Perdut i sense rumb

Recordo que en Ramon Bassas (al qual felicito pel seu bloc) em va aconsellar fa uns mesos que, en comptes de fer una crítica de l’activitat política a través d’un decàleg, realitzés un altre amb una llista de desiderata sobre com hauria de ser l’esmentada activitat. És una promesa que compliré en un dels posts futurs. Alguns dels principis que vaig exposar en aquella primera llista semblen complir-se a la perfecció en aquesta mena de govern dels horrors que Catalunya està patint. Jo vaig ser un dels il·lusos que vaig apostar en el seu moment per un canvi de rumb i per una catarsi que acabés amb el règim instaurat per CiU, tot i que Maragall mai no em va semblar la millor aposta, aquest polític que sembla estar in albis i que de cop i volta etziba una ximpleria indigna del càrrec i que ofereix contínuament oxigen a l’oposició. L’”afer Vendrell” és un altre capítol del despropòsit i de la xuleria que s’ha instal·lat en un dels sectors del tripartit. Un senyor que participa activament en l’enviament de missives amenaçadores a treballadors de la Generalitat –i que està essent investigat- no pot ser, mai de la vida, enlloc del món, el responsable de la conselleria que ha de dur a terme la investigació. És una perversió intolerable. El compliment de l’article 1 (“El polític actual no pensa en el ciutadà, sinó en les properes eleccions”) és clar, així com el 8 (“El polític actual és un expert en partidisme”). Potser caldria afegir-ne l’onzè, que seria aplicable a aquest expert en creació de crisis anomenat Maragall: “El polític actual ha de fer qualsevol cosa, fins i tot el ridícul, per romandre en el poder”. Era molt fàcil dur a terme una remodelació discreta i sense fer soroll, amb bons gestors de noms no comprometedors. Però ell sempre ho fa difícil. És una llàstima que la bona feina que podrien dur a terme quedi eclipsada per la incompetència d’alguns per exercir el seu càrrec. Realment és una decepció per a tots aquells que vam creure que un altre govern era possible i que vam tenir confiança especialment en un dels braços del tripartit, el més radical, creient que això volia dir “anar a l’arrel de les coses” i no quedar totalment desarrelat. I així estic jo, sense partit, sense opcions, enmig del marasme de l’esquerra perduda en la seva pròpia idiòcia.

GRACIES A...

Imagine, el rey nikochan, Toni Ibáñez, Buk, Pere, Anna, Anna Sarsanedas Darnés, Una catalana infiltrada al Barrio de Salamanca de Madritttt, Medea, Invasió subtil, Perejoan, Subal, anna, Roberto Iza Valdés,Ramón B., crom el nòrdic, joaquim t., dersu_, pedra filosofant, pilix forever, ferran, Simona Weil, El de la 13, Jaqme, Täls, Mai9, Gripo y tots els que, sense deixar constància ens llegiu.

Vull agrair, molt especialment, al meu company Diògenes sense el qual aquest projecte mai hagués estat possible. Que els seus posts no s’acabin mai.

Salut i revolució i pensament.

Un any d'existència

L’aventura ontologicoblogològica ha arribat a l’any de vida. Des d’aquest espai modest el company Heràclit i un servidor, el cínic Diògenes, us hem portat els nostres parers, també modestos, sobre l’estat del món. Política, ètica, estètica, antropologia, metafísica, literatura, costums i tantes altres matèries han estat presents al llarg de 90 entrades que han constituït una experiència compartida, fruit d’una conversa offline ja fa dotze mesos. Volíem administrar un bloc diferent, compromès amb el pensament i de tarannà revolucionari. Volíem inaugurar una revolta filosòfica global per anorrear l’estultícia en totes les seves formes. I volem continuar, cada cinc dies, oferint a l’internauta les claus per entendre una mica millor els secrets de la revolució intel·ligida. No hi ha tema prohibit. Tots hi caben en el calaix de sastre del nostre bloc menut. I no hi ha audiència petita. Som conscients de la dificultat de fer-nos un lloc en la catosfera. Cal una forta dosi d’endogàmia i de blogroll per aconseguir-ho. Hem tingut comentaristes de molt alt nivell, tots ells respectuosos. Alguns s’han mantingut fidels malgrat les nostres infidelitats, i és que bloguejar és dur quan el temps es resisteix a expandir-se i els compromisos del món material ens reclamen. Moltes gràcies a tots, als vells i als nous. Ens trobarem de bell nou en l’espai sense matèria.

75 ANIVERSARI

TÍTULO PRELIMINAR
Disposiciones generales.

Artículo 1º. España es una República democrática de trabajadores de toda clase, que se organiza en régimen de Libertad y de Justicia.

Los poderes de todos sus órganos emanan del pueblo.

La República constituye un Estado integral, compatible con la autonomía de los Municipios y las Regiones.

La bandera de la República Española es roja, amarilla y morada.

Artículo 2º. Todos los españoles son iguales ante la ley.

Artículo 3º. El Estado español no tiene religión oficial.

Artículo 6º. España renuncia a la guerra como instrumento de política nacional.

Artículo 25º. No podrán ser fundamento de privilegio jurídico: la naturaleza, la filiación, el sexo, la clase social, la riqueza, las ideas políticas ni las creencias religiosas.

El Estado no reconoce distinciones y títulos nobiliarios.

Artículo 26º. Todas las confesiones religiosas serán consideradas como Asociaciones sometidas a una ley especial.

El Estado, las regiones, las provincias y los Municipios, no mantendrán, favorecerán, ni auxiliarán económicamente a las Iglesias, Asociaciones e Instituciones religiosas.

