dimecres, de juliol 27, 2005

La cosa


Estic treballant en el meu despatx. Al meu davant un gran monitor ofereix una llum cibernètica i em presenta les meravelles del ciberespai. Si desvio la mirada em trobo un bolígraf blau, un Pilot V5, barreja de sòlid i líquid. És la cosa, l’entitat que jeu fora de mi, en la seva opacitat impenetrable. Mentre l’observo, la seva blavor fereix els meus ulls i basteix un bolígraf idèntic en la meva ment. Però no és el bolígraf: n’és la seva imatge, mera ficció transparent del que és opac. Ressegueixo el seu contorn de corbes i la seva figura estilitzada, agafo la cosa i la moc i el líquid puja i baixa i torna a pujar. No puc capir allò que s’amaga en la cosa: ella no em deixa que penetri en el seu interior. Es refot de la meva obsessió parametafísica. I jo continuo volent imaginar que la cosa és cognoscible, i ella em defuig, desdeny inapel·lable davant el qual no em resta més que el silenci. En el moment en què afirmo “Això és un bolígraf” estic reduint la cosa a una estructura lògica. Podria defensar que hi ha un isomorfisme entre les proposicions i els fets, que hi ha una estructura lògica comuna entre llenguatge i món. Però no... Wittgenstein ja ho sospitava. No podem conèixer aquesta estructura lògica comuna, sinó que tan sols la podem mostrar, morrió místic que no em deixa respirar. La cosa és un bolígraf, però jo desconec si la cosa deixa que jo la redueixi a bolígraf. La cosa és molt lliure de ser bolígraf Pilot, llibre de poemes, maó, cornucòpia o metamorfosi de Ben Grimm. I ella segueix allà palplantada. I no la puc fer meva perquè sempre serà un reducte exterior. L’esmento sovint i els altres m’entenen, tot i que la cosa no entén què és l’enteniment. Humana podritud la meva, que no pot saber què és la realitat.

dimarts, de juliol 26, 2005

ME LA JUGO

Me la jugo. Demà, de bon matí, m´endinsaré en el fosc món de l´examen teòric de conduir. Nervis, inseguretat, por, No. Jo vaig i me la jugo. No penso, només encerto. El camí que vaig encetar a principis de mes finalitza demà. El camí de recerca de coneixement automobilistic no portava incorporades a les Helíades, només captadrioptics, quadre de velocitat, interseccions i dispositius d´emergència...

Espero amb ànsia sàdica les preguntes de demà, les respostes les llançaré com fletxes de saber amb l´intenció de sentir un fort i potent: APTE!

De totes maneres i en front del meu hiper-positivisme, se´m presenta la veritat impactant. L´abisme de caiguda llarga i silenciosa i fons punxant: de tots els texts que he fet, uns 30, només he aprovat, pel cap baix, 7...

Trons, llamps i fredor infinita, que m´espera demà? Glòria o decepció?

Si l´última dama de la pregunta em vingués a visitar l´espero amb estoïcisme. “Aunque cien años yo dure, seré como la mimbre, que la bambolea el aire pero se mantiene firme...”

Salut companys.

Prometo penjar els resultats!

ACTUALITZAT:

MERDA! No apte... 8 errors.

ARA



Ara, que no et veig, et miro i t´acarono, jugo amb el teu cabell entre els meus dits i sento com la brisa de la platja ens humiteja la roba un altre cop.

Ara, quan dormo, desperto de veritat i palpo la realitat d´estar cada minut al teu costat.

Ara, que estic sol, t´abraço i t´estrenyo dintre dels meus braços, ben fort, perquè no marxis mai.

Ara, que ja he sopat, em moro de fam de tu.

Ara, que tinc calor, em recorre la fredor de les teves ungles a la meva esquena.

Avui, que és un dia com un altre, et dedico el post que ànsies.


A tu, que tu mereixes tot, només et puc donar les gràcies...

dilluns, de juliol 25, 2005

ESQUIROLS

Tot llegint el post del meu company Diògenes sobre el transhumanisme (moviment que jo desconeixia) vaig començar a reflexionar en el progrés que canvia la nostra vida de forma imparable. He recordat una cançó del mític grup Esquirols, suposo que molts de vosaltres els coneixereu.

