El passat diumenge La Vanguardia feia referència, en les seves pàgines de Cultura, a la publicació del llibre de Peter Watson Ideas. Historia intelectual de la humanidad, un volum extensíssim en què es redueix la història de les idees a la polaritat entre el món interior, representat per la teoria platònica de les formes, i la sortida cap enfora, a través de l’observació i l’experiència, representada per l’actitud científica d’Aristòtil. El titular era prou eloqüent (“Aristóteles contra Platón”) i em va fer reflexionar sobre la certesa d’aquesta asseveració. Watson reivindica el triomf de la ciència davant la religió, però també davant l’art i la filosofia. Típic discurs d’empirista superficial. En el moment de llegir el titular, vaig reaccionar de manera crèdula. És evident que Aristòtil supera Plató en la mesura que analitza el món des del món mateix, no per mitjà d’intermediaris eidètics ultraterrenals, però no és menys evident que en Aristòtil romanen idees clarament platòniques, com l’eidos (traduït en amdós filòsofs per “forma” o “essència”) , i hi ha una certa obscuritat conceptual en la noció d’ousía (traduïda pels escolàstics per “substantia” i més modernament per “entitat”), així com en la matèria primera o l’enteniment agent, autèntiques rèmores d’abstracció en un pensador suposadament “científic” i obert al món. Per no parlar del primer motor immòbil, que mou “com a objecte de l’amor” en tant que se sap bell i és adorat com a causa final (l’amor és el desig d’engendrar en la bellesa, afirmava Plató en el Banquet). No és coherent expulsar Plató de l’Olimp filosòfic basant-se en la seva dèria introspectiva. En l’article es diu que les idees es troben tancades a la ment, falsedat manifesta atesa la seva objectivitat com a entitat extramental, una altra cosa fóra parlar dels conceptes, que sí són construccions mentals que l’enteniment genera amb la vista posada en els paradigmes. També l’autor de l’article reivindica Tomàs d’Aquino i el seu intent per sintetitzar l’Estagirita amb el cristianisme. Quina fotesa! La vàlua del filòsof traci, tot i les reserves exposades, està fora de dubte i no és comparable amb la manipulació que l’escolàstica dugué a terme dels seus conceptes. Els escolàstics són els culpables d’haver malmès Aristòtil per a la posteritat i alhora d’haver perpetrat una forma inintel·ligible de fer filosofia, que “ha de ser llençada a les flames, car no pot contenir més que sofisteria i il·lusió” (Hume es desperta amb paraules assenyades). L’oposició entre món exterior (objectivitat, realisme) i món interior (subjectivitat, idealisme, paradigma de la consciència) pot ser fecunda per mirar la història de les idees com un tot, però no rebutjant el patrimoni de la interioritat, que no és només obra dels clàssics grecs i cristians, sinó també dels mestres de la sospita. Nietzsche, per exemple, des de la seva filosofia d’artista i d’esperit lliure, reflexiona com ningú des del perspectivisme, on les veritats s’esmicolen i el sentit es fa via. Watson sosté que cal cercar la veritat a fora, desconeixent que la mateixa veritat és una construcció subjectiva (l’adequació entre l’enteniment i la cosa és factible si hi ha enteniment) i que els artistes i els poetes proclamen una veritat que a voltes és més sonora i contundent que les proposicions feixugues dels tractats científics.
