dijous, de juny 29, 2006

Ateologia (I)



Durant aquests dies de xafogor intensa estic llegint una obra ben recomanable, un dels grans èxits de vendes a França. Es tracta del Tractat d’ateologia (Traité d’athéologie, Grasset, 2005), de Michel Onfray, un llibre que reivindica la necessitat d’un ateisme militant davant un món en què la idea de Déu torna a fer-se present, d’una manera ben palesa o bé encoberta per la retòrica humanista, que renuncia a Déu però no a la seva herència. Onfray, creador de la Universitat Popular de Caen (un model importable on els professors podrien ser blocaires que impartirien les seves lliçons des del ciberespai, l’àgora global, sense academicismes ni programes esclerotitzats), divideix el Tractat en quatre parts: Ateologia, Monoteismes, Cristianisme i Teocràcia. En el prefaci posa èmfasi en el fet que les grans religions han creat mons suprasensibles (arrière-mondes) per no mirar la realitat material amb tota la seva cruesa, sorgeixen de la tendència a la fabulació, a la projecció de transcendències per evitar la immanència, l’única veritat vital. L’oblit del real ens ha dut a l’escissió antropològica, a la pèrdua del cos a la recerca de l’esperit. L’ateisme ha de ser reivindicat, continua el filòsof, com a guarició davant la ficció inútil d’aquells que converteixen la creença privada en un afer públic i pretenen organitzar la vida dels altres. La idea de Déu ha malmès la raó, la intel·ligència i l’esperit crític, i aquest Déu, que pretesament havia mort des de La gaia ciència de Nietzsche, resta viu en la ment dels qui es deixen ensarronar per un mite estèril. Un munt de filòsofs han estat acusats d’ateisme al llarg de la història per defensar una concepció de la divinitat diferent a l’oficial. Spinoza, per exemple, va ser expulsat de la sinagoga per la seves idees sobre la substància única i per ensenyar una moral de l’alegria propera a l’hedonisme. Això és el que odien les religions i els seus sacerdots: la possibilitat de dur una vida de plaers, materialista, fidel al cos i als seus instints, on el sóma no esdevingui séma i on la ficció no impedeixi la joia d’existir. És la diferència entre Plató (la filosofia és una preparació per a la mort) i Epicur (la filosofia és una afirmació joiosa de la vida). S’entén per què els cristians anomenaven porcs als epicuris, tot i la moderació del mestre.

Si ajornem el plaer d’avui a la recerca de l’esperit, defugirem la realitat radical i la nostra estança més íntima. La promesa d’eternitat esborrarà per sempre les il·lusions de la joventut.

Aquest és el nostre post 100. Retornem a les pastes de l'inici!

dissabte, de juny 24, 2006

Viure amb babaus



Un dels objectius del nostre bloc sempre ha estat combatre l'estupidesa en totes les seves formes. És per això que avui compartim el darrer èxit dels Pet Shop Boys, I'm with stupid, sobre la "relació especial" entre Tony Blair i George Bush. En un món en què els babaus proliferen exponencialment, en el qual aquells que abans blasmaven Maragall ara l'omplen de lloances, en el qual un grup polític no desitja la pau per interessos electorals i els espanyols es deleixen orgàsmicament amb onze jugadors de vermell tot cantant "A por ellos oé", ens hem d'interrogar seriosament per què no els engegem, a tots plegats, i ens dediquem a la contemplació estètica, el veritable motiu de l'existència.

Us passo la lletra del tema de Tennant i Lowe:

Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid

See you on the TV
Call you every day
Fly across the ocean
Just to let you get your way
No one understands me
Where I'm coming from
Why would I be with someone
Who's obviously so dumb?
Love comes
Love grows
Every time you rise to meet me
Take my hand to greet me
Love comes
Love grows
And power can give a man
Much more than anybody knows

Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid

Before we ever met
I thought like everybody did
You were just a moron
A billion-dollar kid
You flew up all the way
Like a hawk chasing a dove
I never thought that I would be
A sacrifice in love
It comes
It grows
And now we're tied together
Everybody knows

Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid

Is stupid really stupid
Or a different kind of smart?
Do we really have a relationship
So special in your heart?

Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid

I have to ask myself
Like any lover might:
Have you made a fool of me?
Are you not Mr Right?
You grin
I pose
It's not about sincerity
Everybody knows

Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid

Is stupid really stupid
Or a different kind of smart?
That's how you stole my heart
I'm with Stupid

dijous, de juny 15, 2006

El dret al renec



En aquesta campanya per l'Estatut, en què els afirmadors i els negadors es barallen a la recerca d'un adverbi, s'han produït alguns esdeveniments interessants. En són un bon exemple les escridassades rebudes pels dirigents populars en la seva visita -o n'hauríem de dir provocació?- a Catalunya. Un fet que constata que l'aposta per la crispació ordida per aquest partit funciona, fent aparèixer el llop com a víctima disfressada de xai. La violència contra les persones mai no es pot justificar per més que aquestes, des de llur abjecció, es dediquin a atiar l'anticatalanisme més visceral. Parlo de la violència física, no del dret al renec, que hauria de ser inclòs urgentment com a esmena en la Declaració Universal del 1948. Afirmar "Mariano Rajoy és un feixista" no és un enunciat valoratiu, sinó que es tracta d'una declaració fàctica, en el sentit que descriu un estat de coses. La peixatera que reacciona amb el renec contra les proclames negadores de la realitat catalana pronunciades per l'extrema dreta espanyola (un altre enunciat de fet, "PP= extrema dreta") exerceix el dret a preservar la identitat de la seva nació davant els atacs extemporanis. Després el gallec barbut ("que bona persona, que culte és", afirma un ingenu que resulta ser president de la Generalitat) adopta un victimisme ridícul tot dient que no hi ha respecte cap a la llibertat d'expressió. Rajoy, quin gran kantià, defensor de l'ús públic de la raó!!! A Königsberg se senten rialles des de l'interior d'una tomba. El respecte no es dóna per suposat, no és una qualitat connatural a les persones, sinó que cal guanyar-lo amb les actituds i els valors. Verbigràcia, Bush no em mereix el més mínim respecte, puix que ha exercit d'hipòcrita oficial de l'Imperi defensant la bondat de la democràcia i alhora contribuint a la mort de milers d'iraquians, que també són humans i tenen família i àdhuc creences religioses, semblantment al cristià renascut que governa l'orbe. I Acebes no em mereix respecte perquè ha insultat la meva nació i ha negat la seva realitat intrínseca. Davant això, tinc dret a renegar i fins i tot a evitar que aquests subjectes preconstitucionals ancorats en el franquisme neandertal trepitgin la meva terra. No vull que vinguin els qui es passen tot el dia negant-me. Si em neguen, no hi sóc per a ells, cuques infectes farcides de ressentiment. No vull que aquests artròpodes pseudohumans truquin a la meva porta (què volen aquesta gent, que truquen de matinada?) per dir-me el que he de ser i per afirmar que no sóc el que sóc.

Cal que utilitzem la dinamita de Nietzsche per fer esclatar la idiòcia, per llevar l'estupidesa del món, allò que ens fa més miserables.

Revolució i pensament, collons!!!

dilluns, de juny 05, 2006

PER QUÈ TOT COM SEMPRE?

De nou tot com sempre. Tot sempre igual. Sec i escric i de nou tot igual, tot com sempre. Per què? L’alenada d’aire fresc em mira i moribunda s’acomiada. Tot passa, per desgràcia, i mica en mica entenem que l’eternitat és quelcom que mai gaudirem. Les deixalles irreciclables s’apilen sobre la taula. A vegades son post, cartes, postals, lletres sense un útil prefixat. Tot té una època més ben dit, tot té una moda. No hi ha res que sigui original. Benvolgut Schopenhauer a aquest món nostre de constant repetició.

No puc deixar de repetir-me. L’originalitat és darrera meu, com una ombra. Corro per atrapar-la, però és impossible. Un cop i un altre i tornem a repetir-nos. El personatge foll que viu en aquesta caverna crida una vegada i una altra que cerca de l’home i sempre ho crida igual. No sabem fer res més. Tot i així, immersos en les nostres lletres blanques sobre fons negres som lliures. Llibertat i poesia. Autocomplaença. No serà realment això la filosofia? Hi ha qui diu que la filosofia és poesia. Dubto. -És poesia en tant que és un joc de llenguatge-. És autocomplaença en tant que la defineixo com em rota i adequo el seu llenguatge a crear quelcom que em sigui satisfactori
Tot igual. Tot com sempre. Paraules monàrquiques que constantment es buiden de significat. Prostitució lingüística de la que no podrem fugir. I de fons una eternitat utòpica que s’esvaeix. Un món nou cada dia, lluny de repeticions absurdes que ens cansen els ulls i els esperits. Despunten, excepcionals, obres que trenquen amb el tedi de la repetició. Cançons, posts, performans, pel·lícules... Bellesa, rutines. Només alguns exemples de les “experiències estètiques” que ens ajuden a sortir d’aquest cicle foll entre el tedi i el dolor.
Si l’art és l’única sortida, també són art les teves besades infinites, els teus abraços maternals i la teva veu dolça i càlida...

...Repeteixo:

Denn ich liebe dich, oh Ewigkeit!