divendres, d’octubre 13, 2006

Sempre seràs el mateix



Al meu pare

Sempre seràs el mateix, encara que t'aboquis inextricablement al declivi absolut de les forces. Has estat el meu heroi i seràs el meu heroi encara que el teu enteniment es redueixi per sota del seny d’un infant. No podem anar contra Heràclit. L’esdevenir ens empeny vers el no-res i la vida, aquest grapat d’anys esmicolats per la infàmia de la finitud, no gosa revoltar-se davant els gestos evidents de la gran senyora obscura. La malaltia corseca la teva ment cada dia que passa. Ahir oblidaves el que feies el dia anterior i avui ja no recordes el moment en què ens vam veure. I parles amb personatges de la televisió com si fossin vells coneguts. I maleeixes milers de vegades aquells desgraciats que van fer la guerra en la qual van matar el teu pare. El meu avi, que mai no vaig conèixer. I els records remots es fan via en el teu cervell malmès. Jugaves a futbol. De defensa central. Eres un bon jugador i vas estar a punt d’anar a Primera Divisió. Després, un càrrec important en una multinacional i una jubilació exquisida al costat de la teva família.

I la memòria, doctora de la subjectivitat, s’alenteix i perd la consistència i no saps qui és aquell actor i perds els estreps perquè no entens que el teu jo s’està morint. Des de la meva bóta no paro de plorar quan et veig riure, embadalit, davant aquell nen joganer i prego a l’inexistent perquè el recordis sempre. Prego sense esma davant un zero que no escolta. I la teva memòria es dilueix en la indeterminació. Una ment poderosa que deixa de funcionar com una màquina envellida. Barreges noms i dates i ja no saps quin dia és avui. Il•lusionat, penses que és diumenge i et vesteixes per sortir. Has perdut el nord en la teva bruíxola existencial. I no vull que m’oblidis i perdis la teva identitat. Seràs sempre el mateix, baldament la senilitat et venci definitivament. I et recordaré sempre amb el mateix somrís, fort i assenyat, recte i sobri, elegant i valent, treballador impenitent que un dia va deixar de treballar i es va enfrontar a l’abisme del lleure infinit. El mal triomfarà un altre cop -com goses, Agustí, dir que allò que ens fa patir tant és una absència?- i la malaltia amb nom de neuròleg alemany anihilarà la teva consciència. Tu, que vas ser el meu heroi quan era un infant, quan et veia indestructible, deixaràs de ser tu i t'enfrontaràs al mal que va patir una de les ments privilegiades d'Europa. Tu, que has estat el meu referent i el meu paradigma, no estaràs sol. Diògenes, aquest fill que ha gosat convertir-se en filòsof, t'acompanyarà en la travessia. Potser, en el declivi de la subjectivitat, albirarem una estranya Ítaca amb formes enlluernadores de bellesa i justícia. Un navili platònic ens durà a port i Er, l'armeni, ens menarà a les fonts del record.