Vaig tenir un somni

De vegades els somnis diuen coses de nosaltres. De vegades no diuen absolutament res. De vegades ens deixen estupefactes i ens torturen l'endemà oferint possibles claus interpretatives. El somni que vaig tenir la passada nit és d'aquests darrers, una baula insòlita en la cadena d'experiències vitals. Un somni de contingut polític actual. L'acció se situa a casa meva, en un indret qualsevol de les comarques catalanes. De cop i volta em veig a mi mateix conversant amb José Blanco, secretari d'organització del PSOE, gran especialista en aparells i orador de mediocritat exasperant. Articula alguns mots incomprensibles i, de cop i volta, esmenta l'Estatut i la forma d'harmonitzar la pluralitat en la totalitat, les entitats nacionals en la unitat de la pàtria comuna. I apareixen, tot d'una, pujant les escales i dirigint-se al menjador, Zapatero i Rajoy, el Gran Dialogante i el Separador Màxim. Indignat, comunico a Pepe Blanco la meva oposició radical a què Rajoy trepitgi el meu territori. No pot ser. Un neofranquista ha envaït la meva llar i això no ho puc permetre. Blanco, finalment, em convenç. Tot sigui pel diàleg i la tolerància. Tolerants, envers qui? Envers els qui dinamiten tota possibilitat d'entesa? Blanco em calma. Diògenes, no siguis babau. Espanya només té solució si els grans líders parlen. Pensa en Habermas i l'acció comunicativa. Hem de construir entre tots una "comunitat ideal de diàleg" on la veritat i la sinceritat regnin per sempre més. Il·lús, penso jo, aclaparat per l'atac de pedanteria que acaba de patir l'home amb cara de rap. Zapatero i Rajoy entren al menjador, se serveixen cava i pastes, seuen i comencen a discutir sobre la inserció de l'ens en l'ésser, de l'accident en la substància i de les nacions en la Nació. Volkgeist, Volkgeist!, crida pel carrer l'esmolador, que té una certa retirada a Fichte. Pepe Blanco escolta pels auriculars tota la conversa, ja que ha instal·lat un micro sense fils darrere un gerro que em van regalar els meus pares. Un somriure apareix en el seu rostre. Tenen la solució. Han encertat amb la fórmula per encabir Catalunya en el trencaclosques ibèric: els espanyols ho acceptaran i els catalans no se sentiran humiliats. Escriu en un paper i amb mà tremolosa: Artículo Primero: Cataluña es una bonita realidad nacional. No entenc res.

Nota bene: El fons del somni és real i la solució a l'article primer també ho és. Digueu-me boig. Seria molt millor somiar amb l'Angelina Jolie, ja ho sé, però és el que hi ha. No sé què en diria el doctor Freud.