L'ANY 2017 (Esquirols)

Ll/M: Joan Crosas

El dia 12 de febrer

de l'any 2017

totes les veus de la ciutat

no parlen de res més,

conten d'un cas que ha passat

a la maternitat,

n'ha nascut un minyó,

si és que se'n pot dir minyó.

Els uns diuen que no té nas

i que li falten peus,

d'altres que és un marcià

caigut de dalt del cel,

tothom hi fa el seu safareig,

falta informació

i els partits polítics

fan una manifestació.

Cansat de tantes queixes

l'ajuntament pren part,

convoquen els diaris

i es donen detalls necessaris

per a calmar l'opinió.

Resulta que és un xicotet

de mida natural,

cames i peus no n'hi veureu

són rodes de trial,

per mans claus angleses,

per boca un embut

i dins les orelles

ràdio-cassettes li han nascut.

I doncs qui ha estat la mare,

o el pare del nadó?

el metge va i contesta:

De pares desconeguts,

fill de la civilització.

De ben segur que no és la millor lletra del món, però a mi em fa bastant gràcia...

divendres, de juliol 22, 2005

El desig


Des del meu retir cibernètic, on els impulsos elèctrics s'abraonen tot conquerint els territoris nodals, penso en el desig. Obertura intencional envers l'inefable. Mirada als ulls de l'ignot. Fugida de si percaçant la besada de l'aire. Desig com a retorn a les aigües primordials de l'Indeterminat. Desig que em revolta i m'arreplega i em subverteix. Guspira de sensualitat somorta en la lluita incessant per vulnerar el silenci. Plaer inassolit. Cursa d'obstacles a la recerca del ver, el bell i el just. Idees que s'esmunyen en el Leteu. Fa fred en el món intel·ligible. Només platònics i neoplatònics contemplen la forma pura que es lliura a les seves ments malaltisses. Negadors de la vida i del plaer, desitgen la tautologia. No hi ha res més absurd que estimar una tautologia. L'ésser és i les sensacions són falses, criden els eleates amb halitosi. Què és l'ésser? Aristòtil s'interroga encuriosit, ignorant de la manipulació escolàstica. Desig de totalitat, d'atènyer el que no és relatiu, la veritat ben rodona que la meva sospita discuteix. No. Les totalitats no existeixen. El fragment és un bocí d'ens que guarda el sentit en forma d'entrades bloguístiques. Ens hem tornat postmoderns. Lyotard xiuxiueja a cau d'orella que han mort els grans relats. Sempre ens restaran les petites històries incommensurables que curullen els blocs. Desig de romandre en els arxius històrics. Arqueòlegs telemàtics estudiaran la genealogia del desig. Desig de desitjar ser un jo irreductible més que un "hom" amant de la teleporqueria. Odio els ignorants que neden en la facticitat llorda. Desitjo ser un blogger enamorat del desig.

dimecres, de juliol 20, 2005

Transhumanisme


Recordem Nietzsche i el pròleg del Zaratustra: "Jo predico el Superhome. Jo us anuncio el Superhome. L'home ha de ser superat. Què heu fet vosaltres per superar-lo?" Aquestes profètiques paraules arriben als nostres dies i ens adonem que ignorem radicalment la condició humana. El moviment transhumanista apel·la a la tecnologia per millorar l'ésser humà, per transcendir-lo. És bo utilitzar els avenços de la tecnociència per obtenir benestar i una major qualitat de vida, ja ho sabem, però els transhumanistes van més enllà: és possible vèncer les limitacions que la natura imposa a la nostra existència i fins i tot atènyer la immortalitat. L'evolució no es troba prefixada, sinó que nosaltres podem condicionar l'esdevenir del nostre cos i la nostra ment. De l'humà passem al transhumà, que ha modificat les seves funcions biològiques per ultrapassar les limitacions naturals psicosomàtiques, i en darrer terme al posthumà, ésser utòpic que ha superat els límits de la biologia, així com de la consciència i de les emocions. Aquestes idees transhumanistes també les defensen els extropians, amb Max More com a fundador del moviment: és un sistema d'intel·ligència, informació, ordre, vitalitat i capacitat de perfeccionament, en què les idees d'envelliment i de mort són desafiades. Es fonamenta en set principis (progrés constant, autotransformació, optimisme pràctic, tecnologia intel·ligent, societat oberta, autodirecció i pensament racional) i malda per combatre la nostra finitud. Tot i que les seves propostes semblen sectàries, alguns autors, com Francis Fukuyama, les han valorat seriosament, encara que sigui per criticar-les. Els transhumanistes parlen de criogenització (congelació del cos perquè la persona pugui ser guarida quan aparegui algun remei), mind uploading (possibilitat de fer una còpia de seguretat de la informació que guardem en la ment per copiar-la en un nou cervell: nosaltres moriríem, però no els nostres pensaments), nanobots per esmenar errades cel·lulars, etc. En molts hi ha la idea que el cos és una nosa, ja que restringeix les nostres capacitats, per la qual cosa el millor és capbussar-nos en la virtualitat i esdevenir un doble del jo que es troba ancorat en un cos. Quan acabi d'escriure això, els bits d'informació que han esdevingut lletres volaran com a flux ciberespacial cap a les contrades de l'intel·ligible, on espera amatent un savi d'amples espatlles anomenat Aristocles. La matèria que em lliga a l'ordinador reposarà en el seu son i altres dobles virtuals trobaran els meus bits i entendran com estimo l'eternitat (Nietzsche: Denn ich liebe dich, oh Ewigkeit!).

