PEDRA FILOSOFANT

Censures, estafes, el dia a dia de qui talla el bacallà. Jocs de mans dels poderosos, jocs de triler on els treballadors no som res més que la piloteta que maregen.

Felicitacions nadalenques, christmas yankees en forma de tocada de collons. El company pedra filosofant ho pateix en la seva pròpia persona i ho explica al seu bloc.
Jo vaig descobrir-ho mirant el webloc de creació filosòfica... De veritat que se´m van eriçar els pèls del braç quan ho vaig llegir. Us linkejo el post del company Pedra AQUÍ.

Estem amb tu, company. Al Nadal també toca dir això de REVOLUCIÓ I PENSAMENT!

Etern retorn

Nadal. El misteri del Nen-Déu que va néixer per salvar-nos. La Nativitat del Senyor. El naixement dels naixements, que commemora un esdeveniment que succeí in illo tempore i que repetim cada any sense aturador. Com recordo Mircea Eliade i el seu llibre sobre l’etern retorn! Els occidentals també ens repetim. La línia agustiniana és substituïda pel cercle hel·lènic. Cap any sense Nadal. L’obligació de ser feliç malgrat tots els “malgrats” existents en el món dels mortals. L’imperatiu categòric de l’excés en el menjar i el beure. Torrons majestuosos que s’esmunyen pels budells farts de tanta caloria. Naixement de la corba de la felicitat. Cava català i canelons farcits de desigs de joia i de pau per als homes i les dones de bona voluntat. I de bona voluptat. Hedonisme pantagruèlic congriat fins a la nàusea. Alegria de compartir un moment amb els qui compartim tots els moments. I el somriure d’un nen que recita uns versos sobre la Nativitat del Senyor. La tendresa dilueix les crítiques. La il·lusió per un mite i la innocència del nen superen amb escreix les bestieses de l’edat adulta. La infantesa és el paradís perdut. Ens en va expulsar un Déu que s’assemblava a Masaccio. Foragitats de la meravella dels anys primerencs, repetim cada Nadal aquella cerimònia que tingué lloc in illo tempore, quan aquell nen que érem nosaltres recitava uns versos i acollia amb llàgrimes d’emoció els regals màgics. Aquell nen que érem nosaltres començava a crear en el joc de l’existència. Heràclit l’Obscur, i el Savi, ja ens havia dit que l’eternitat és un nen que juga. El món és una vall de llàgrimes sense el somrís nadalenc d’un infant.

HAY MOTIVO

Salut bloggers!

Avui vinc a portar-vos un dels curts que es van fer per la campanya “HAY MOTIVO”. Al 2004, coincidint amb la proximitat de les eleccions, 30 cineastes van demanar 30 minuts a TVE per emetre 90 curts sobre problemes d´actualitat. Avui os copio íntegrament el text d´un dels que més m´ha agradat. És La pelota vasca de Julio Medem. Increïble.

Aquí el text:

HAY MOTIVO

LA PELOTA VASCA – JULIO MEDEM

ANTONIO BATISTA – PERIODISTA, ESCRITOR

Creo que ganar unas elecciones democráticas, no es sinónimo de que quien las gana sea demócrata.

GREGORIO PECES BARBA – “PADRE” DE LA CONSTITUCIÓN ESPAÑOLA

El PP no ha entendido la constitución ni a entendido la filosofía que lleva detrás.

IÑAKI VILLOTA – SACERDOTE

En su día vota en contra de la constitución en el titulo octavo porque no entienden las autonomías.

GREGORIO PECES BARBA – “PADRE” DE LA CONSTITUCIÓN ESPAÑOLA

No quieren aceptar que el país vasco es una nación.

IÑAKI VILLOTA – SACERDOTE

Un presidente del partido que en el año 79 escribe de un modo vitriólico contra el titulo octavo...

JAVIER ELZO – PSICOSOCIÓLOGO - AMENAZADO POR E.T.A

Ha visto una oportunidad de afianzamiento de una idea de españa que entendían que estaba de capa caída, han hecho la equiparación terrorismo equivale a nacionalismo.

LOLA VALVERDE – HISTORIADORA

La apuesta de Aznar no es terminar con E.T.A sino terminar con el nacionalismo o sea es una postura muy antinacionalista, no?

CARLOS GARAIKOETXEA – LEHENDAKARI DE 1980 A 1985 (PNV)

Y el problema vasco se ha convertido en un recurso en primer lugar, para exhibir firmeza y conquistar votos a lo largo y ancho de españa.

JAVIER ELZO – PSICOSOCIÓLOGO - AMENAZADO POR E.T.A

Eso ha sido, por otra parte, muy aceptado por la prensa de Madrid y digo de Madrid.

IÑAKI VILLOTA – SACERDOTE

Zapatero se atreve a decir que el día que ellos gobiernen, hablaran con el gobierno vasco. ¿Ahora no puedes entonces? ¿No te dejan?

RAMÓN SAIZARBITORIA - SOCIÓLOGO. ESCRITOR EN EUSKERA

Si que hay el nosotros y el negar la identidad de vasco al que no está en ese grupo, no? Eso es lo más grave del nacionalismo, no?

JOSEBA ARREGUI – EX CONSEJERO DE CULTURA (PNV)

No es que se desprecie pero, quienes dicen que son solo vascos parece que tienen más derecho a definir la sociedad vasca que los demás.

RAMÓN SAIZARBITORIA - SOCIÓLOGO. ESCRITOR EN EUSKERA

Es cierto que, desde el mundo nacionalista, ha habido muy poca sensibilidad con las victimas.

JUAN JOSÉ IBARETXE – ACTUAL LEHENDAKARI (PNV)

Como hay que aprender siempre del pasado y de las cosas que no se han hecho bien, tendremos que tener en cuenta que el olvido no es el camino.

- COMENÇA LA CANÇÓ BAGA, BIGA, HIGA DE MIKEL LABOA -

RAMON ETXEZARRETA – CONCEJAL DE CULTURA DE DONOSTIA (PSE-PSOE). AMENAZADO POR E.T.A

Yo siempre he sentido una doble condición de victima. Por un lado eres víctima de la violencia y por otro lado eres víctima de los protectores y de los defensores de las victimas.

TXETXO BENGOETXEA – MÚSICO

Ahora resulta que las cosas son o blanco o negro, o estas conmigo o estas contra mi.

CARLOS GARAIKOETXEA – LEHENDAKARI DE 1980 A 1985 (PNV)

Lo que no se puede es recurrir al dogmatismo respaldado por la violencia. La violencia de las pistolas o la violencia del monopolio de la fuerza del estado.

IÑAKI GABILONDO – PERIODISTA

Que la capacidad emocional que tiene el terrorismo es demasiado botín para que las fuerzas políticas no... no se peleen por él.

EDUARDO MADINA – SECRETARIO GENERAL DE LAS JUVENTUDES PSE-EE-PSOE. VICTIMA DE UN ATENTADO DE E.T.A

Porqué el partido popular toda su aureola electoral y todo su movimiento y toda su estrategia gira alrededor de la gestión del dolor que E.T.A genera, no?

JAVIER SÁDABA – FILÓSOFO

Para eso sirve mucho Euskadi, entre otros, para buscar un enemigo... como el terrorismo general o universal sirve a Bush.

FELIPE GÓNZALEZ – PRSEDENTE DEL GOBIERNO ESPAÑOL DE 1982 A 1996 (PSOE)

Y como además en el problema vasco se ha planteado como el que no esté conmigo está contra mi, ningún matiz es aceptable.

