"TANTO TIENES..."

Hom sap que les coses no sempre son el que semblen i que a vegades darrera d´una aparença bondadosa s´amaga la pitjor de les alimanyes. A vegades somio amb la desaparició dels diners, que ens envileixen, i la contrucció d´un món sense cap més interés que la igualtat i la fraternitat de les gents que l´habiten.

Avui he sigut complice d´una “felatio” en tota regla. Resulta que aquesta tarda a la feina un client a vingut amb una mandanga per veure si li canviavem un producte que feia un més i mig que havia comprat. Els productes tenen 15 dies de prova i si es passen "et fots".

Com que el tema transcendia més del compte de les meves funcions he anat al cap de guardia. Aquest m´ha indicat que li demanés la factura de compra i el seu carnet de comprador i treyés de l´ordinador una relació de les compres que havia fet durant aquest any. 8.300 euros és el que el payo havia gastat durant tot l´any al magatzem. -No hi ha cap problema, fes-li el canvi i tot solucionat-. Aquesta ha sigut la desposta del cap.

Indignant. El poder del diner va més enllà del que jo em pensava. 8.000 euros és més del que un treballador qualsevol pot arribar a guanyar en un any. Si, si companys. El client era un VIP i desde aquell moment se li havia de tractar com a tal. Si cal et baixes els pantalons i...
El que també m´ha sobtat és el control que hi ha sobre els compradors del lloc on treballo. Tenen controlats als clients i segons el que compris Aixa et tracten... “TANTO TIENES, TANTO VALES”.

Revolució i pensament companys, el fantasma del diner ens classifica i ens degrada.

Llei Ontològica de l'Estultícia

La situació educativa en l’Estat Espanyol és, com se sap, deplorable. I no es pot dir que la culpa sigui dels professionals de l’ensenyament. No tinc cap dubte que els professors i professores desenvolupen una tasca lloable, en condicions que sovint no són les més adients per mantenir la concentració i transmetre conceptes, destreses i valors. La culpa de l’ensenyament que hem patit en els darrers decennis és dels polítics, una casta que es dedica a l’autocomplaença i que bandeja tota formació humana a la recerca de la ignorància global. Aquells polítics que, en els anys de l’eclosió de la postmodernitat –filosofia d’entitat zero basada en la pluralitat multidimensional de jocs de llenguatge que desemboquen en el buit-, van perpetrar la LOGSE al costat de pedagogs aliens a la realitat de les aules. Els crèdits variables van envair bona part del currículum i els alumnes van començar a patir les injustícies d’un sistema que els obligava a estudiar divertint-se i que els aprovava pel simple fet d’existir. Els exàmens eren una intrusió conservadora que esls podia coartar la llibertat, generant tota mena de traumes. Per què treballar a casa si a classe tenien a l’abast tota mena d’exercicis minimalistes? Els socialistes, amants del no-res, van engendrar una porqueria de llei, que va multiplicar la burocràcia i va reduir el rendiment fins a límits insospitats. Els alumnes brillants s’avorrien i perdien l’oportunitat de treure partit de llur intel·lecte. La igualtat s’estenia pertot, una igualtat a la baixa, on el fracàs escolar no podia existir. I llavors va arribar el PP, els amants de l’Absolut –quina por me’n fan, els absoluts-, que va perpetrar la Llei de Qualitat, situant-se en l’altre extrem, creant els itineraris i ressuscitant la revàlida. I sense consens, reivindicant com a únic aspecte positiu la cultura de l’esforç (esforçar-se no és de dretes, a veure si ho entenem d’una vegada!) i el reviscolament de les Humanitats (ara volen reviscolar les Divinitats). I els socialistes, des de la seva nihilitat, creen la LOE, i l'Església i el PP es manifesten perquè la religió no es troba prou representada. Quina estupidesa! L’important ara és reivindicar les matemàtiques, les llengües, la història, la biologia i altres matèries amb contingut i no doctrinals, i no perdre el temps en l’ensenyament dels dogmes, privilegi que no hauria d’existir en un estat aconfessional. Hem d’obligar els polítics a consensuar una llei educativa ferma, coherent i duradora i a no perdre’s en partidismes ideològics estèrils. Hem d’acabar amb la vergonya dels illetrats que prenen decisions. La revolució intel·ligida només triomfarà amb educació, educació i educació.

