Crítica de la política pura

Vessa la blogosfera de comentaris sobre polítics. Nerviosos, molts blocaires comparteixen les seves il·lusions i esperances sobre la data clau de l’1 de novembre, un dia que no canviarà per a res les nostres vides. Una diada de Tots Sants en què exercirem el nostre dret a vot i decidirem la composició del Parlament de la nostra nació, no el president –malgrat alguns exabruptes del candidat amb nom de sumatori- i farem confiança a un grup de persones que segurament són molt diferents a nosaltres –potser radicalment diferents-, que ens representaran en un hemicicle sense fer cas de les nostres opinions com persones concretes. Jugaran al seu joc de la política i ens oblidaran durant quatre anys (o menys, recordem Maragall, el del ciri pasqual). Uns es repartiran el pastís del poder, teca fastuosa amanida per la cobdícia i l’ambició, i els altres rosegaran l’os cruel de l’oposició, aixoplugats en un racó i emparats tan sols per l’adverbi de negació. L’autocomplaença i l’egocentrisme com a rerefons d’una façana de grans promeses i de signatures notarials. I el nom de la nació, pronunciat debades pels arquebisbes de la unitat i apòstols del dogma, serà profanat un cop més pel mercadeig dels pactes. Ningú no pot jugar amb Catalunya (sí, Catalunya, alguns odien les essències i s’amaguen en el plural dels substantius, en comptes de cridar com un sol home l’esperit del que som) i ningú no pot gosar humiliar la nostra realitat intrínseca en nom d'un país que no és el nostre. I les esquerres i les dretes com a escaquer dividit entre bons i dolents, entre defensors de l’oprimit i amics de l’opulència. Maniqueisme fal·laç perquè l’oprimit no té veu que l’escolti. I liberals inflats d’individualisme contra intervencionistes que somnien amb un Estat curull de recursos per als oprimits, que mai no els reben perquè són exclosos del sistema. Llibertaris de dretes contra estatalistes igualitaris. Bellum omnia contra omnes. Campanya electoral en què triomfa la bilis i retrocedeix l’intel·lecte. Candidats illetrats que es creuen el moll de l’os (visca el filòsof-rei) i que fracassen en el seu intent de regenerar-se. Histriònics amb clenxa malden per arribar primers, mentre els petits lluiten per ser forts i assassinar el bipartidisme reduccionista. I, a l’altra banda, un lívid fonamentalista ecològic contempla l’escena amb un carro tirat per cavalls, en un país en el qual ja no es construeixen carreteres i tot torna a la puresa de les beceroles (oh Rousseau, com t'estimem!). Sort que a Catalunya tenim artistes, escriptors, científics i algun filòsof (hi ha algú?) que superen amb escreix la mediocritat de la classe política, embolcallada en la seva pell reptiliana a la recerca del poder a qualsevol preu.