IÑAKI GABILONDO – PERIODISTA

Como menciones la palabra dialogo, eres amigo de E.T.A, estas con el terrorismo y estas, no con las victimas sino con los asesinos.

JONAN FERNÁNDEZ – FUNDADOR DE ELKARRI

E.T.A tiene que dejar de matar y el gobierno del partido popular tiene que abrirse al dialogo

¿COMO VAMOS A CERRAR LA HERIDA SI NO JUNTAMOS LOS LADOS?

- Les descripcions dels subjectes son les que surten al curt. Hem intentat ser el més fidel posible al que es diu. Si voleu podeu veure el curt aquí. (Dispenseu la qualitat. Al emule podeu trobar-lo en 20 MB. )

VIATGE A LA “CAPITAL DEL REINO”

Salut bloggers!

Ara fa cosa de cinc dies vaig tornar d´un viatge a la capital de l´estat per perdrem una mica entre museus i teatres.

Com sabeu el passat dia tres el PP – grans manipuladors – van convocar una manifestació a favor de la constitució espanyola. Heràclit i la seva càmera digital van estar allà per explicar-vos el que hi havia. No em vaig quedar a veure com sortia cap polític. Jo crec que no hagués pogut aguantar. A més a més, l´aparença de qui os parla no deixava massa dubtes de que allò no era pas el meu lloc.

Ja era el segon cop que anava a Madrid però aquest cop encara em va semblar molt més barroc, molt més farragòs, suposo que estic molt acostumat a la modernitat de la ciutat comtal. Em va sorprendre veure als avis amb barret, suposo que allà encara estan arrelats els “vells costums” o les tradicions. A Madrid, a la nit, és impossible trobar a un “pako” venen cerveses pel carrer, i molt difícil no arribar a qualsevol lloc amb el metro.

Era prop de les 10 del matí quan vaig arribar a la plaça del sol. Estava molt plena, de debò, no sé quantes persones hi hauria però hi havia molta gent. Tothom portava banderes del PP, de l´estat espanyol, alguns de Galícia, València... De sobte vaig començar a veure gent amb banderes de Catalunya, de País basc... jo vaig pensar que les haurien haver repartit en algun lloc... La gent portava adhesius de “ Con la constitución TODOS JUNTOS” i de cop i volta entre tantes enganxines de fons blau vaig veure aquesta:

"NO AL ESTATUT" diu aquest home amb la seva enganxina igual a les de "NO A LA GUERRA"

Jo ja no pintava res allà dintre i les fotos que estava fent no eren gaire bones. Vaig trobar darrere meu una tenda de roba, “Milano”. Tenia dos pisos i el pis d´adalt era tot de vidre Així que em vaig colar amb força cara i vaig començar a fer fotos. Era una sastreria i tothom em va començar a mirar. “Buenos dias, gracias.” Vaig dir i vaig marxar.

Em va costar tres quarts d´hora sortir de la plaça. Va ser una de les pitjors experiències de la meva vida. Tres quarts d´hora amb peperos enganxats pel cos. Jo suava de la mateixa manera que suo quan treballo... l´olor a suor de la gent que es manifestava era estrany. Olorava a antiguitat, a antigues èpoques i a un seguit de coses que jo no se descriure.

Vaig sortir i vaig esmorzar. Em pujo al metro a callao i en passar per sol va sonar per megafonia la següent frase: “por razones de aglomeración en la calle es imposible salir de la estación. Sólo se permite hacer transbordo. Gracias”. Per flipar!!

Jo vaig anar al Retiro i vaig veure a força gent amb les banderetes. Mireu, mireu...

¡SOMOS ESPAÑOLAS!

La dignitat de l’escriptor

El dramaturg Harold Pinter, proclamat Premi Nobel de Literatura, ha intervingut en un vídeo que ha recollit el seu discurs d’acceptació del guardó, davant la impossibilitat de ser present a Estocolm per culpa del seu estat de salut. Pinter, demacrat per culpa del càncer, ha denunciat amb les seves paraules els crims perpetrats pels Estats Units d’Amèrica, atrocitats que es venen com a victòries de la democràcia davant la tirania per mitjà de la manipulació del llenguatge, de la qual són mestres els polítics. Afirma que “the majority of politicians, on the evidence available to us, are interested not in truth but in power and in the maintenance of that power”. La veritat és aliena als polítics, entestats en romandre en el poder i fomentar la ignorància acomodatícia del poble. El polític, ja ho deia Maquiavel, ha de semblar virtuós sense ser-ho, ha de fer veure que vetlla pel seu país quan realment l’únic que sap fer és enfortir el seu propi ego. En la literatura la veritat i la mentida poden coexistir; en la vida, el ciutadà té l’imperatiu moral de preguntar-se què és veritat i què és mentida. El logopoder exercit per l’emperador Bush ha aconseguit justificar una guerra a través d’un munt de mentides i, a continuació, sortir elegit triomfalment. El poble americà també és responsable dels seus mandataris: allò que el poble vota no sempre és el més raonable. Bush va defensar la invasió d’Iraq basant-se en la presència d’armes de destrucció massiva i en el fet que Saddam les podia utilitzar immediatament; alhora va buscar un lligam entre el règim iraquià i els terroristes responsables de l’11-S. Res no va ser veritat. I Bush continua governant en la més completa impunitat. Igual que Blair, còmplice dels mateixos crims contra la humanitat. El poble no pensa: se sotmet. Occident es basa en un engany: el poder de la mentida global davant el ciutadà anestesiat. “Déu ens dóna suport”, cridava un fanatitzat Bush mentre morien milers d’iraquians sota el foc de les bombes de la Veritat. Altres patien les tortures de Guantánamo i uns tercers continuaven plorant perquè, des de feia molt de temps, ho havien perdut tot per culpa del suport obscè del govern americà a dictadures de la pitjor espècie. Sí, aquell govern que defensa la democràcia. I que talla de soca-rel la llibertat del qui dissenteix. Ningú com Pablo Neruda –citat per Pinter- per il·lustrar com se senten els humans desvalguts davant l’estultícia de les bombes:

Y una mañana todo estaba ardiendo
y una mañana las hogueras
salían de la tierra
devorando seres,
y desde entonces fuego,
pólvora desde entonces,
y desde entonces sangre.
Bandidos con aviones y con moros,
bandidos con sortijas y duquesas,
bandidos con frailes negros bendiciendo
venían por el cielo a matar niños,
y por las calles la sangre de los niños
corría simplemente, como sangre de niños.

¡Chacales que el chacal rechazaría,
piedras que el cardo seco mordería escupiendo,
víboras que las víboras odiarían!

¡Frente a vosotros he visto la sangre
de España levantarse
para ahogaros en una sola ola
de orgullo y de cuchillos!

Generales
traidores:
mirad mi casa muerta,
mirad España rota:
pero de cada casa muerta sale metal ardiendo
en vez de flores,
pero de cada hueco de España
sale España,
pero de cada niño muerto sale un fusil con ojos,
pero de cada crimen nacen balas
que os hallarán un día el sitio
del corazón.

Preguntaréis: ¿por qué su poesía
no nos habla del sueño, de las hojas,
de los grandes volcanes de su país natal?

¡Venid a ver la sangre por las calles,
venid a ver
la sangre por las calles,
venid a ver la sangre
por las calles!