dimarts, de juliol 19, 2005

MÚSICA



La música m´emociona de sobremanera. Sempre ha estat amb mi, desde ben petit, desde que tinc memòria sempre he estat envoltat de música. Retindré a la memoria, fins a la mort, la imatge del meu pare tocant el piano els dies de festa, les "jotas aragonesas" que tant li agradaven a la meva mare, el meu "Für Elise" estimat, les hores d´estudi que la meva germana va dedicar, les baralles amb el meu pare per no entendre que les notes i els acords no surten a la primera... Això, això va ser el que va fer que la relació amb el piano de casa fos, per part meva, d´amor-odi....

Amb el temps, el meu pare va deixar de tenir temps per tocar el piano, la meva germana també va deixar d´estudiar per la falta de temps i el piano, el piano estimat, va acabar en la més cruel soledat, va esdevenir, únicament, de tauleta de retrats i de partitures que ja no es tocaven mai. Així, de bones a primeres, va arribat el fatídic dia en que el vam vendre i la habitació del piano va pasar a ser l´habitació de la yaya (abans ja ho era, pero jo m´estimava molt al piano XD!).

Amb el temps, el meu amor per la música va créixer i créixer. No parava d´escoltar música, a falta del piano em vaig enganxar al primer disc que em va regalar el meu pare: Les quatre estacions, de Vivaldi, jo rondava els 7 anys i tocava, a l´aire, tots els instruments que reconeixía... Un estiu, i a causa de les cintes de la meva germana, vaig abandonar el món de Vivaldi. Beethoven, Joplin... i vaig començar a escoltar pop rock, rock i tota aquesta moguda... A casa meva ja no es parlava de música, ningú estudiava ni tocava cap instrument. Jo vaig començar a donar la conya amb que volia tocar el baix elèctric, pero un marrec de 8 anys “¿Dónde iba a ir con semejante talabarte?” em deia la meva mare amb el seu carinyòs i rural “aragonés”.

Mica en mica vaig anar creixent, em vaig enamorar per moments de la música, vaig tornar a la música clàsica i vaig acabar amb el heavy metal per la seva claredat a la hora de tocar que tant em recorda als concerts de Beethoven. Ara sóc un boig, un malaltís de la batería, sempre m´ocupa la ment, sempre estic fent sorollets i no paro d´imaginar ritmes i més ritmes, tontejo, a més a més, amb un baix electric que em va costar dos mesos poder comprar-me´l (no cal dia la bateria...!!!), jugo amb un saxòfon i invento les meves coses amb el piano de la meva nina.

El día que em toqui morir vull que sigui així: borratxo de tu estimada música, tú que em fas plorar i riure, tu que em dones la vida i me la treus...

“tot a la terra ha de morir, només la música viurà sens fí...”



dissabte, de juliol 16, 2005

PAPALLONES


Avui he vist la primera papallona de l´any!! Llàstima que no portés la inseparable càmara digital!

