Des de la feina veig el cementiri de la ciutat. Sovint penso que la feina que faig no em dignifica i és cert, però també és veritat que em dóna molt de temps per pensar. Mentre ordeno els productes per a ser posseïts recordo les immenses parets de nínxols funeraris i és irremeiable sentir-me a prop de la terra.
Observo uns nínxols massa vells i cansats d´aguantar tantes vides, tantes histories, tantes vivències. Son nínxols plens de passat, de records...
En pensar en la mort em sento con un animal desproveït de qualsevol element cultural. A vegades m´imagino completament nu en un jardí paradisíac que no té olor ni temperatura. No bufa el vent i no tinc cap més sensació que la d´ésser completament tranquil en un líquid amniòtic. Estic de peu, però no sento cap pes al meu cos i de sobte arribo a una cua on una megafonia metafísica s´afanya en dir noms...
Jorge Manrique deia, en las Coplas a la muerte de su padre, allò de:
Jorge Manrique deia, en las Coplas a la muerte de su padre, allò de:
Nuestras vidas son los ríos
que van a dar en la mar,
qu'es el morir;
allí van los señoríos
derechos a se acabar
e consumir;
allí los ríos caudales,
allí los otros medianos
e más chicos,
allegados, son iguales
los que viven por sus manos
e los ricos.
que van a dar en la mar,
qu'es el morir;
allí van los señoríos
derechos a se acabar
e consumir;
allí los ríos caudales,
allí los otros medianos
e más chicos,
allegados, son iguales
los que viven por sus manos
e los ricos.
I és que vulguem o no allà acabarem tots. L´altre dia veia un documental on uns elefants es trobaven el cadàver d´una femella d´elefant i es passaven hores i hores ensumant i removent els ossos. Els tius que feien el documental deien que havien reconegut a la femella morta, que tenien un gran coneixement dels seus congèneres i que sentien tristesa i comprenien la mort i que així agafaven consciència de la finitud de la seva existència.
No sé ben bé perquè escric tot això, ja he dit abans que a la feina tinc molt de temps per pensar i a vegades penso en coses que no sempre tenen un final lògic o una argumentació estructurada, molts cops son records seguits sobre un mateix tema sense que arribi una conclusió... tant se val.
La mort ens esparvera, ens crea sensacions doloroses irremeiables i per un moment l´home baixa de les alçades pretensioses del món actual per tornar a allò que realment ens manca. No sé per què m'agrada mirar-te i veure en el teu rostre l'espurna de vida que em manca. I totes aquestes coses que ja no podré tornar a fer. Sentim nostàlgia de sensacions i no pas béns materials, de moments especials que poc o res tenen a veure amb el que es pot comprar i records que ni tan sols la major riquesa del món podrien fer-me oblidar. Si ens entristim per tot això en arribar la mort... que faig colocant productes per ser posseïts? Lliurant els béns de consum a unes prestatgeries preparades per a facilitar l´adquisició? Magatzem inherent on no hi ha lloc per la vida, només per la feina. L´alienació retomba a cada pas, els companys es fan vells i pot ser demà, al magatzem, recordem una vida.
No sé ben bé perquè escric tot això, ja he dit abans que a la feina tinc molt de temps per pensar i a vegades penso en coses que no sempre tenen un final lògic o una argumentació estructurada, molts cops son records seguits sobre un mateix tema sense que arribi una conclusió... tant se val.
La mort ens esparvera, ens crea sensacions doloroses irremeiables i per un moment l´home baixa de les alçades pretensioses del món actual per tornar a allò que realment ens manca. No sé per què m'agrada mirar-te i veure en el teu rostre l'espurna de vida que em manca. I totes aquestes coses que ja no podré tornar a fer. Sentim nostàlgia de sensacions i no pas béns materials, de moments especials que poc o res tenen a veure amb el que es pot comprar i records que ni tan sols la major riquesa del món podrien fer-me oblidar. Si ens entristim per tot això en arribar la mort... que faig colocant productes per ser posseïts? Lliurant els béns de consum a unes prestatgeries preparades per a facilitar l´adquisició? Magatzem inherent on no hi ha lloc per la vida, només per la feina. L´alienació retomba a cada pas, els companys es fan vells i pot ser demà, al magatzem, recordem una vida.
1 comentari:
Gràcies per la cita del meu post sobre la bellesa!! El teu n'és el perfecte complement. El bell és el refugi eidètic de la nostra existència, que mira cap a l'altra riba, prova de la finitud humana.
Publica un comentari a l'entrada