Pablo Neruda: Tercera residencia, “Explico algunas cosas”.

Ningú com Pinter per restitutir la dignitat humana des de la saviesa literària.

Derrick de Kerckhove i els blocaires

La Universitat Oberta de Catalunya (UOC) ha publicat recentment la lliçó inaugural del curs 2005-2006, un article de l’investigador canadenc Derrick de Kerckhove, un dels successors del gran teòric de la comunicació Marshall McLuhan. Es titula Els biaixos de l’electricitat i fa referència, des del seu utopisme, als canvis que s’estan produint amb la incorporació de les Tecnologies de la Informació i a la relació que aquestes estableixen amb el llenguatge humà i els lligams socials. Passa revista a les tres etapes cognitives que ha travessat l’ésser humà: la tradició oral (el llenguatge és biològic, corporal), la llengua escrita (el llenguatge s’exterioritza per mitjà de l’escriptura, es fa altre respecte del cos) i l’era de l’electricitat (el llenguatge es redistribueix a través de noves relacions). L’era elèctrica, al seu torn, es pot subdividir en la fase analògica i la digital: en la primera els senyals no es poden recrear quan arriben al seu destí, mentre que la digital admet una multiplicitat de combinacions tan sols amb la presència d’uns i zeros. El sistema retorna a l’usuari, que pot alterar cognitivament els senyals elèctrics. Els uns i zeros que arriben al meu ordinador via xarxes es recombinen i modifiquen fins al punt que l’acció del meu cos prement el teclat o el ratolí genera canvis en la transmissió del senyal elèctric. I el més fort de tot: això genera relacions socials. Aquest nou espai del coneixement presenta una sèrie de biaixos (virtualitat, connectivitat, hipertextualitat, convergència...) com a influències de la tecnologia en els lligams intersubjectius. A Internet o els telèfons mòbils es dóna una mediació necessària, la interfície que tradueix visualment les connexions neuronals en informació rellevant: la pantalla, un focus d’impressions llançades més enllà de si mateixa que implosiona sobre l’usuari i l’impulsa a interactuar. La personalitat darrere de la pantalla esdevé una personalitat activa, lliurada a l’intercanvi amb els altres ens digitals conscients per la retroalimentació binària. I aleshores apareix el bloc, que “és l’ànima del ciborg perquè en el si del ciborg hi ha una psicologia connectada” (pàg. 7), és l’entitat ciberespacial que il·lustra com l’usuari és creador de contingut i alhora un punt de vista sobre la ment universal que és la xarxa. Amb el bloc mostrem el que som en un diari que no és un diari íntim perquè és compartit. Quan Diògenes es descorporalitza en el bloc, es mostra a l’auditori com un subjecte que es descompon en milers de percepcions per mitjà de les pinzellades lingüístiques dels posts, però no està sol. Hi és Heràclit, i els nostres blocs favorits, i els blocaires (ja era hora, TERMCAT!) que ens comenten, en una estranya simbiosi entre esfera pública i privada. El nostre bloc és el reflex d’un actor digital i cognitiu constituït per fragments d’experiències d’un humà-fora-de-línia i de vincles que parteixen de l’enclavament virtual i van a parar a un node remot. El bloc no sóc jo mateix, sinó un producte de la meva acció sobre el cibermón en perpètua reconstitució que s’independitza de la meva realitat somàtica.

"TANTO TIENES..."

Hom sap que les coses no sempre son el que semblen i que a vegades darrera d´una aparença bondadosa s´amaga la pitjor de les alimanyes. A vegades somio amb la desaparició dels diners, que ens envileixen, i la contrucció d´un món sense cap més interés que la igualtat i la fraternitat de les gents que l´habiten.

Avui he sigut complice d´una “felatio” en tota regla. Resulta que aquesta tarda a la feina un client a vingut amb una mandanga per veure si li canviavem un producte que feia un més i mig que havia comprat. Els productes tenen 15 dies de prova i si es passen "et fots".

Com que el tema transcendia més del compte de les meves funcions he anat al cap de guardia. Aquest m´ha indicat que li demanés la factura de compra i el seu carnet de comprador i treyés de l´ordinador una relació de les compres que havia fet durant aquest any. 8.300 euros és el que el payo havia gastat durant tot l´any al magatzem. -No hi ha cap problema, fes-li el canvi i tot solucionat-. Aquesta ha sigut la desposta del cap.

Indignant. El poder del diner va més enllà del que jo em pensava. 8.000 euros és més del que un treballador qualsevol pot arribar a guanyar en un any. Si, si companys. El client era un VIP i desde aquell moment se li havia de tractar com a tal. Si cal et baixes els pantalons i...
El que també m´ha sobtat és el control que hi ha sobre els compradors del lloc on treballo. Tenen controlats als clients i segons el que compris Aixa et tracten... “TANTO TIENES, TANTO VALES”.

Revolució i pensament companys, el fantasma del diner ens classifica i ens degrada.

Llei Ontològica de l'Estultícia

La situació educativa en l’Estat Espanyol és, com se sap, deplorable. I no es pot dir que la culpa sigui dels professionals de l’ensenyament. No tinc cap dubte que els professors i professores desenvolupen una tasca lloable, en condicions que sovint no són les més adients per mantenir la concentració i transmetre conceptes, destreses i valors. La culpa de l’ensenyament que hem patit en els darrers decennis és dels polítics, una casta que es dedica a l’autocomplaença i que bandeja tota formació humana a la recerca de la ignorància global. Aquells polítics que, en els anys de l’eclosió de la postmodernitat –filosofia d’entitat zero basada en la pluralitat multidimensional de jocs de llenguatge que desemboquen en el buit-, van perpetrar la LOGSE al costat de pedagogs aliens a la realitat de les aules. Els crèdits variables van envair bona part del currículum i els alumnes van començar a patir les injustícies d’un sistema que els obligava a estudiar divertint-se i que els aprovava pel simple fet d’existir. Els exàmens eren una intrusió conservadora que esls podia coartar la llibertat, generant tota mena de traumes. Per què treballar a casa si a classe tenien a l’abast tota mena d’exercicis minimalistes? Els socialistes, amants del no-res, van engendrar una porqueria de llei, que va multiplicar la burocràcia i va reduir el rendiment fins a límits insospitats. Els alumnes brillants s’avorrien i perdien l’oportunitat de treure partit de llur intel·lecte. La igualtat s’estenia pertot, una igualtat a la baixa, on el fracàs escolar no podia existir. I llavors va arribar el PP, els amants de l’Absolut –quina por me’n fan, els absoluts-, que va perpetrar la Llei de Qualitat, situant-se en l’altre extrem, creant els itineraris i ressuscitant la revàlida. I sense consens, reivindicant com a únic aspecte positiu la cultura de l’esforç (esforçar-se no és de dretes, a veure si ho entenem d’una vegada!) i el reviscolament de les Humanitats (ara volen reviscolar les Divinitats). I els socialistes, des de la seva nihilitat, creen la LOE, i l'Església i el PP es manifesten perquè la religió no es troba prou representada. Quina estupidesa! L’important ara és reivindicar les matemàtiques, les llengües, la història, la biologia i altres matèries amb contingut i no doctrinals, i no perdre el temps en l’ensenyament dels dogmes, privilegi que no hauria d’existir en un estat aconfessional. Hem d’obligar els polítics a consensuar una llei educativa ferma, coherent i duradora i a no perdre’s en partidismes ideològics estèrils. Hem d’acabar amb la vergonya dels illetrats que prenen decisions. La revolució intel·ligida només triomfarà amb educació, educació i educació.