M´agraden molt les papallones. Devant de casa tenim un parc molt gran i sempre que les veig sembla que volin mig jugan devant dels teus peus, pujant i baixant com els salts del dofins en front de la quilla d´un vaixell....
Somric sempre que escolto la paraula papallona, m´encanten els noms que tenen aquets colorits animalons: PAPALLONA, MARIPOSA... La palma, però se l´emporten els gallecs: VOLVORETA! M´encanta aquesta paraula, ho juro, m´encanta!

A més a més les papallones em recorden indubtablement a la revolució dominicana...


Katia, va per tu:
LARGA VIDA A LAS MARIPOSAS!

divendres, de juliol 15, 2005

CLIENTS

Per qué, amics bloggers, som tan pesats quan esdevenim clients? Per què ens atemoreix, de sobremanera, la inmensitat dels grans magatzems? Els nostres estimadissims grans magatzems, els nostres fills, allò que nosaltres em creat.
El consum pel consum, la vilesa del comprar, la realitat esfereïdora del consumidor compulsiu, la inmensitat, la buidor plena de productes, la soledat del comprador... LA POR.

Ens fan tanta por els grans magatzems que ni tan sols busquem el nostre producte, entrem i directament preguntem. Preguntem per simple fet de preguntar, per que ens diguin que tot rau al mateix lloc que ahir, que tot té el mateix preu que fa unes poques hores i esque quan som clients som els amos, som poderosos i... ...EXIGIM.
EXIGIM que les coses siguim com nosaltres vulguem, exigim que el treballador esdevingui un esclau al nostre servei, car, nosaltres som.... ...C L I E N T S!!!!!!!
Els "cul-cardats" dels treballadors ho hem de sapiguer tot, però vigila company! , no ho hem de sapiguer tot de veritat, hem de sapiguer el que els clients volen que faci el producte...

Perqué es tan dificil girar l´esquena a la lógica i al sentit comú quan un se suposa aprenent a filòsof, cercador inconsumible del més bell dels sabers?


Sí companys, he tingut una jornada de treball fastigosa!...

dimecres, de juliol 13, 2005

SUPERVIVÈNCIA


"...Quines vacances que m´esperen. Ara ja puc anar tranquil a la platja, lluny de la feina d´oficina, de les camises i les corbates que m´oprimeixen el coll, ara puc ser lliure... Avui no se qué fer per sopar... pot ser vaig al bar d´abaix i demano un entrepà, despres aniré a pasejar per la platja i prendré una orxata..."

(Conversa de dos nois devant de "l´artista malabar")

...dieu-me Schopenhaurià però he sentit llàstima d´aquest pobre home...

REFLEXIÓ I REVOLUCIÓ

Humà, massa humà


Avui el món occidental -un dia hauré d'explicar què entenc per aquesta abstracció anomenada "Occident"- s'ha tornat a estremir en conèixer que els autors dels atemptats del 7 de juliol a Londres eren de nacionalitat britànica, per la qual cosa a priori havien d'estar integrats en l'eximperi i no podien cometre cap atrocitat. Tremolen perquè l'enemic es troba a casa (quina ironia dir això en un món globalitzat!) i els ha colpejat davant dels nassos, pertorbant llur benestar neoburgès. "Els terroristes són uns inhumans", exclamen com un sol home; "volen enfonsar els nostres valors i la nostra convivència", criden indignats els polítics (els màxims creadors de foteses del món). Jo els dic una cosa i és ben certa: els terroristes són humans i el que han perpetrat forma part d'una part de l'ésser humà, fosca i condemnable, però existent. Els autors de la massacre anhelen la destrucció dels altres, per mostrar l'odi que senten davant la humiliació que han patit per part dels occidentals, que "maten més blanc" amb llurs danys col·laterals i la passivitat dels mitjans de comunicació oficials (afortunadament, no dels blogs, gènere periodístic de la llibertat). Avui, en el marc del conflicte de l'Iraq, han mort almenys 32 persones per l'explosió d'un cotxe bomba a Bagdad, que anava adreçat a soldats americans, però que ha provocat la mort de molts nens. No puc suportar la visió d'un taüt minúscul que conté el cosset sense vida d'un infant. I això és obra d'humans... com humans són els periodistes oficials quan es passen dies i dies recordant el que està patint Occident i obliden amb rapidesa el que succeeix en els "països no occidentals" (on és aquí la globalització? Manuel Castells, m'heu escoltat?). Un crim amb 32 víctimes no ha de ser oblidat mai, com tampoc no ho ha de ser un atemptat a Londres o un genocidi a Srebrenica. Els humans es passen la vida parlant de la inhumanitat quan aquesta simplement no existeix (sí per als cucs, per altra banda). La pregunta kantiana Was ist der Mensch?, síntesi de totes les qüestions importants de la raó, ha de ser revisada. O potser bandejada sense remei.

