dissabte, de desembre 31, 2005

PEDRA FILOSOFANT



Censures, estafes, el dia a dia de qui talla el bacallà. Jocs de mans dels poderosos, jocs de triler on els treballadors no som res més que la piloteta que maregen.

Felicitacions nadalenques, christmas yankees en forma de tocada de collons. El company pedra filosofant ho pateix en la seva pròpia persona i ho explica al seu bloc.
Jo vaig descobrir-ho mirant el webloc de creació filosòfica... De veritat que se´m van eriçar els pèls del braç quan ho vaig llegir. Us linkejo el post del company Pedra AQUÍ.

Estem amb tu, company. Al Nadal també toca dir això de REVOLUCIÓ I PENSAMENT!

dilluns, de desembre 26, 2005

Etern retorn


Nadal. El misteri del Nen-Déu que va néixer per salvar-nos. La Nativitat del Senyor. El naixement dels naixements, que commemora un esdeveniment que succeí in illo tempore i que repetim cada any sense aturador. Com recordo Mircea Eliade i el seu llibre sobre l’etern retorn! Els occidentals també ens repetim. La línia agustiniana és substituïda pel cercle hel·lènic. Cap any sense Nadal. L’obligació de ser feliç malgrat tots els “malgrats” existents en el món dels mortals. L’imperatiu categòric de l’excés en el menjar i el beure. Torrons majestuosos que s’esmunyen pels budells farts de tanta caloria. Naixement de la corba de la felicitat. Cava català i canelons farcits de desigs de joia i de pau per als homes i les dones de bona voluntat. I de bona voluptat. Hedonisme pantagruèlic congriat fins a la nàusea. Alegria de compartir un moment amb els qui compartim tots els moments. I el somriure d’un nen que recita uns versos sobre la Nativitat del Senyor. La tendresa dilueix les crítiques. La il·lusió per un mite i la innocència del nen superen amb escreix les bestieses de l’edat adulta. La infantesa és el paradís perdut. Ens en va expulsar un Déu que s’assemblava a Masaccio. Foragitats de la meravella dels anys primerencs, repetim cada Nadal aquella cerimònia que tingué lloc in illo tempore, quan aquell nen que érem nosaltres recitava uns versos i acollia amb llàgrimes d’emoció els regals màgics. Aquell nen que érem nosaltres començava a crear en el joc de l’existència. Heràclit l’Obscur, i el Savi, ja ens havia dit que l’eternitat és un nen que juga. El món és una vall de llàgrimes sense el somrís nadalenc d’un infant.

dijous, de desembre 15, 2005

HAY MOTIVO

Salut bloggers!

Avui vinc a portar-vos un dels curts que es van fer per la campanya “HAY MOTIVO”. Al 2004, coincidint amb la proximitat de les eleccions, 30 cineastes van demanar 30 minuts a TVE per emetre 90 curts sobre problemes d´actualitat. Avui os copio íntegrament el text d´un dels que més m´ha agradat. És La pelota vasca de Julio Medem. Increïble.

Aquí el text:

HAY MOTIVO

LA PELOTA VASCA – JULIO MEDEM



ANTONIO BATISTA – PERIODISTA, ESCRITOR

Creo que ganar unas elecciones democráticas, no es sinónimo de que quien las gana sea demócrata.

GREGORIO PECES BARBA – “PADRE” DE LA CONSTITUCIÓN ESPAÑOLA

El PP no ha entendido la constitución ni a entendido la filosofía que lleva detrás.

IÑAKI VILLOTA – SACERDOTE

En su día vota en contra de la constitución en el titulo octavo porque no entienden las autonomías.

GREGORIO PECES BARBA – “PADRE” DE LA CONSTITUCIÓN ESPAÑOLA

No quieren aceptar que el país vasco es una nación.

IÑAKI VILLOTA – SACERDOTE

Un presidente del partido que en el año 79 escribe de un modo vitriólico contra el titulo octavo...

JAVIER ELZO – PSICOSOCIÓLOGO - AMENAZADO POR E.T.A

Ha visto una oportunidad de afianzamiento de una idea de españa que entendían que estaba de capa caída, han hecho la equiparación terrorismo equivale a nacionalismo.

LOLA VALVERDE – HISTORIADORA

La apuesta de Aznar no es terminar con E.T.A sino terminar con el nacionalismo o sea es una postura muy antinacionalista, no?

CARLOS GARAIKOETXEA – LEHENDAKARI DE 1980 A 1985 (PNV)

Y el problema vasco se ha convertido en un recurso en primer lugar, para exhibir firmeza y conquistar votos a lo largo y ancho de españa.