Els pobres i la negació

Els pobres no són xusma. Els pobres no es dediquen a cremar cotxes senzills de gent senzilla abocada a pagar crèdits inacabables. Els pobres no destrueixen guarderies, cau primerenc d'infants allunyats per la força de la llar materna per culpa de l'esclavatge laboral i del segrest del lleure. Els pobres no malmeten amb violència el mobiliari públic, propietat de tothom. Els pobres no anihilen gratuïtament la convivència. Els pobres no es deixen manipular per cèl·lules mafioses. Els pobres no es casen amb la dreta. Els pobres no es casen amb l'esquerra. Els pobres no tenen diners per casar-se. Els pobres malviuen en un habitatge llord mentre els rics es lliuren a l'estupidesa del desig compulsiu. Els rics, tots nosaltres, nobles de la blogosfera, ens delim per un post a les dotze de la matinada, mentre els pobres es deleixen per la simplicitat d'un plat de cigrons. Els rics ens preocupem perquè un maleït virus ha assaltat el nostre ordinador, mentre els pobres lluiten per fugir de l'exclusió. L'estupidesa postmoderna és la filosofia dels rics, fills de papà despreocupats a la recerca de la buidor. La revolució intel·ligida ha de ser la filosofia dels pobres, humans responsables i conscients a la recerca de l'emancipació. El vell Karl Marx té també el seu imperatiu categòric, molt més raonable que els de tants "autòmats del deure",

"el d'acabar amb totes les situacions que fan de l'ésser humà un ésser envilit, esclavitzat, abandonat, menyspreable" (Crítica de la filosofia del dret de Hegel, Introducció).

FOU UNA ÈPOCA

El temps, les hores. Filles predilectes d´un present que s´esvaeix. Intangible, inexistent. Anella minúscula entre el pasat d´ahir i el futur de demà. Agitador i ideòleg de les cosses. Culpable inequívoc del fer de les gents, de l´esdevenir dels actes. Em paro per contemplar-te i tu no hi ets. No esperes a ningú, no atens a raons, no pots fer-ho.
Et compadeixo. Col·leccionista de penes, arrossegues la més àrdua de les tristors, sense esperança, inevitablement avances i així va passant la teva infernal existència.

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Estimo, per sobre de tot, la incontrolable força de la joventut, el racionalisme utòpic, el voler canviar el món, la revolució pensada... Temo el pas del temps. La derrota de la joventut davant l´etern és irremeiable. L´espero, sé que la perdré, no la temo. Tan sols demano no perdre el sentiment. Com Peter Pan vull continuar tenint aquest qué de jove. La força per revolucionar i per demanar l´imposible.

Ara que tinc vint anys.
Ara que encara tinc força,
que no tinc l´ànima morta
i em sento bullir la sang.

Lluny queden els fonamentalismes idiotes de guardar les formes. Les coses abans venien. Ara son aquí. Tot arriba més ràpid com si la mort hagués de venir d´aquí a no res. La conducció pel temps es fa a velocitat de vertigen i en mirar pel retrovisors diem:

FOU UNA ÈPOCA

La veritat ben rodona

Antiga paraula, corcada per l'ús i l'abús que n'han fet els filòsofs de tota condició. El sistema filosòfic com a mitjà per atènyer la veritat ben rodona, l'esfera parmenídia, allò que és universal, immutable i necessari. La negació del canvi com a valor. L'estàtic per damunt del dinamisme. El que canvia no pot ser conegut en la seva essència, puix que l'esdevenir anihila la frenada ontològica. No puc prémer la pausa al bell mig de les meves experiències. El que ha estat ja ha deixat de ser i això que és de cop no és i davalla envers el futur. Sóc un flux contingent i un transcórrer incessant. Escric el meu post quotidià que mor en ser publicat i es converteix en fòssil metafísic. I la veritat com a il·latència, com a desocultament de l'ésser és una befa dels qui no han llegit Schopenhauer. El vel de Maia no ens permet contemplar la faç de l'ignot. I prosseguim, carregats amb el pes de la tradició, com a camells de Nietzsche, a la recerca del ver, el bell i el just. I la vida, vella alcavota, ens desenganya i ens lleva la il·lusió quan els anys podreixen de mica en mica el nostre rostre d'àngel. No puc retornar a l'Oceà primigeni, amniòtica pau dels esperits lliures. La individuació és el càstig per l'orgull de voler ser. T'estimo tant que voldria destruir els lligams que m'ancoren al jo i ser tu en la vertadera fusió dels pronoms. Però es fa tard i el vel roman tancat en l'escenari de l'irrepresentable. L'humà és un esvoranc en el camí de l'esperança.

UNA TROBADA INESPERADA

Salut bloggers:

Avui el rostre d´Heràclit l´obscur s´ha omplert de llum. Eren quasi les cinc de la tarda, jo acabava de començar a treballar. Hi havia gent a la feina, companys, clients i caps. De sobte t´he vist de perfil. M´ha semblat que eres tu, però en el fons, sabia que no podia ser.

Suposo que la il·lusió i l´esperança de que fossis m´ha fet cridar el teu nom, com si estigués sol, com si no hi hagués ningú més, com si un crit no estigués fora de lloc he dit el teu nom: Joan!

Feia un munt de temps que no et veia, em sembla que l´últim cop va ser a Vallgorguina. No sé, recordo moltes coses de tu. Sobretot tot recordo la teva veu, lenta i greu, forjada a cop de cigarreta. Calmada, com si tinguessis a un nen entre els braços i no el volguessis despertar... Tu sempre has estat envoltat de nens...

Hem estat parlant de tot i m´ has dit que ja no hi ets aquí, que t´han traslladat. T´han enviat lluny, castigat. Això és el que passa per donar guerra. Tu ja ho saps. A la gran mare església a la que tu pertanys suposo que no li agrada que facis la teva revolució. Mira Joan, no t´ho nego: A mi l´església em cau gorda, jo no crec en un altíssim meravellós, jo crec en les persones i en tu hi crec, de debò. Crec que el que tu fas té sentit. Hi ha moltes revolucions, la nostra, la de l´ésser i el bloc, és través del pensament, suposo que la teva és l´apropar-se als menys afavorits i que ho vols fer des de l´esperit. Tant és com la vulguis fer, l´important és fer-la, entregar-se, no defallir. Tu ets, sobretot, una persona conseqüent. Ja m´ho vas dir a Montserrat.

Joder Joan! m´ha fet molta ilusió veure´t de debò. Hem compartit moltes coses, molt petites però autentiques, recordo sobretot dos coses: la xerrada sobre filosofia a l´aula de l´escola, a les colònies i el viatge que vàrem compartir en furgoneta mentre fumava un Amsterdamer i te l´omplia de fum...

Ànims Joan, a tot arreu hi ha coses per fer! Et recordaré sempre,

Cuidat moltíssim!