Els pobres i la negació

Els pobres no són xusma. Els pobres no es dediquen a cremar cotxes senzills de gent senzilla abocada a pagar crèdits inacabables. Els pobres no destrueixen guarderies, cau primerenc d'infants allunyats per la força de la llar materna per culpa de l'esclavatge laboral i del segrest del lleure. Els pobres no malmeten amb violència el mobiliari públic, propietat de tothom. Els pobres no anihilen gratuïtament la convivència. Els pobres no es deixen manipular per cèl·lules mafioses. Els pobres no es casen amb la dreta. Els pobres no es casen amb l'esquerra. Els pobres no tenen diners per casar-se. Els pobres malviuen en un habitatge llord mentre els rics es lliuren a l'estupidesa del desig compulsiu. Els rics, tots nosaltres, nobles de la blogosfera, ens delim per un post a les dotze de la matinada, mentre els pobres es deleixen per la simplicitat d'un plat de cigrons. Els rics ens preocupem perquè un maleït virus ha assaltat el nostre ordinador, mentre els pobres lluiten per fugir de l'exclusió. L'estupidesa postmoderna és la filosofia dels rics, fills de papà despreocupats a la recerca de la buidor. La revolució intel·ligida ha de ser la filosofia dels pobres, humans responsables i conscients a la recerca de l'emancipació. El vell Karl Marx té també el seu imperatiu categòric, molt més raonable que els de tants "autòmats del deure",

"el d'acabar amb totes les situacions que fan de l'ésser humà un ésser envilit, esclavitzat, abandonat, menyspreable" (Crítica de la filosofia del dret de Hegel, Introducció).

FOU UNA ÈPOCA

El temps, les hores. Filles predilectes d´un present que s´esvaeix. Intangible, inexistent. Anella minúscula entre el pasat d´ahir i el futur de demà. Agitador i ideòleg de les cosses. Culpable inequívoc del fer de les gents, de l´esdevenir dels actes. Em paro per contemplar-te i tu no hi ets. No esperes a ningú, no atens a raons, no pots fer-ho.
Et compadeixo. Col·leccionista de penes, arrossegues la més àrdua de les tristors, sense esperança, inevitablement avances i així va passant la teva infernal existència.

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Estimo, per sobre de tot, la incontrolable força de la joventut, el racionalisme utòpic, el voler canviar el món, la revolució pensada... Temo el pas del temps. La derrota de la joventut davant l´etern és irremeiable. L´espero, sé que la perdré, no la temo. Tan sols demano no perdre el sentiment. Com Peter Pan vull continuar tenint aquest qué de jove. La força per revolucionar i per demanar l´imposible.

Ara que tinc vint anys.
Ara que encara tinc força,
que no tinc l´ànima morta
i em sento bullir la sang.

Lluny queden els fonamentalismes idiotes de guardar les formes. Les coses abans venien. Ara son aquí. Tot arriba més ràpid com si la mort hagués de venir d´aquí a no res. La conducció pel temps es fa a velocitat de vertigen i en mirar pel retrovisors diem:

FOU UNA ÈPOCA

La veritat ben rodona

Antiga paraula, corcada per l'ús i l'abús que n'han fet els filòsofs de tota condició. El sistema filosòfic com a mitjà per atènyer la veritat ben rodona, l'esfera parmenídia, allò que és universal, immutable i necessari. La negació del canvi com a valor. L'estàtic per damunt del dinamisme. El que canvia no pot ser conegut en la seva essència, puix que l'esdevenir anihila la frenada ontològica. No puc prémer la pausa al bell mig de les meves experiències. El que ha estat ja ha deixat de ser i això que és de cop no és i davalla envers el futur. Sóc un flux contingent i un transcórrer incessant. Escric el meu post quotidià que mor en ser publicat i es converteix en fòssil metafísic. I la veritat com a il·latència, com a desocultament de l'ésser és una befa dels qui no han llegit Schopenhauer. El vel de Maia no ens permet contemplar la faç de l'ignot. I prosseguim, carregats amb el pes de la tradició, com a camells de Nietzsche, a la recerca del ver, el bell i el just. I la vida, vella alcavota, ens desenganya i ens lleva la il·lusió quan els anys podreixen de mica en mica el nostre rostre d'àngel. No puc retornar a l'Oceà primigeni, amniòtica pau dels esperits lliures. La individuació és el càstig per l'orgull de voler ser. T'estimo tant que voldria destruir els lligams que m'ancoren al jo i ser tu en la vertadera fusió dels pronoms. Però es fa tard i el vel roman tancat en l'escenari de l'irrepresentable. L'humà és un esvoranc en el camí de l'esperança.

UNA TROBADA INESPERADA

Salut bloggers:

Avui el rostre d´Heràclit l´obscur s´ha omplert de llum. Eren quasi les cinc de la tarda, jo acabava de començar a treballar. Hi havia gent a la feina, companys, clients i caps. De sobte t´he vist de perfil. M´ha semblat que eres tu, però en el fons, sabia que no podia ser.

