A la ciutat els cotxes s’aglutinen a les voreres, les terrasses dels bars s’omplen de tarda de cervesa i braves, els para-sols descansen de la infatigable jornada i els arbres es comencen a moure al ritme de la suau brisa. Jo treballo. La gent de l’autobús acusa el baix número de graus que marca el modern climatitzador. Dos joves s’abracen en un portal i es prometen amor etern d’estiu. Deu clients volen comprar un ventilador. Observo les cares fatigades dels companys que esperen ansiosos les seves vacances. L’uniforme em pica, em queda més estret que abans. M’he engreixat. Suo molt, moltíssim. No recordava la calor del magatzem, la seva pols, les seves olors. Recordo, però la calidesa de la sorra de la platja mallorquina, la conducció tranquil·la de la via cintura, la pluralitat de verdures del frit mallorquí... necessito de nou les teves besades infinites, la suavitat de la teva pell i la frescor del teu cabell mullat per l’aigua de la piscina. Miro el rellotge i veig com el temps fugisser deixa enrera els bells records i em posa davant dels ulls la realitat laboral.... He tornat a la feina...
dimecres, de juliol 19, 2006
dijous, de juliol 13, 2006
Barrett
Homenatge a Syd Barrett (1946-2006)
diumenge, de juliol 09, 2006
Trobades dialògiques en el món virtual
Heràclit: Escrivim des d’una caverna tenebrosa. Heràclit l´obscur plora i de les llàgrimes emanen idees de posts.
Diògenes: “Un pessimista és un optimista amb experiència” (Truffaut).
Heràclit: Vull dir que és difícil fer un mètode paranoicoèpic, una revolució intel·ligida amb el tipus d´energia vitalista que crec que té en ment.
Diògenes: De les crisis surten moments creatius, del caos neix la vida
Heràclit: Demana un crit a la vida. L´èpic paranoic es lamenta de la vida que l’envolta i prova de fugir-ne, arriba a la revolució intel·ligida i sap que va a la mort social, a l´alienació de la societat que odia...
Diògenes: Mètode paranoicoepicohedonista, nova opció. La revolució intel·ligida és el crit dels utòpics, cal denunciar l'estupidesa per crear nova intel·ligència.
Heràclit: Paranoicoepicohedonista deu ser complicat.
Diògenes: El nou home rebutja l'alienació i es refugia en el plaer creador.
Heràclit: Si és nou ha de venir d´una alienació, no?
Diògenes: Però l'ha de superar dialècticament.
Heràclit: Ha de ser com l´Emili de Rousseau?
Diògenes: En quin sentit?
Heràclit: En què per ser "el nou home" ha d´haver estat educat (creat, sorgit) fora de la societat que ha de superar, no?
Diògenes: Això és fàcticament impossible, l'home pur no existeix. Som fills del nostre temps (Hegel). L'estat de natura és una abstracció paranoicolírica.
Heràclit: Sí, és impossible educar fora del context social.
Diògenes: Educar és manipular.
Heràclit: Però no és impossible educar en contra del context social...
Diògenes: Ben vist.
Heràclit: L´educació no dura sempre...
Diògenes: Segur?
Heràclit: Com a manipulació, no.
Diògenes: Rebem estímuls constantment i no som estàtues insensibles.
Heràclit: A mi em manipulen fins que regeixo allò que vull captar.
Diògenes: Cal entendre la manipulació per enfrontar-s'hi.
Heràclit: Sí. I arriba un moment en la vida de tot home en què no només s´entén, sinó que s´accepta. Jo penso en un prototip de fill i l´intento crear per a un millor futur per a ell...
Diògenes: L'acceptació d'un mateix és el pas previ a l'alliberament.
Heràclit: Sí, però miri quina paradoxa... Accepto que em manipulin per ser més lliure???
Diògenes: Entenc la manipulació. Si no l'entenc, m'hi sotmeto.
Heràclit: M´accepto a mi mateix com a ésser manipulat, manllevat d´una naturalesa anàrquica.
Diògenes: M'accepto comprensivament.
Heràclit: M´han conduït pels camins del meu temps, del meu context social i... m´he d´acceptar per alliberar-me?
Diògenes: Acceptar-me no vol dir acomodar-me. És reconèixer-me després de sortir de mi.
Heràclit: O primer he d´acceptar que estic quadriculat i he d´enderrocar els fonaments de tota la meva educació, els dogmes socials que tinc al cap i començar des de l´abisme a construir l´edifici cultural, social i vital que em manca?
Diògenes: Reconèixer-me és saber què vull, per on he de començar després del dur dogmatisme de l'instint de ramat.
Heràclit: Al·leluia! Em reconec i no m´agrado.
Diògenes: Jo tampoc. No sóc el superhome, sinó un humà deseixit, desarrelat.
Heràclit: Vull crear-me ara, en aquest context, a mi mateix. Des del principi. Retornar a l´estat amniòtic, a l’animalitat més natural.
Diògenes: Les forces de la natura, el femení del món.
Heràclit: Sí!
Diògenes: La vulva primigènia.
Heràclit: Però no tinc cap punt de referència i el món es troba fosc. Per on començo?
Diògenes: Per la terra. Jo sóc el sentit de la terra (Nietzsche).
Heràclit: Però la terra no em pertany!
Diògenes: Si m'hi arrelo, sí, i deixo de mirar els reremons, els dogmes.
Heràclit: Si m´hi arrelo jo li pertanyo a ella i aquest és el primer punt de referència, l´acceptació de la norma natural, l´acceptació del més fort. No puc anar en contra de la natura. La natura és el tot.
Diògenes: L'acceptació de la vida. Deus sive Natura.
Heràclit: I jo només una part (i la part...). M´hi associo.
Diògenes: La part que és tot en la seva con-fusió, l'atman que es fon amb el brahman.
Heràclit: Visc d´acord amb les lleis naturals inapel·lables, i a partir d’aquí em culturalitzo.
Diògenes: I convisc amb el determinisme
Heràclit: I em faig social, cultural, polític...
Diògenes: I sóc el que vull ser, sense oblidar l'arrelament.
Heràclit: Sóc el millor que puc ser dintre del que la natura m´ofereix.
Diògenes: Sense edificar ficcions que em condemnen.
Heràclit: Exacte!
Diògenes: Sense prohibicions. Sí a la vida.
Heràclit: Perquè no la puc manipular.
Diògenes: OK.
Heràclit: Hi estem d´acord?
Diògenes: Sí.
Heràclit: Ha ha ha, no m´ho puc creure!!