Vaig tenir un somni

De vegades els somnis diuen coses de nosaltres. De vegades no diuen absolutament res. De vegades ens deixen estupefactes i ens torturen l'endemà oferint possibles claus interpretatives. El somni que vaig tenir la passada nit és d'aquests darrers, una baula insòlita en la cadena d'experiències vitals. Un somni de contingut polític actual. L'acció se situa a casa meva, en un indret qualsevol de les comarques catalanes. De cop i volta em veig a mi mateix conversant amb José Blanco, secretari d'organització del PSOE, gran especialista en aparells i orador de mediocritat exasperant. Articula alguns mots incomprensibles i, de cop i volta, esmenta l'Estatut i la forma d'harmonitzar la pluralitat en la totalitat, les entitats nacionals en la unitat de la pàtria comuna. I apareixen, tot d'una, pujant les escales i dirigint-se al menjador, Zapatero i Rajoy, el Gran Dialogante i el Separador Màxim. Indignat, comunico a Pepe Blanco la meva oposició radical a què Rajoy trepitgi el meu territori. No pot ser. Un neofranquista ha envaït la meva llar i això no ho puc permetre. Blanco, finalment, em convenç. Tot sigui pel diàleg i la tolerància. Tolerants, envers qui? Envers els qui dinamiten tota possibilitat d'entesa? Blanco em calma. Diògenes, no siguis babau. Espanya només té solució si els grans líders parlen. Pensa en Habermas i l'acció comunicativa. Hem de construir entre tots una "comunitat ideal de diàleg" on la veritat i la sinceritat regnin per sempre més. Il·lús, penso jo, aclaparat per l'atac de pedanteria que acaba de patir l'home amb cara de rap. Zapatero i Rajoy entren al menjador, se serveixen cava i pastes, seuen i comencen a discutir sobre la inserció de l'ens en l'ésser, de l'accident en la substància i de les nacions en la Nació. Volkgeist, Volkgeist!, crida pel carrer l'esmolador, que té una certa retirada a Fichte. Pepe Blanco escolta pels auriculars tota la conversa, ja que ha instal·lat un micro sense fils darrere un gerro que em van regalar els meus pares. Un somriure apareix en el seu rostre. Tenen la solució. Han encertat amb la fórmula per encabir Catalunya en el trencaclosques ibèric: els espanyols ho acceptaran i els catalans no se sentiran humiliats. Escriu en un paper i amb mà tremolosa: Artículo Primero: Cataluña es una bonita realidad nacional. No entenc res.

Nota bene: El fons del somni és real i la solució a l'article primer també ho és. Digueu-me boig. Seria molt millor somiar amb l'Angelina Jolie, ja ho sé, però és el que hi ha. No sé què en diria el doctor Freud.

TXORIA TXORI

Salut companys:

L´altre dia vaig veure la pel·licula docuemental La pelota Vasca, la piel contra la piedra de Julio Medem (Euskal pilota, larrua harriaren kontra). No parlaré de pel·licula, no en aquest post.

Aquest post el dedico a una cançó que em va impactar moltissim. La banda sonora de la pel·licula té moltes cançons de Mikel Laboa, del disc Gernika zuzenean 2. N´hi ha una, Baga biga higa, que posa els pels de punta per la seva força musical reforçada, a més a més, per les imatges que hi apareixen. Però la protagonista d´aquest post es Txoria txori (l´ocell). És un poema de Joxan Artze musicalitzat per Mikel Laboa amb una bellesa i una sobrietat impresionants. Us recomano que l´escolteu perqué certament és una bellesa.

Us poso la letra i la traducció (en castellà):

Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik...
txoria nuen maite.

Si le hubiera cortado las alas
habría sido mío,
no habria escapado.
Pero así,
habría dejado de ser pájaro.
y yo...
yo lo que amaba era un pájaro.

ESTIMATS REYS D´ORIENT...

Com que aquest any he fet molt de bulling vull que em porteu els següents ninos:

-Per al meu germà que sempre es chiva vull el Geyperman "cuerpo especial de infiltración".

- Per a mi vull el Geyperman "LEGIONARIO" i el "OPERACIONES ESPECIALES LEGIONARIO".

GEYPERMAN - CUERPO ESPECIAL DE INFILTRACION Se encarga de la búsqueda, control, seguimiento y obtención de información de los objetivos y personas que les son asignados en zonas hostiles.
Utiliza un completo equipo para llevar a cabo todas sus misiones de espionaje.

(Pregunto: Això que porta al coll és un palestí?)


Si si companys, no m´invento res, podeu visitar, si voleu, la pàgina dels Geyperman. Aquests ninos son super autentics, no només perqué hagin recreat els braços de "maquinavajeros" de "los novios de la muerte" (vindran de fàbrica amb el tatuatge?), tampoc perque vinguin amb "la cabra", amb totes les armes oficials... No, amics no. El millor és això:

Si! aquest nino super armat és.... TACHÁN!

GEYPERMAN TROPAS DE LA PAZ Las tropas de la paz es el nombre que reciben los Cuerpos Especiales de los Geyperman, encargados de garantizarla paz, el cumplimiento de los derechos humanos y el acceso a la ayuda humanitaria en las zonas en conflicto. Están especialmente preparados para proteger a la población, vigilar las vías de comunicación, la llegada de suministros y colaborar en las tareas de reconstrucción. Mantienen una gran preparación física y técnica que les permite desenvolverse en todo tipo de terrenos y ante las condiciones climáticas más adversas.

Quins collons!

REVOLUCIÓ I PENSAMENT!

Pedants a la blogosfera

Com ja és ben sabut, la nostra bitàcola parteix d'una combinació de reflexions sobre la realitat ("l'ésser") i la blogofera ("el bloc"), a fi de demostrar que la segona, malgrat la seva condició virtual intrínseca, és un reflex telemàtic de la primera. Som virtualment a partir de la nostra identitat real, si és que no ens constituïm en un conjunt calidoscòpic d'identitats en mutació contínua. La blogosfera ha vist el seu territori envaït pel típic pedant (en la imatge, un pedant real), un individu virtualitzat que presenta les següents característiques:

1. L'objecte principal d'estudi és ell mateix.
2. La referència a fets externs només és pertinent si condueix a l'autoreferència.
3. Practica l'onanisme mental amb mestria: les entrades o posts són punts de vista de si mateix, els vincles menen a les seves pròpies pàgines i les imatges presenten un lligam semàntic amb la seva subjectivitat.
4. Cita Hegel directament de l'alemany, mostrant a la seva audiència un saber d'iniciats que ells no poden capir. La seva pretesa noblesa és un exemple de mediocritat espiritual.
   
5. Si no hi ha comentaris, ell mateix s'autocomenta. Mai no pot deixar el marcador a zero.
6. Navega per la xarxa per tal d'oferir als plebeus les novetats que només ell sap trobar en el ciberespai.
7. Com més llarg i recarregat és el post, més fruïció n'obté.
8. Posteja cada dia, a diferència dels plebeus, que postegen quan els dóna la gana i disposen de temps.
9. Mai no reconeix els seus defectes: l'idiota és sempre l'altre.
10. Interpreta qualsevol crítica com a mostra d'enveja i gelosia. Ell és Déu i el seu profeta alhora.

Ciberproletaris, uniu-vos per llevar els pedants de la blogosfera! Que el seu tuf no malmeti la feina dels bloggers de bona voluntat! Revolució i pensament!

VISCA!!!