JAVIER ELZO – PSICOSOCIÓLOGO - AMENAZADO POR E.T.A

Eso ha sido, por otra parte, muy aceptado por la prensa de Madrid y digo de Madrid.

IÑAKI VILLOTA – SACERDOTE

Zapatero se atreve a decir que el día que ellos gobiernen, hablaran con el gobierno vasco. ¿Ahora no puedes entonces? ¿No te dejan?

RAMÓN SAIZARBITORIA - SOCIÓLOGO. ESCRITOR EN EUSKERA

Si que hay el nosotros y el negar la identidad de vasco al que no está en ese grupo, no? Eso es lo más grave del nacionalismo, no?

JOSEBA ARREGUI – EX CONSEJERO DE CULTURA (PNV)

No es que se desprecie pero, quienes dicen que son solo vascos parece que tienen más derecho a definir la sociedad vasca que los demás.

RAMÓN SAIZARBITORIA - SOCIÓLOGO. ESCRITOR EN EUSKERA

Es cierto que, desde el mundo nacionalista, ha habido muy poca sensibilidad con las victimas.

JUAN JOSÉ IBARETXE – ACTUAL LEHENDAKARI (PNV)

Como hay que aprender siempre del pasado y de las cosas que no se han hecho bien, tendremos que tener en cuenta que el olvido no es el camino.

- COMENÇA LA CANÇÓ BAGA, BIGA, HIGA DE MIKEL LABOA -

RAMON ETXEZARRETA – CONCEJAL DE CULTURA DE DONOSTIA (PSE-PSOE). AMENAZADO POR E.T.A

Yo siempre he sentido una doble condición de victima. Por un lado eres víctima de la violencia y por otro lado eres víctima de los protectores y de los defensores de las victimas.

TXETXO BENGOETXEA – MÚSICO

Ahora resulta que las cosas son o blanco o negro, o estas conmigo o estas contra mi.

CARLOS GARAIKOETXEA – LEHENDAKARI DE 1980 A 1985 (PNV)

Lo que no se puede es recurrir al dogmatismo respaldado por la violencia. La violencia de las pistolas o la violencia del monopolio de la fuerza del estado.

IÑAKI GABILONDO – PERIODISTA

Que la capacidad emocional que tiene el terrorismo es demasiado botín para que las fuerzas políticas no... no se peleen por él.

EDUARDO MADINA – SECRETARIO GENERAL DE LAS JUVENTUDES PSE-EE-PSOE. VICTIMA DE UN ATENTADO DE E.T.A

Porqué el partido popular toda su aureola electoral y todo su movimiento y toda su estrategia gira alrededor de la gestión del dolor que E.T.A genera, no?

JAVIER SÁDABA – FILÓSOFO

Para eso sirve mucho Euskadi, entre otros, para buscar un enemigo... como el terrorismo general o universal sirve a Bush.

FELIPE GÓNZALEZ – PRSEDENTE DEL GOBIERNO ESPAÑOL DE 1982 A 1996 (PSOE)

Y como además en el problema vasco se ha planteado como el que no esté conmigo está contra mi, ningún matiz es aceptable.

IÑAKI GABILONDO – PERIODISTA

Como menciones la palabra dialogo, eres amigo de E.T.A, estas con el terrorismo y estas, no con las victimas sino con los asesinos.

JONAN FERNÁNDEZ – FUNDADOR DE ELKARRI

E.T.A tiene que dejar de matar y el gobierno del partido popular tiene que abrirse al dialogo



¿COMO VAMOS A CERRAR LA HERIDA SI NO JUNTAMOS LOS LADOS?


- Les descripcions dels subjectes son les que surten al curt. Hem intentat ser el més fidel posible al que es diu. Si voleu podeu veure el curt aquí.
(Dispenseu la qualitat. Al emule podeu trobar-lo en 20 MB. )

dissabte, de desembre 10, 2005

VIATGE A LA “CAPITAL DEL REINO”

Salut bloggers!

Ara fa cosa de cinc dies vaig tornar d´un viatge a la capital de l´estat per perdrem una mica entre museus i teatres.



Com sabeu el passat dia tres el PP – grans manipuladors – van convocar una manifestació a favor de la constitució espanyola. Heràclit i la seva càmera digital van estar allà per explicar-vos el que hi havia. No em vaig quedar a veure com sortia cap polític. Jo crec que no hagués pogut aguantar. A més a més, l´aparença de qui os parla no deixava massa dubtes de que allò no era pas el meu lloc.