Suposo que la il·lusió i l´esperança de que fossis m´ha fet cridar el teu nom, com si estigués sol, com si no hi hagués ningú més, com si un crit no estigués fora de lloc he dit el teu nom: Joan!

Feia un munt de temps que no et veia, em sembla que l´últim cop va ser a Vallgorguina. No sé, recordo moltes coses de tu. Sobretot tot recordo la teva veu, lenta i greu, forjada a cop de cigarreta. Calmada, com si tinguessis a un nen entre els braços i no el volguessis despertar... Tu sempre has estat envoltat de nens...

Hem estat parlant de tot i m´ has dit que ja no hi ets aquí, que t´han traslladat. T´han enviat lluny, castigat. Això és el que passa per donar guerra. Tu ja ho saps. A la gran mare església a la que tu pertanys suposo que no li agrada que facis la teva revolució. Mira Joan, no t´ho nego: A mi l´església em cau gorda, jo no crec en un altíssim meravellós, jo crec en les persones i en tu hi crec, de debò. Crec que el que tu fas té sentit. Hi ha moltes revolucions, la nostra, la de l´ésser i el bloc, és través del pensament, suposo que la teva és l´apropar-se als menys afavorits i que ho vols fer des de l´esperit. Tant és com la vulguis fer, l´important és fer-la, entregar-se, no defallir. Tu ets, sobretot, una persona conseqüent. Ja m´ho vas dir a Montserrat.

Joder Joan! m´ha fet molta ilusió veure´t de debò. Hem compartit moltes coses, molt petites però autentiques, recordo sobretot dos coses: la xerrada sobre filosofia a l´aula de l´escola, a les colònies i el viatge que vàrem compartir en furgoneta mentre fumava un Amsterdamer i te l´omplia de fum...

Ànims Joan, a tot arreu hi ha coses per fer! Et recordaré sempre,

Cuidat moltíssim!

Vaig tenir un somni

De vegades els somnis diuen coses de nosaltres. De vegades no diuen absolutament res. De vegades ens deixen estupefactes i ens torturen l'endemà oferint possibles claus interpretatives. El somni que vaig tenir la passada nit és d'aquests darrers, una baula insòlita en la cadena d'experiències vitals. Un somni de contingut polític actual. L'acció se situa a casa meva, en un indret qualsevol de les comarques catalanes. De cop i volta em veig a mi mateix conversant amb José Blanco, secretari d'organització del PSOE, gran especialista en aparells i orador de mediocritat exasperant. Articula alguns mots incomprensibles i, de cop i volta, esmenta l'Estatut i la forma d'harmonitzar la pluralitat en la totalitat, les entitats nacionals en la unitat de la pàtria comuna. I apareixen, tot d'una, pujant les escales i dirigint-se al menjador, Zapatero i Rajoy, el Gran Dialogante i el Separador Màxim. Indignat, comunico a Pepe Blanco la meva oposició radical a què Rajoy trepitgi el meu territori. No pot ser. Un neofranquista ha envaït la meva llar i això no ho puc permetre. Blanco, finalment, em convenç. Tot sigui pel diàleg i la tolerància. Tolerants, envers qui? Envers els qui dinamiten tota possibilitat d'entesa? Blanco em calma. Diògenes, no siguis babau. Espanya només té solució si els grans líders parlen. Pensa en Habermas i l'acció comunicativa. Hem de construir entre tots una "comunitat ideal de diàleg" on la veritat i la sinceritat regnin per sempre més. Il·lús, penso jo, aclaparat per l'atac de pedanteria que acaba de patir l'home amb cara de rap. Zapatero i Rajoy entren al menjador, se serveixen cava i pastes, seuen i comencen a discutir sobre la inserció de l'ens en l'ésser, de l'accident en la substància i de les nacions en la Nació. Volkgeist, Volkgeist!, crida pel carrer l'esmolador, que té una certa retirada a Fichte. Pepe Blanco escolta pels auriculars tota la conversa, ja que ha instal·lat un micro sense fils darrere un gerro que em van regalar els meus pares. Un somriure apareix en el seu rostre. Tenen la solució. Han encertat amb la fórmula per encabir Catalunya en el trencaclosques ibèric: els espanyols ho acceptaran i els catalans no se sentiran humiliats. Escriu en un paper i amb mà tremolosa: Artículo Primero: Cataluña es una bonita realidad nacional. No entenc res.

Nota bene: El fons del somni és real i la solució a l'article primer també ho és. Digueu-me boig. Seria molt millor somiar amb l'Angelina Jolie, ja ho sé, però és el que hi ha. No sé què en diria el doctor Freud.