Salut companys:

ARA SI:

APTE

Sobre els noms i altres improperis

En els darrers dies estem assistint a un espectacle nauseabund provinent de l'autoanomenada "nación española", que es nega a acceptar que nosaltres ens autoanomenem "nació catalana". Polèmica que esdevé discussió nominalista, amb el Gran Dialogante afirmant que posseeix fins vuit formulacions diferents substitutives de l'autoevident "Catalunya és una nació". Alguns, des de l'òrbita socialista, entestats a quedar bé amb el cap sense menystenir els catalans, ja parlen de "realitat nacional", "entitat nacional" o "comunitat nacional" (jo n'afegiria més: "andròmina nacional", "cornucòpia nacional", "parafernàlia nacional" o "entelèquia nacional"), atès que el substantiu "nació" sembla reservat constitucionalment (et lloem, oh Constitució, text intocable que contens la veritat de les coses!) al que jo anomeno "Estat Espanyol" i que altres veuen com l'única nació possible malgrat les diferències i peculiaritats. Tot aquest enrenou em recorda la baralla dialèctica que es va produir davant la consideració de la unió homosexual com a matrimoni. És cert, deia el segon Wittgenstein, que el llenguatge depèn del seu ús, per la qual cosa no hi ha dubte: Catalunya és una nació, car aquest concepte és utilitzat molt sovint pels ciutadans i les ciutadanes d'aquest país nostre com a senyal inequívoc d'identitat, sempre en situacions pacífiques i sense matar ningú. El "problema català" encara és viu en les ments malaltisses de la "vieja España", els principals forjadors d'independentistes. Perquè, si no s'accepta alguna cosa tan simple com la identitat nacional catalana (en el si d'un Estat, fet que no és negat en la proposta d'Estatut), aleshores l'única solució és fugir dels qui no ens volen, la independència com a solució intel·lectual. L'alliberament de l'estupidesa neofranquista circumdant.

Nació, diners i coratge

El somni de la raó produeix monstres. Els polítics espanyols, espaordits pel trencament de la unidad de la patria, dimiteixen de llurs funcions cerebrals i denuncien la conxorxa dels catalans, convençuts en un percentatge altíssim dels seus representants, del fet que Catalunya és una nació i de la imperiosa necessitat d'un nou sistema de finançament. Mentrestant, el president de la Generalitat, que havia pactat amb la resta de partits -llevat del PP, Partido Proestupidez- un text ambiciós i agosarat, parla amb el Gran Dialogante (ZP) i arriba a la conclusió que el text anterior conté nombroses errades que hauran de ser esmenades per l'espanyol Congreso de Diputados. Els diaris madrilenys i la COPE (Cristianos del Opus Preocupados por Espppaña) insulten sense aturador i qui escriu en aquest bloc es pregunta si no estaran cometent el delicte de terrorisme informatiu. Qui escriu en aquest bloc vol un Estatut que reconegui el fet -absolutament indiscutible- que Catalunya és una nació i que acabi per sempre amb l'espoli que el nostre país ha rebut d'aquells que només viuen de subvencions. Qui escriu en aquest bloc vol un president valent que sàpiga defensar el seu país davant els anticatalans de sempre, fins i tot si això suposa enfrontaments amb el seu propi partit, amb els Bonos i Ibarras de torn. El partidisme estèril mai no estarà per damunt de la defensa dels drets dels ciutadans i ciutadanes d'aquest país petit.

Ésser o bloc

Que difícil és bloguejar quan l’ésser t’empeny fora del món online. Que complicat és trobar un moment quan l’ocupació fagocita el temps destinat a les tasques bloguístiques i malmet la regularitat del post. Característica fonamental de les bitàcoles: cal actualitzar-les periòdicament per evitar que esdevinguin fòssils virtuals oblidats en els prestatges cibernàutics. El nostre bloc, després del decàleg sobre el polític (l’idealista, a petició de Ramon Bassas, el tractarem en un altre solc del temps), ha fet vacances forçades. Els bloggers que actualitzen diàriament són admirables. Heràclit i un servidor ens hem vist obligats a parar per causes alienes a la nostra voluntat. Els compromisos reals inhabiliten tota inspiració. Però el retorn és inevitable. No ens podem banyar dos cops en un mateix riu, deia el company, i l’esdevenir és la millor teràpia per a l’estrès que il·lusòriament ens fa romandre en la desídia.

Els 10 principis del polític

El polític actual, endut per l’era del buit i l’onada postmoderna de la despreocupació i de l’individualisme postburgès, presenta deu característiques o principis que orienten el seu obrar:

1. El polític actual no pensa en el ciutadà, sinó en les properes eleccions. Hi predomina el càlcul electoral davant les millores en la vida social.
2. El polític actual és vanitós i exhibicionista. La imatge guia les seves accions.
3. El polític actual teoritza sobre bajanades i oblida el fonamental. Tot en ell és superficialitat.
4. El polític actual es creu important quan els mitjans l’adoren. Falsa percepció: no hi té res a fer davant el científic, l’artista, el filòsof i el poeta.
5. El polític actual és histriònic. Els seus gestos esdevenen ganyotes insuportables.
6. El polític actual juga amb el llenguatge, el vulnera i fins i tot el viola: tota correcció desapareix davant els seus barbarismes.
7. El polític actual és un titella mogut per un munt d’assessors.
8. El polític actual és un expert en partidisme.
9. El polític actual és un mestre en l’art de crear metàfores barates i vulgars.
10. El polític actual utilitza la democràcia per amagar les seves pretensions tiràniques.

New Orleans

New Orleans, ciutat de l'estat de Louisiana (Estats Units d'Amèrica), situada al delta del Mississipí, amb una població de 484.674 habitants (2000) i 1.300.000 a l'aglomeració urbana (extret de Viquipèdia). Ciutat que ha estat esborrada per un huracà de nom Katrina, com altres viles i pobles propers. La gent pobra, que n'hi ha molta a la primera potència del món, es converteix en un munt de refugiats que pugen als autocars destinats a un estadi on no hi cap ni una agulla. Molts afroamericans han perdut les seves cases i les seves pertinences i... alguns fins i tot han perdut la família: el fill, la dona, el marit, la germana... La desesperació dels qui ja no esperen res, anorreats per una catàstrofe natural que ha sacsejat les seves vides i que ha tallat la il·lusió de soca-rel. Un nen deshidratat a les portes de la mort. Uns pares que lluiten a la recerca d'un metge, d'aigua i de menjar. I els republicans que manen, tibants en la seva hipocresia mediàtica, es disposen a ajudar una miqueta. I l'alcalde -veu dels qui agonitzen- maleeix el govern federal per haver ofert una merda en comptes d'un ajut en condicions. Bush l'Incompetent s'adreça al lloc del crim i es fa moltes fotos i surt molt per televisió. Golafre enamorat de la càmera i enemic de l'intel·lecte. Abraçat a les presumptes víctimes, mentre altres es desesperen demanant una mica de dignitat. L'Emperador humiliat. El país més poderós de l'orbe mostra una imatge tercermundista. I Bush pensa que poden continuar a l'Iraq i fer front al desastre, però ai las, necessiten petroli ja que les reserves són escasses. I Europa va i els ajuda. Responsables de la Unió, els damnificats volen menjar i beure i tenir un sostre. Però, no és el cap de l'Imperi el que pateix? No en tenen prou, de recursos? Si són fastigosament rics... ells ho podran reconstruir fàcilment. They are the best. Mentrestant, Castro i Chávez manifesten la seva solidaritat. Sí, ells, els xerraires alineats amb l'Eix del Mal. Milers de refugiats en el país de l'opulència. El capitalisme s'enfonsarà víctima de les seves contradiccions, ai, em surt la vena marxiana. Potser el capitalisme no s'enfonsarà, però les seves contradiccions són ben visibles. El somni americà davant el malson dels americans desheretats per un huracà i un govern instal·lat en la inòpia.

