EL JOC DELS HOMES

L´altre dia vaig llegir un article petitet sobre el joc. Allà deien que la cultura humana neix del joc, que el joc no rau únicament en la infantesa sinó en tot el conjunt de les manifestacions humanes, que l´home és un animal que ha fet de la seva cultura el seu joc i que està, agradablement, condemnat a jugar.

Tot plegat em va fer reflexionar sobre les coses a les que jo jugava de nen. Em va venir a la ment els jocs propis de la natura que practicava a l´estiu a les càlides nits d´un poblet de Tarragona. Jugava a fet i amagar, a pillar i a totes aquestes coses que fan els animals irracionals per sobreviure, per defugir del perill, dels predadors que els volen enxampar per cruspir-se´ls... jo corria com una gasela perque ningú m´atrapés (feia el que podia, cony!) o m´amagava entre els arbres plens de mosquits perque ningú em veiés...

L´home, de nen, juga com un animal, s´enfronta amb els altres i a vegades hi ha violència, però és una violència animal, no està premeditada. L´home creix i amb ell la racionalitat s´expandeix. L´home s´allunya de la seva “natural animalitat” Perd la innocència de l´infant i canvia el joc. L´home juga a la guerra, a la política. Al company de joc l´humiliem i el degradem, intentem que sembli indigne i així, juguem. La cultura ens afecta en tots els aspectes de la nostra vida. Nens de 9 anys amb telèfon mòbil, nens de tretze anys experts en begudes alcohòliques i un llarg etcètera de manifestacions culturals que son per posar-s´hi a pensar. Deixem que els únics jocs culturals siguin les dames o els escacs. Pot ser ens caldria a tots fer una mirada als orígens...