i pot ser trobis més al post. Em sap greu, no he fet massa bona feina...

A reveure.

Jaume ha dit...

Benvolgut Heràclit,

vols dir que declarar-se admirador de Marx, el Che e tuttiquanti no és també una forma d'elitisme? Passa que els uns ho fan basant-se en la roba i els altres ho fem basant-nos en les creences, però en el fons tots busquem alguna cosa que ens "vesteixi", per tapar, d'aquesta manera, la nostra inseguretat i poder creure que som millors del que som en realitat.

Heràclit ha dit...

Jo no em refereixo a creure d´una manera fervorosa en els personatges en si, sino a viure l´utopia "propia" de la joventut.

Per cert, benvolgut al bloc!

Tals ha dit...

Però la utopia de la joventut no està de moda, fins i tot es pot dir que està mal vista. Ja ningú respecta els somnis de l'altre, més aviat, se'n riu del seu idealisme o innocència. Així doncs, el millor és passar el més inadvertit possible i intentar confondre's entre els altres, per tal que no es dediquin a atacar les teves idees i pensaments. Ara per ara, ésser diferent del grup és el pitjor que et pot passar, si parlem de temes de relacions.
Salut!

Heràclit ha dit...

Cal renunciar, doncs, a la utopia?

Tals ha dit...

Suposo que el que és verdaderament admirable és lluitar contra la tendència, contra l'oblit de la utopia i seguir creient-hi, malgrat la incredulitat dels altres. Si més no, com bé deia Lennon a Imagine "you may say I'm a dreamer, but I'm not the only one", sempre trobarem més gent que continuï lluitant com fem nosaltres i que segueixi mantenint viu l'esperit de la utopia.
El que sí s'ha de fer és evitar posar masses ilusions en els altres, en la "massa", perquè molts cops ens pot decebre al no pensar com nosaltres.
Salut!

Diògenes ha dit...

Cal mantenir encès l'esperit de la utopia davant els neoliberals i els qui pensen que el món no es pot transformar. Aquests el que creuen és que el món no s'ha de transformar, ja que això aniria en contra dels seus interessos. Lluitem i somniem, és clar que sí (Lluís Llach dixit).