Retorn a la bóta

Com ja coneix la nostra audiència, L'ésser i el bloc ha estat de vacances durant el mes d'agost. El dret a fer vacances existeix àdhuc en el món virtual. Com afirma l'expert en tecnologies de la informació Steve Woolgar en una de les seves regles de la virtualitat, "the more virtual the more real". Les vacances existeixen en el món offline com a renúncia durant un temps al negotium a favor de l'otium. La supressió de l'ordre i l'arribada del caos. Els límits es desdibuixen i l'individu entra en un àpeiron plaent, nihilitat primigènia en què les obligacions moren i l'espontaneïtat regna, car no es poden convertir les vacances en una nova rutina: els mateixos amics, la mateixa platja, el mateix apartament... Si és així, els límits s'incorporen i la cotilla del deure moral («has d'anar a la platja», «has de menjar una paella», «has de netejar l'apartament»...) es categoritza imperativament i el rostre de Kant es presenta tot d'una cridant "du sollst, du sollst!". Quin ensurt! Mira que m'agradava l'hedonisme! Per què «l'autòmat del deure» pertorba el meu temps lliure? Quina necessitat tenia jo durant les vacances de postejar com un imbècil quan la resta de la humanitat occidental i benestant (no endebades som els pijos del món) s'allunyava de la llar a la recerca del bell? Per què havia de comunicar els meus pensaments online si els altres fruïen de les delícies de l'espai offline? Vaig decidir que havia de sortir de la meva bóta pudent, despullat, sense la disfressa del filòsof. La veu de l'escocès era eixordadora: "Sigues filòsof, però enmig de la teva filosofia, continua sent un home". I vaig ser un home i vaig sortir i vaig tastar les delícies del plaer real (que no reial). I sense cotilla l'agost passà d'allò més ràpid: "panta rei, panta rei...", crida Heràclit (com estàs, company?) i el setembre comença amb la seva faç de criminal espantaprofessors. No vull iniciar el mateix cicle de sempre. Podríem crear un nou calendari! Un any amb dos mesos d'agost i Nadal el dia 4 d'octubre. I 27 dies de lliure elecció. I tres Setmanes Santes! Demà a la feina. Eliade, podries callar amb la teva ximpleria de l'etern retorn, no? Els pobles -afirma el romanès- repeteixen amb els seus ritus el que va succeir in illo tempore, en l'inici primordial, el primer esclat dels temps històrics. L'1 de setembre repeteix el retorn a l'escola del professor primordial, aquell que nedava en les aigües amniòtiques de l'indeterminat. Iteració de la primera reunió amb el director Adam al costat d'una mestra amb cara de serp.

Vacances ontològiques i bloguístiques

La cosa

Estic treballant en el meu despatx. Al meu davant un gran monitor ofereix una llum cibernètica i em presenta les meravelles del ciberespai. Si desvio la mirada em trobo un bolígraf blau, un Pilot V5, barreja de sòlid i líquid. És la cosa, l’entitat que jeu fora de mi, en la seva opacitat impenetrable. Mentre l’observo, la seva blavor fereix els meus ulls i basteix un bolígraf idèntic en la meva ment. Però no és el bolígraf: n’és la seva imatge, mera ficció transparent del que és opac. Ressegueixo el seu contorn de corbes i la seva figura estilitzada, agafo la cosa i la moc i el líquid puja i baixa i torna a pujar. No puc capir allò que s’amaga en la cosa: ella no em deixa que penetri en el seu interior. Es refot de la meva obsessió parametafísica. I jo continuo volent imaginar que la cosa és cognoscible, i ella em defuig, desdeny inapel·lable davant el qual no em resta més que el silenci. En el moment en què afirmo “Això és un bolígraf” estic reduint la cosa a una estructura lògica. Podria defensar que hi ha un isomorfisme entre les proposicions i els fets, que hi ha una estructura lògica comuna entre llenguatge i món. Però no... Wittgenstein ja ho sospitava. No podem conèixer aquesta estructura lògica comuna, sinó que tan sols la podem mostrar, morrió místic que no em deixa respirar. La cosa és un bolígraf, però jo desconec si la cosa deixa que jo la redueixi a bolígraf. La cosa és molt lliure de ser bolígraf Pilot, llibre de poemes, maó, cornucòpia o metamorfosi de Ben Grimm. I ella segueix allà palplantada. I no la puc fer meva perquè sempre serà un reducte exterior. L’esmento sovint i els altres m’entenen, tot i que la cosa no entén què és l’enteniment. Humana podritud la meva, que no pot saber què és la realitat.

ME LA JUGO

Me la jugo. Demà, de bon matí, m´endinsaré en el fosc món de l´examen teòric de conduir. Nervis, inseguretat, por, No. Jo vaig i me la jugo. No penso, només encerto. El camí que vaig encetar a principis de mes finalitza demà. El camí de recerca de coneixement automobilistic no portava incorporades a les Helíades, només captadrioptics, quadre de velocitat, interseccions i dispositius d´emergència...

Espero amb ànsia sàdica les preguntes de demà, les respostes les llançaré com fletxes de saber amb l´intenció de sentir un fort i potent: APTE!

De totes maneres i en front del meu hiper-positivisme, se´m presenta la veritat impactant. L´abisme de caiguda llarga i silenciosa i fons punxant: de tots els texts que he fet, uns 30, només he aprovat, pel cap baix, 7...

Trons, llamps i fredor infinita, que m´espera demà? Glòria o decepció?

Si l´última dama de la pregunta em vingués a visitar l´espero amb estoïcisme. “Aunque cien años yo dure, seré como la mimbre, que la bambolea el aire pero se mantiene firme...”

Salut companys.

Prometo penjar els resultats!

ACTUALITZAT:

MERDA! No apte... 8 errors.

ARA

Ara, que no et veig, et miro i t´acarono, jugo amb el teu cabell entre els meus dits i sento com la brisa de la platja ens humiteja la roba un altre cop.

Ara, quan dormo, desperto de veritat i palpo la realitat d´estar cada minut al teu costat.

Ara, que estic sol, t´abraço i t´estrenyo dintre dels meus braços, ben fort, perquè no marxis mai.

Ara, que ja he sopat, em moro de fam de tu.

Ara, que tinc calor, em recorre la fredor de les teves ungles a la meva esquena.

Avui, que és un dia com un altre, et dedico el post que ànsies.

A tu, que tu mereixes tot, només et puc donar les gràcies...

ESQUIROLS

Tot llegint el post del meu company Diògenes sobre el transhumanisme (moviment que jo desconeixia) vaig començar a reflexionar en el progrés que canvia la nostra vida de forma imparable. He recordat una cançó del mític grup Esquirols, suposo que molts de vosaltres els coneixereu.

L'ANY 2017 (Esquirols)

Ll/M: Joan Crosas

El dia 12 de febrer

de l'any 2017

totes les veus de la ciutat

no parlen de res més,

conten d'un cas que ha passat

a la maternitat,

n'ha nascut un minyó,

si és que se'n pot dir minyó.

Els uns diuen que no té nas

i que li falten peus,

d'altres que és un marcià

caigut de dalt del cel,

tothom hi fa el seu safareig,

falta informació

i els partits polítics

fan una manifestació.

Cansat de tantes queixes

l'ajuntament pren part,

convoquen els diaris

i es donen detalls necessaris

per a calmar l'opinió.

