Malas pasadas

La mente juega, demasiado a menudo, malas pasadas. Dispuesta a hacer añicos el "ahora-tu-y-yo" aparece reflejando una imagen de tu presente más vivo y aniquila la vigorosa erección de mi "Carpe diem". Imposible, o francamente complicado, que alguien como yo se salte a la torera los tiempos mínimos de reacción refleja de la mente. No soy un guerrero jugando al "acoso y derribo" sino un civil sufriendo los daños colaterales de tu, más que comprendida, indecisión. Llegaste hasta la línea enemiga de tu fidelidad y, valiente, abriste brecha en tu educada moralidad judeocristiana. Venciste pero yo, tu aliado, pagué un precio alto por la unión.
La mente juega muy malas pasadas y al final tu olor y el recuerdo de tu carne asoma y despidiéndose de la oportunidad perdida hace amago de instalarse en el cementerio de elefantes de mi pecho.

OTRO AMOR

Ahir plovia com un març que, mica en mica, s'oblida. Serà la mateixa pluja la que avui mulla unes altres cares? Seran els mateixos petons? Quina nit, o quina pluja, em portarà a mi un nou amor...?

Otro amor

La pesadilla del perderte me halló al encontrarte.

Con tu claridad trajiste un algo oscuro, la sombra de la desdicha

martilleando en mi supuesta felicidad,

la neblina del rencor, el regocijo del dolor ajeno

cuando uno se sabe con el poder en las manos,

porque me tienes a tu merced, enmarañado en tus deseos.

Me tambaleo y rijo al compás de tu voz y tus latidos,

me despeño y fallezco en tus dudas.

No me reconozco en paz ni en soledad,

solo en el bravío cabalgar a tu lado encuentro un yo con sentido.

Tal vez a tu marcha me vuelva humo,

a lo mejor ni siquiera muero,

simplemente iré desapareciendo a los ojos del mundo,

aunque puede ser que vuelto aire me inhalen otros besos,

me absorba otro amor,

¿otro amor?,

otro amor.

"Ruidografías", Kutxi Romero Lorente

ÚNIC DESTÍ

Oblidar-nos. El nostre únic destí. No necessitar mai més Diazepams, Trankimazids, Seroxats ni Lexatins. Oblidar-nos. No patir un altre cop un ai al cor, ni haber d’afussellar a les papallones que m’omplen la panxa quan et veig. El nostre únic destí. Aixecar-me per a viure el meu dia i no pensar únicament en que estaràs fent tu. Oblidar-nos. Que qui s’ofegui en els teus ulls sigui un altre. El nostre únic destí. Que em trobi bussejant en unes altres mirades. Oblidar-nos. Que deixi d’agobiar-me el silenci que segueix a aquest què.

Oblidar-nos per fí. El nostre únic destí.

Shiitake, Winston i Baudelaire

"Si algún importuno viniera a molestarme mientras la mirada mía reposa en tan deliciosa esfera; si algún genio malo e intolerante, si algún Demonio del contratiempo viniese a decirme: «¿Qué miras con tal cuidado? ¿Qué buscas en los ojos de esa criatura? ¿Ves en ellos la hora, mortal pródigo y holgazán?» Yo, sin vacilar, contestaría: «Sí; veo en ellos la hora. ¡Es la Eternidad!»"

Em perdo en els teus ulls. No me’ls trec del cap, i hi somnio. Com diu el poeta, hi veig en ells una hora àmplia que em sembla l’eternitat. Tremolo mirant-te mentre el silenci ens embolcalla en un “spleen” màgic que, a mi, em sembla etern. Subtilment t’acaricio i em fonc amb tu. Et llegeixo i en el teu silenci hi trobo la pau que em manca. M’agrada la teva paciència, la teva serenor i la capacitat que tens d’emprar el teu maternal “ying” per a calmar el meu eufòric i nerviós “yang”.

M’agrada quan seiem molt a prop, l’un enfront de l’altre. M’agrada enumerar mentalment les vegades que et faig somriure i apostar-me amb mi mateix si la propera cosa que et digui serà més bonica que la que t’acabo de dir. Amb tu, la tendresa m’envaeix i se m’omple el cap de poesia.

"Cuando mordisqueo tus cabellos elásticos y rebeldes, me parece que como recuerdos."

"QUIEN PUDIERA"

Quien pudiera ser

requiebro de una voz

que se revuelve en el fango,

que ansía ser algo,

y no mirada impasible,

declaración de amor musitada

al oído del que como yo,

no quiere ser nada,

si acaso, relente de luna ó

piedra alada,

pero hoy no,

hoy no quiero ser nada.

Kutxi Romero, "Ruidografias"

OFEGAR EL SILENCI

Un cop et vaig dir que escoltaria als Marea més antics i també que Oblidarem amb el temps tot el que ens estimàvem i com s'aturava el temps en les nostres besades i abrasades infinites i llavors tot tornarà a ser com sempre..., no sé si perquè no puc escapar de la música, o perquè m’estic tornan boig i estic començant a deixar de ser racional però, no només els escolto sinó que a sobre els hi faig cas.

I ara estic així apagant les burilles en tots els records mentres als gots es queda aigualit un Ballantine’s preparat per ofegar el silenci que no puc foragitar de la meva vida. El silenci m’acompanya al cotxe, a la feina, a casa. El silenci em desperta a mitja nit i m’obliga a conversar durant hores. El silenci sempre em diu el mateix i jo, idiota, el passejo amunt i avall i me l’enduc als bars i a les discoteques i ell, maleït, mai cau ebri i calla. A vegades, a aquest silenci l’acompanya una pesada buidor. La buidor dels espais i un nosequé que fa que només senti coses que ja fa temps que han passat. A la buidor no l’odio tant. Les coses buides sempre es poden tornar a omplir, com els gots de Ballantine’s en els que ofegar el silenci….

"MIERDA Y CUCHARA"

L’altre dia mentres jugava amb el gat, en una de les seves volades em va enganxar i em va trencar la polsera que portava a la mà dreta. Era una polsera feta amb boles de cristall i plàstic. No tenia cap valor ecònomic però me la va fer una persona molt important i d’ençà que la tinc no me la he tret mai. Vaig força enjoïat. M’agraden les polseres i els anells i no me’ls trec per a res. Quan la polsera de boles es va trencar un grapat de boletes van començar a sonar pel terra del menjador. Em va agafar un no sé qué, “tot torna a ser com sempre”. Haviat farà vuit mesos que em vas dir adéu. Cada cop estaves més llunyana, com les boletes que van caure de la polsera, com les que no vaig trobar i va haver d’empassar-se l’aspidador… Avui, un cop més, un nosequé se m’ha enganxat al pit. “Tot tornarà a ser com sempre”, o pot ser per a tu, tot començarà a ser millor….

Cuéntame, dime quién te ha colgado el mar de las pestañas,
y ahora dársena de estiércol se tornó la comisura de los besos.

Sed de limón, cimbrear como las espadañas,
y en el hueco de mi espalda y la pared
cuelga tu nido del revés,
y cada huevo parido es nada,
y cada beso en la boca es nada,
como si no hubiera pasado nada.
[...]
que fuimos, somos y seremos nada

Kutxi Romero Lorente.