Ja era el segon cop que anava a Madrid però aquest cop encara em va semblar molt més barroc, molt més farragòs, suposo que estic molt acostumat a la modernitat de la ciutat comtal. Em va sorprendre veure als avis amb barret, suposo que allà encara estan arrelats els “vells costums” o les tradicions. A Madrid, a la nit, és impossible trobar a un “pako” venen cerveses pel carrer, i molt difícil no arribar a qualsevol lloc amb el metro.

Era prop de les 10 del matí quan vaig arribar a la plaça del sol. Estava molt plena, de debò, no sé quantes persones hi hauria però hi havia molta gent. Tothom portava banderes del PP, de l´estat espanyol, alguns de Galícia, València... De sobte vaig començar a veure gent amb banderes de Catalunya, de País basc... jo vaig pensar que les haurien haver repartit en algun lloc... La gent portava adhesius de “ Con la constitución TODOS JUNTOS” i de cop i volta entre tantes enganxines de fons blau vaig veure aquesta:

"NO AL ESTATUT" diu aquest home amb la seva enganxina igual a les de "NO A LA GUERRA"

Jo ja no pintava res allà dintre i les fotos que estava fent no eren gaire bones. Vaig trobar darrere meu una tenda de roba, “Milano”. Tenia dos pisos i el pis d´adalt era tot de vidre Així que em vaig colar amb força cara i vaig començar a fer fotos. Era una sastreria i tothom em va començar a mirar. “Buenos dias, gracias.”
Vaig dir i vaig marxar.



Em va costar tres quarts d´hora sortir de la plaça. Va ser una de les pitjors experiències de la meva vida. Tres quarts d´hora amb peperos enganxats pel cos. Jo suava de la mateixa manera que suo quan treballo... l´olor a suor de la gent que es manifestava era estrany. Olorava a antiguitat, a antigues èpoques i a un seguit de coses que jo no se descriure.



Vaig sortir i vaig esmorzar. Em pujo al metro a callao i en passar per sol va sonar per megafonia la següent frase: “por razones de aglomeración en la calle es imposible salir de la estación. Sólo se permite hacer transbordo. Gracias”. Per flipar!!
Jo vaig anar al Retiro i vaig veure a força gent amb les banderetes. Mireu, mireu...

¡SOMOS ESPAÑOLAS!

dijous, de desembre 08, 2005

La dignitat de l’escriptor


El dramaturg Harold Pinter, proclamat Premi Nobel de Literatura, ha intervingut en un vídeo que ha recollit el seu discurs d’acceptació del guardó, davant la impossibilitat de ser present a Estocolm per culpa del seu estat de salut. Pinter, demacrat per culpa del càncer, ha denunciat amb les seves paraules els crims perpetrats pels Estats Units d’Amèrica, atrocitats que es venen com a victòries de la democràcia davant la tirania per mitjà de la manipulació del llenguatge, de la qual són mestres els polítics. Afirma que the majority of politicians, on the evidence available to us, are interested not in truth but in power and in the maintenance of that power”. La veritat és aliena als polítics, entestats en romandre en el poder i fomentar la ignorància acomodatícia del poble. El polític, ja ho deia Maquiavel, ha de semblar virtuós sense ser-ho, ha de fer veure que vetlla pel seu país quan realment l’únic que sap fer és enfortir el seu propi ego. En la literatura la veritat i la mentida poden coexistir; en la vida, el ciutadà té l’imperatiu moral de preguntar-se què és veritat i què és mentida. El logopoder exercit per l’emperador Bush ha aconseguit justificar una guerra a través d’un munt de mentides i, a continuació, sortir elegit triomfalment. El poble americà també és responsable dels seus mandataris: allò que el poble vota no sempre és el més raonable. Bush va defensar la invasió d’Iraq basant-se en la presència d’armes de destrucció massiva i en el fet que Saddam les podia utilitzar immediatament; alhora va buscar un lligam entre el règim iraquià i els terroristes responsables de l’11-S. Res no va ser veritat. I Bush continua governant en la més completa impunitat. Igual que Blair, còmplice dels mateixos crims contra la humanitat. El poble no pensa: se sotmet. Occident es basa en un engany: el poder de la mentida global davant el ciutadà anestesiat. “Déu ens dóna suport”, cridava un fanatitzat Bush mentre morien milers d’iraquians sota el foc de les bombes de la Veritat. Altres patien les tortures de Guantánamo i uns tercers continuaven plorant perquè, des de feia molt de temps, ho havien perdut tot per culpa del suport obscè del govern americà a dictadures de la pitjor espècie. Sí, aquell govern que defensa la democràcia. I que talla de soca-rel la llibertat del qui dissenteix. Ningú com Pablo Neruda –citat per Pinter- per il·lustrar com se senten els humans desvalguts davant l’estultícia de les bombes:


Y una mañana todo estaba ardiendo
y una mañana las hogueras
salían de la tierra
devorando seres,
y desde entonces fuego,
pólvora desde entonces,
y desde entonces sangre.
Bandidos con aviones y con moros,
bandidos con sortijas y duquesas,
bandidos con frailes negros bendiciendo
venían por el cielo a matar niños,
y por las calles la sangre de los niños
corría simplemente, como sangre de niños.