Resulta que és un xicotet

de mida natural,

cames i peus no n'hi veureu

són rodes de trial,

per mans claus angleses,

per boca un embut

i dins les orelles

ràdio-cassettes li han nascut.

I doncs qui ha estat la mare,

o el pare del nadó?

el metge va i contesta:

De pares desconeguts,

fill de la civilització.

De ben segur que no és la millor lletra del món, però a mi em fa bastant gràcia...

El desig

Des del meu retir cibernètic, on els impulsos elèctrics s'abraonen tot conquerint els territoris nodals, penso en el desig. Obertura intencional envers l'inefable. Mirada als ulls de l'ignot. Fugida de si percaçant la besada de l'aire. Desig com a retorn a les aigües primordials de l'Indeterminat. Desig que em revolta i m'arreplega i em subverteix. Guspira de sensualitat somorta en la lluita incessant per vulnerar el silenci. Plaer inassolit. Cursa d'obstacles a la recerca del ver, el bell i el just. Idees que s'esmunyen en el Leteu. Fa fred en el món intel·ligible. Només platònics i neoplatònics contemplen la forma pura que es lliura a les seves ments malaltisses. Negadors de la vida i del plaer, desitgen la tautologia. No hi ha res més absurd que estimar una tautologia. L'ésser és i les sensacions són falses, criden els eleates amb halitosi. Què és l'ésser? Aristòtil s'interroga encuriosit, ignorant de la manipulació escolàstica. Desig de totalitat, d'atènyer el que no és relatiu, la veritat ben rodona que la meva sospita discuteix. No. Les totalitats no existeixen. El fragment és un bocí d'ens que guarda el sentit en forma d'entrades bloguístiques. Ens hem tornat postmoderns. Lyotard xiuxiueja a cau d'orella que han mort els grans relats. Sempre ens restaran les petites històries incommensurables que curullen els blocs. Desig de romandre en els arxius històrics. Arqueòlegs telemàtics estudiaran la genealogia del desig. Desig de desitjar ser un jo irreductible més que un "hom" amant de la teleporqueria. Odio els ignorants que neden en la facticitat llorda. Desitjo ser un blogger enamorat del desig.

Transhumanisme

Recordem Nietzsche i el pròleg del Zaratustra: "Jo predico el Superhome. Jo us anuncio el Superhome. L'home ha de ser superat. Què heu fet vosaltres per superar-lo?" Aquestes profètiques paraules arriben als nostres dies i ens adonem que ignorem radicalment la condició humana. El moviment transhumanista apel·la a la tecnologia per millorar l'ésser humà, per transcendir-lo. És bo utilitzar els avenços de la tecnociència per obtenir benestar i una major qualitat de vida, ja ho sabem, però els transhumanistes van més enllà: és possible vèncer les limitacions que la natura imposa a la nostra existència i fins i tot atènyer la immortalitat. L'evolució no es troba prefixada, sinó que nosaltres podem condicionar l'esdevenir del nostre cos i la nostra ment. De l'humà passem al transhumà, que ha modificat les seves funcions biològiques per ultrapassar les limitacions naturals psicosomàtiques, i en darrer terme al posthumà, ésser utòpic que ha superat els límits de la biologia, així com de la consciència i de les emocions. Aquestes idees transhumanistes també les defensen els extropians, amb Max More com a fundador del moviment: és un sistema d'intel·ligència, informació, ordre, vitalitat i capacitat de perfeccionament, en què les idees d'envelliment i de mort són desafiades. Es fonamenta en set principis (progrés constant, autotransformació, optimisme pràctic, tecnologia intel·ligent, societat oberta, autodirecció i pensament racional) i malda per combatre la nostra finitud. Tot i que les seves propostes semblen sectàries, alguns autors, com Francis Fukuyama, les han valorat seriosament, encara que sigui per criticar-les. Els transhumanistes parlen de criogenització (congelació del cos perquè la persona pugui ser guarida quan aparegui algun remei), mind uploading (possibilitat de fer una còpia de seguretat de la informació que guardem en la ment per copiar-la en un nou cervell: nosaltres moriríem, però no els nostres pensaments), nanobots per esmenar errades cel·lulars, etc. En molts hi ha la idea que el cos és una nosa, ja que restringeix les nostres capacitats, per la qual cosa el millor és capbussar-nos en la virtualitat i esdevenir un doble del jo que es troba ancorat en un cos. Quan acabi d'escriure això, els bits d'informació que han esdevingut lletres volaran com a flux ciberespacial cap a les contrades de l'intel·ligible, on espera amatent un savi d'amples espatlles anomenat Aristocles. La matèria que em lliga a l'ordinador reposarà en el seu son i altres dobles virtuals trobaran els meus bits i entendran com estimo l'eternitat (Nietzsche: Denn ich liebe dich, oh Ewigkeit!).

MÚSICA

La música m´emociona de sobremanera. Sempre ha estat amb mi, desde ben petit, desde que tinc memòria sempre he estat envoltat de música. Retindré a la memoria, fins a la mort, la imatge del meu pare tocant el piano els dies de festa, les "jotas aragonesas" que tant li agradaven a la meva mare, el meu "Für Elise" estimat, les hores d´estudi que la meva germana va dedicar, les baralles amb el meu pare per no entendre que les notes i els acords no surten a la primera... Això, això va ser el que va fer que la relació amb el piano de casa fos, per part meva, d´amor-odi....

Amb el temps, el meu pare va deixar de tenir temps per tocar el piano, la meva germana també va deixar d´estudiar per la falta de temps i el piano, el piano estimat, va acabar en la més cruel soledat, va esdevenir, únicament, de tauleta de retrats i de partitures que ja no es tocaven mai. Així, de bones a primeres, va arribat el fatídic dia en que el vam vendre i la habitació del piano va pasar a ser l´habitació de la yaya (abans ja ho era, pero jo m´estimava molt al piano XD!).

Amb el temps, el meu amor per la música va créixer i créixer. No parava d´escoltar música, a falta del piano em vaig enganxar al primer disc que em va regalar el meu pare: Les quatre estacions, de Vivaldi, jo rondava els 7 anys i tocava, a l´aire, tots els instruments que reconeixía... Un estiu, i a causa de les cintes de la meva germana, vaig abandonar el món de Vivaldi. Beethoven, Joplin... i vaig començar a escoltar pop rock, rock i tota aquesta moguda... A casa meva ja no es parlava de música, ningú estudiava ni tocava cap instrument. Jo vaig començar a donar la conya amb que volia tocar el baix elèctric, pero un marrec de 8 anys “¿Dónde iba a ir con semejante talabarte?” em deia la meva mare amb el seu carinyòs i rural “aragonés”.

Mica en mica vaig anar creixent, em vaig enamorar per moments de la música, vaig tornar a la música clàsica i vaig acabar amb el heavy metal per la seva claredat a la hora de tocar que tant em recorda als concerts de Beethoven. Ara sóc un boig, un malaltís de la batería, sempre m´ocupa la ment, sempre estic fent sorollets i no paro d´imaginar ritmes i més ritmes, tontejo, a més a més, amb un baix electric que em va costar dos mesos poder comprar-me´l (no cal dia la bateria...!!!), jugo amb un saxòfon i invento les meves coses amb el piano de la meva nina.

El día que em toqui morir vull que sigui així: borratxo de tu estimada música, tú que em fas plorar i riure, tu que em dones la vida i me la treus...

“tot a la terra ha de morir, només la música viurà sens fí...”