diumenge, de juliol 10, 2005

Declaració



Malgrat els darrers esdeveniments, que són un pas més de l'ésser humà cap al Regne de la Infàmia, vull fer la següent declaració:

NO a la guerra preventiva,
SÍ a la prevenció de la guerra.

NO al terror gratuït,
SÍ a la gratuïtat del benestar.

NO a la foto de les Açores (Bush, Blair, Aznar... les tres Desgràcies!!),
SÍ a la imatge de la solidaritat sense condicions.

NO a la vilesa terrorista,
SÍ al respecte intercultural.

NO al dogmatisme,
SÍ al diàleg i a la crítica.

NO als Paradisos inconeguts,
SÍ al breu i intens paradís dels teus ulls.

NO a les follies de l'Intel·ligible,
SÍ a les idees en perspectiva.

NO a la mirada temorosa,
SÍ a l'esguard càlid de l'amistat.

NO a les foteses dels polítics,
SÍ a la revolució a través del pensament.

NO als defensors dels valors eterns,
SÍ als constructors de la Utopia.

NO a la mort d'innocents a Bagdad, Kabul, Nova York, Madrid, Gaza o Londres,
SÍ a l'esperança en un món sense violents.

NO als salvadors de la Pàtria,
SÍ als patriotes del cosmos.

NO als falsos demòcrates que voten Bushes i Blairs,
SÍ a les ments ben informades.

NO a l'excés neoliberal i a la dictadura del mercat,
SÍ a la redistribució de la renda amb justícia.

NO als ignorants que neguen el pensament,
SÍ a l'esperit filosòfic.

NO als egocèntrics del ciberespai,
SÍ als que col·laboren en la mútua transmissió de coneixements.

NO al domini estòlid de la testosterona,
SÍ a la feminització del món.

NO a l'odi dels defensors de les essències,
SÍ a l'amor sense prohibicions.

NO a mi, que sovint em lliuro a la matèria i oblido l'ésser,
SÍ a tu, que estimes i no caus en el parany de la cobdícia.

dissabte, de juliol 09, 2005

IMPRESSIÓ


"CONTROLA TU MENTE
VOMITA TU SER"
Grafiti a la paret de davant
del BeGood de Barcelona.

Vaig llegir la pintada i em va venir al cap si es refereixen a un ésser de matèria corporea, un ésser terrenal que ens foragita dels regnes altius, llunyans a aquest món-de-merda.

Per a mi controlar la ment es deixar que la follia de l´ésser se´ns en porti a aquells móns llunyans, controlem la ment: CREEM-NOS L´ANARQUÍA! No ens limitem a els NO-ÉSSERS MATERIALS. Fugim del món que ens empresona, no cal parir l´ánima ni vomitar quelcom que ens fa raure aquí; ésser está més per sobre...

...REVOLUCIÓ I PENSAMENT

dijous, de juliol 07, 2005

DESGRACIATS


Pasejant pel carrer de la camèlia, enfront del bar "el molino" m´ha sobtat veure el següent cartell.


INCREIBLE! , el frente democrático español em semblen una colla de fills de puta. Us convido a veure la web. ATENCIÓ: POT FERIR LA SENSIBILITAT I INFLAR ELS NASSOS ALS MÉS CATALANISTES.

