dijous, d’octubre 27, 2005

TXORIA TXORI

Salut companys:

L´altre dia vaig veure la pel·licula docuemental La pelota Vasca, la piel contra la piedra de Julio Medem (Euskal pilota, larrua harriaren kontra). No parlaré de pel·licula, no en aquest post.


Aquest post el dedico a una cançó que em va impactar moltissim. La banda sonora de la pel·licula té moltes cançons de Mikel Laboa, del disc Gernika zuzenean 2. N´hi ha una, Baga biga higa, que posa els pels de punta per la seva força musical reforçada, a més a més, per les imatges que hi apareixen. Però la protagonista d´aquest post es Txoria txori (l´ocell). És un poema de Joxan Artze musicalitzat per Mikel Laboa amb una bellesa i una sobrietat impresionants. Us recomano que l´escolteu perqué certament és una bellesa.

Us poso la letra i la traducció (en castellà):



Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik...
txoria nuen maite.

Si le hubiera cortado las alas
habría sido mío,
no habria escapado.
Pero así,
habría dejado de ser pájaro.
y yo...
yo lo que amaba era un pájaro.



5 comentaris:

Pedra Filosofant ha dit...

També hi podríem afegir allò que em deia l'avi José, un enamorat dels ocells: "Por mucho que te gusten los pàjaros, si les aprietas demasiado los ahogas, pero si abres la mano, huiràn de ti". Sens dubte que per aquests móns de déu hi ha molta béstia parda amb unes bones tissores talla-ales. Ens llegim!.

Jaqme ha dit...

tota el film és una bella i tràgica cançó.

Crom el nòrdic ha dit...

Ja feia alguns dies que no passava per la web. Està bé aquesta cançó.

No obstant, els éssers humans no som ocells, ni tants sols en un 80%, en el sentit que a un ocell no el pots convèncer verbalment per a que t'obeeixi, construeixi una civilització, etcetra, mentre que a un home sí.

La llibertat i la igualitat no ho són ni ho poden ser tot, cal algun tipus de disciplina.

Crom el nòrdic ha dit...

De totes formes, jo penso que, la llibertat, si ha de ser irresponsable i sense un fort motiu, potser millor que no. Sóc molt meditat, no em van les aventures. Salut.

Anònim ha dit...

Estimat amic Crom el nòrdic, em sap greu dir-te que em sembla q no has entès el que ha volgut transmetre Joxan Artze amb aquest poema, com tampoc has après mai el que significa la paraula llibertat i igualtat. Crec que aquest dos conceptes són imprescindibles per conservar l’essència del ésser humà, així com també la dels animals, doncs potser no són ells éssers vius iguals que nosaltres? Sí bé es cert que podem convèncer a un home verbalment perquè t’obeeixi, però aleshores, igual que l’ocell, deixa de ser home, per convertir-se en esclau. La disciplina el que hauria de fer és proporcionar la llibertat i la igualtat, i no pas negar-la. No confonguis llibertat amb egoisme, ni tampoc diferència amb desigualtat. Tu t’aferres més a les diferències que no pas al que tenim en comú, és per això que necessites tenir una disciplina per controlar el que desconeixes. Tallar-li les ales a un ocell és negar-li a seva identitat, el seu motiu per viure, la seva raó de ser... negar-li la identitat a un poble és condemnar-lo a desaparèixer. Llibertat per tots els pobles oprimits!! Visca la Terra Lliure!