Artículo 34º. Toda persona tiene derecho a emitir libremente sus ideas y opiniones, valiéndose de cualquier medio de difusión, sin sujetarse a la previa censura.

Artículo 39º. Los españoles podrán asociarse o sindicarse libremente para los distintos fines de la vida humana, conforme a las leyes del Estado.

Artículo 40º. Todos los españoles, sin distinción de sexo, son admisibles a los empleos y cargos públicos según su mérito y capacidad, salvo las incompatibilidades que las leyes señalen.

Artículo 48º. El servicio de la cultura es atribución esencial del Estado, y lo prestará mediante instituciones educativas enlazadas por el sistema de la escuela unificada.

La enseñanza primaria será gratuita y obligatoria.

Los maestros, profesores y catedráticos de la enseñanza oficial son funcionarios públicos. La libertad de cátedra queda reconocida y garantizada.

La República legislará en el sentido de facilitar a los españoles económicamente necesitados el acceso a todos los grados de enseñanza, a fin de que no se halle condicionado más que por la aptitud y la vocación.

La enseñanza será laica, hará del trabajo el eje de su actividad metodológica y se inspirará en ideales de solidaridad humana.

Se reconoce a las Iglesias el derecho, sujeto a inspección del Estado, de enseñar sus respectivas doctrinas en sus propios establecimientos.

PERQUÈ ENS LA VAN ROBAR, NO ENS QUEDEM PARATS!

REVOLUCIÓ I PENSAMENT.

SORTIM AL CARRER I RECLAMEM EL QUE ÉS NOSTRE.

VISCA LA REPÚBLICA!

Nostàlgia del fonament

I. Els valors sagrats ja no són respectats. Els fills no segueixen els patrons de conducta dels pares, que fa temps que han perdut la bruíxola del capteniment. A Marbella roben a plaer i col·leccionen tot tipus d'animals. Els governants i els polítics en general assoleixen rècords històrics de mediocritat i ja només ells es prenen amb seriositat llurs eslògans. Calen pensadors revolucionaris en el món actual, ments disposades a sotmetre a dubte el pensament únic neoliberal i postmodern que engoleix les iniciatives i castra la deliberació. El fragment ha substituït la totalitat, el bocí semiòtic desconstruït ha assassinat el fonament. No hi ha lloc per als sistemes en la pàtria dels brètols.

II. Què és la revolució intel·ligida? Produir un discurs lògic que malmeti les esperances dels relativistes i que aposti per alguna cosa sòlida, sense dogmatismes, un discurs partidari d'un universal sense totalitat (el somni de la intel·ligència col·lectiva de la humanitat), fornit per veus diverses que interpreten una mateixa melodia. Un discurs enèrgic contra l'estupidesa en totes les seves formes. És això conservadorisme? Més aviat n'és exactament el contrari.

III. La dispersió em produeix angoixa, la hipervinculació universal és l'asfíxia del discurs. D'un vincle a l'altre perdo la fita i em perdo jo mateix, feix malaltís de percepcions. Recordo els mots gastats de Plató, Descartes o Kant, filòsofs de la unitat i enemics de la multiplicitat irreductible. La substància, el jo i les idees s'han disgregat i han engendrat la postmetafísica blogològica. Res no és unitari en el reialme dels posts. Sento nostàlgia del fonament, la ferma àncora on les passions, emocions i raonaments trobaven repòs i aixopluc. Res no és valuós, Déu ha mort, Nietzsche ha mort i jo no em trobo gaire bé.

INSOMNI

Apa. Ja torno a ser aquí. Com ahir, com cada nit. Estirat entre aquests llençols tan coneguts. La veritat és que avui estic còmode. Estic més còmode que no pas ahir. De totes maneres no puc evitar que els pensaments que tinc des de fa uns dies m’assaltin. Sempre ho fan aquí, al mateix lloc. Venen i PAM! M’envolten com uns bandolers i em desvetllen, em desproveeixen de la son que tinc, cúmul silenciós de cansament, no hi ha treva? Deu ser que no. M’agradaria poder fugir del pensament constant però, ja ho va dir el Mestre, no? “Tal vez se ocultará uno de la luz sensible, pero de la inteligible no se puede. ¿Cómo podria alguien ocultarse de lo que no se pone?” No puc ni tancar els ulls. És com si algú m´aguantés els parpells. Penso. Em sembla que no sóc a l’únic a qui li passa. Començo a agobiar-me, aviat arribarà el nou dia i és necessari descansar. Començo a estar incòmode. Tinc calor, suo, em molesta tanta roba al llit. Envio, d’una puntada, tots els llençols cap a baix. Tinc el cos suat i ara tinc fred. Em torno a tapar i encara suo més, dono mitja volta per canviar de postura. Necessito sortir el més aviat possible d’aquella zona del llit que he deixat suada. Em poso de boca terrosa i espero. Silenci nocturn, sepulcral. Penso en el silenci i de sobte l’antiga nevera arranca a fer soroll... A la nit tothom fa coses útils: uns dormen, la nevera conserva els aliments que prendrem, altres fan feina. La meva àvia diu que al llit sempre hi ha feina... Jo tinc feina, molta feina per dormir. Amb esforços tanco els ulls. JA ESTÀ BÉ! En algun moment em quedaré dormit. Espero. El moment no arriba. Em rendeixo. M’aixeco i vaig al lavabo. Provo a pixar i ni una gota. Car! No vull pixar, vull dormir... em rento la cara i em mullo el clatell, em tiro colònia fresca i torno al llit. Em tapo i espero. Mica en mica m’arriba, tard, el son.