Us poso el text:

1.- Si crees que la monarquía de las autonomías es un nuevo reino de Taifas que despilfarra los caudales públicos para lucro de parásitos, fomenta la secesión y nos degrada a súbditos de un Reino Dividido lacayo de potencias extranjeras, impidiéndonos ser CIUDADANOS DE UNA NACIÓN UNIDA Y SOBERANA, estas con nosotros

2.- Si crees que ESPAÑA SOLO NOS PERTENECE LEGÍTIMAMENTE A LOS ESPAÑOLES, estas con nosotros

3.- Si crees que la democracia española solo es realizable por todo el PUEBLO ESPAÑOL CON SOBERANIA INDIVISIBLE sobre todo el territorio nacional, estas con nosotros

4.- Si crees antidemocrático que a los españoles nos nieguen nuestro derecho a ELEGIR AL JEFE DE ESTADO por mayoría de votos entre varios candidatos, estas con nosotros

5.- Si crees que el estado tiene la obligación de garantizar la EFECTIVA OFICIALIDAD DEL IDIOMA ESPAÑOL EN ODA ESPAÑA, estás con nosotros

6.- Si crees en una EDUCACIÓN IGUAL PARA TODOS LOS ESPAÑOLES, publica, gratuita, laica y de alta calidad, estas con nosotros

7.- Si crees en un TERRITORIO NACIONAL VERTEBRADO SOBRE, MUNICIPIOS Y PROVINCIAS, estas con nosotros

8.- si crees que han de unirse todas las fuerzas civiles de seguridad en UN SOLO CUERPO DE POLICIA, estas con nosotros

9.- Si crees que el estado ha de IMPEDIR LA ILEGAL INVASIÓN MASIVA DE INMIGRANTES INDESEADOS y expulsar a los extranjeros indocumentados, estas con nosotros

FRENTE DEMOCRATICO ESPAÑOL

EL PARTIDO DE ESPAÑA EN EL SIGLO XXI

LECTURES


Un dels meus últims pròposits a ben curt termini. Em vaig apuntar abans d´ahir i pujo el dia 27... S´escolten apostes:

M´ho treuré o acabaré cremant els llibres al foc de l´oracle?

dilluns, de juliol 04, 2005

Live 8



El passat dissabte va tenir lloc un gegantí concert globalitzat en 10 ciutats del món, amb l'objectiu de cridar l'atenció del G-8 sobre la necessitat de dur a terme accions concretes davant la situació de pobresa extrema de bona part del continent africà. Alguns han criticat l'esdeveniment considerant-lo injustificat, altres han volgut veure una oportunitat dels músics d'oferir-se com a aparador mundial en un moment de crisi del model tradicional de venda de música. És cert, però, que l'Àfrica passa gana i si el pop-rock internacional ha decidit unir les seves forces és per una causa justa, perquè d'una vegada els estats capdavanters prenguin consciència del fet que no es pot construir un món just i democràtic veient com una part important dels habitants del planeta mor sense remei, després de patir malalties duríssimes i sense accés als medicaments fonamentals. No podem fer l'imbècil llançant un projectil contra un cometa (d'acord amb la mentalitat show business americana) mentre en el nostre petit planeta es moren les persones i la natura agonitza. Sóc un fervent defensor del coneixement, però dubto que aquesta vulneració de l'univers -el qual, per cert, és molt més fort que els milions de "canyes pensants" de la Terra- ens dugui a la resposta sobre l'origen de tot plegat. Sí, potser ens atansarem als processos, però les causes romandran per sempre inconegudes. És molt més valuós el gest dels músics que la retòrica de salvadors del món que utilitzen els bushians. I, per cert, qui m'anava a dir que tornaria a veure junts Roger Waters i David Gilmour (aquest darrer en la imatge), després de denúncies i 22 anys d'enemistat? Si no ho han fet per una bona causa, no sé per què deu ser. Pink Floyd van tornar a emocionar-me com abans: Breathe, Money, Wish you were here i Comfortably numb van ser els quatre temes interpretats. Música sub specie aeternitatis.

diumenge, de juliol 03, 2005

LLEI

En mig d´un "arrebat punkarra" us poso una fragment d´una lletra de La polla Records. Ja em direu que us sembla...


IGUAL PARA TODOS

Dicen que dice la ley que somos iguales
nadie te dira en que sitio pues nadie lo sabe
dime, dime, para quien hicieron la carcel?
porque el rico nunca entra y el pobre nunca sale.

Dime quien decide aqui como hay que bailar
que algunos siempre van palante
y todos los demas siempre para atras.

Dicen que el que pide pan le suelen dar leña
no te la puedes comer pero te calientas
si tienes frio y pides calor, te dan una mierda
no te vas a calentar pero te alimentas.
[...]