¡Chacales que el chacal rechazaría,
piedras que el cardo seco mordería escupiendo,
víboras que las víboras odiarían!

¡Frente a vosotros he visto la sangre
de España levantarse
para ahogaros en una sola ola
de orgullo y de cuchillos!

Generales
traidores:
mirad mi casa muerta,
mirad España rota:
pero de cada casa muerta sale metal ardiendo
en vez de flores,
pero de cada hueco de España
sale España,
pero de cada niño muerto sale un fusil con ojos,
pero de cada crimen nacen balas
que os hallarán un día el sitio
del corazón.

Preguntaréis: ¿por qué su poesía
no nos habla del sueño, de las hojas,
de los grandes volcanes de su país natal?

¡Venid a ver la sangre por las calles,
venid a ver
la sangre por las calles,
venid a ver la sangre
por las calles!

Pablo Neruda: Tercera residencia, “Explico algunas cosas”.

Ningú com Pinter per restitutir la dignitat humana des de la saviesa literària.

dissabte, de desembre 03, 2005

Derrick de Kerckhove i els blocaires



La Universitat Oberta de Catalunya (UOC) ha publicat recentment la lliçó inaugural del curs 2005-2006, un article de l’investigador canadenc Derrick de Kerckhove, un dels successors del gran teòric de la comunicació Marshall McLuhan. Es titula Els biaixos de l’electricitat i fa referència, des del seu utopisme, als canvis que s’estan produint amb la incorporació de les Tecnologies de la Informació i a la relació que aquestes estableixen amb el llenguatge humà i els lligams socials. Passa revista a les tres etapes cognitives que ha travessat l’ésser humà: la tradició oral (el llenguatge és biològic, corporal), la llengua escrita (el llenguatge s’exterioritza per mitjà de l’escriptura, es fa altre respecte del cos) i l’era de l’electricitat (el llenguatge es redistribueix a través de noves relacions). L’era elèctrica, al seu torn, es pot subdividir en la fase analògica i la digital: en la primera els senyals no es poden recrear quan arriben al seu destí, mentre que la digital admet una multiplicitat de combinacions tan sols amb la presència d’uns i zeros. El sistema retorna a l’usuari, que pot alterar cognitivament els senyals elèctrics. Els uns i zeros que arriben al meu ordinador via xarxes es recombinen i modifiquen fins al punt que l’acció del meu cos prement el teclat o el ratolí genera canvis en la transmissió del senyal elèctric. I el més fort de tot: això genera relacions socials. Aquest nou espai del coneixement presenta una sèrie de biaixos (virtualitat, connectivitat, hipertextualitat, convergència...) com a influències de la tecnologia en els lligams intersubjectius. A Internet o els telèfons mòbils es dóna una mediació necessària, la interfície que tradueix visualment les connexions neuronals en informació rellevant: la pantalla, un focus d’impressions llançades més enllà de si mateixa que implosiona sobre l’usuari i l’impulsa a interactuar. La personalitat darrere de la pantalla esdevé una personalitat activa, lliurada a l’intercanvi amb els altres ens digitals conscients per la retroalimentació binària. I aleshores apareix el bloc, que “és l’ànima del ciborg perquè en el si del ciborg hi ha una psicologia connectada” (pàg. 7), és l’entitat ciberespacial que il·lustra com l’usuari és creador de contingut i alhora un punt de vista sobre la ment universal que és la xarxa. Amb el bloc mostrem el que som en un diari que no és un diari íntim perquè és compartit. Quan Diògenes es descorporalitza en el bloc, es mostra a l’auditori com un subjecte que es descompon en milers de percepcions per mitjà de les pinzellades lingüístiques dels posts, però no està sol. Hi és Heràclit, i els nostres blocs favorits, i els blocaires (ja era hora, TERMCAT!) que ens comenten, en una estranya simbiosi entre esfera pública i privada. El nostre bloc és el reflex d’un actor digital i cognitiu constituït per fragments d’experiències d’un humà-fora-de-línia i de vincles que parteixen de l’enclavament virtual i van a parar a un node remot. El bloc no sóc jo mateix, sinó un producte de la meva acció sobre el cibermón en perpètua reconstitució que s’independitza de la meva realitat somàtica.