Llei Ontològica de l'Estultícia

La situació educativa en l’Estat Espanyol és, com se sap, deplorable. I no es pot dir que la culpa sigui dels professionals de l’ensenyament. No tinc cap dubte que els professors i professores desenvolupen una tasca lloable, en condicions que sovint no són les més adients per mantenir la concentració i transmetre conceptes, destreses i valors. La culpa de l’ensenyament que hem patit en els darrers decennis és dels polítics, una casta que es dedica a l’autocomplaença i que bandeja tota formació humana a la recerca de la ignorància global. Aquells polítics que, en els anys de l’eclosió de la postmodernitat –filosofia d’entitat zero basada en la pluralitat multidimensional de jocs de llenguatge que desemboquen en el buit-, van perpetrar la LOGSE al costat de pedagogs aliens a la realitat de les aules. Els crèdits variables van envair bona part del currículum i els alumnes van començar a patir les injustícies d’un sistema que els obligava a estudiar divertint-se i que els aprovava pel simple fet d’existir. Els exàmens eren una intrusió conservadora que esls podia coartar la llibertat, generant tota mena de traumes. Per què treballar a casa si a classe tenien a l’abast tota mena d’exercicis minimalistes? Els socialistes, amants del no-res, van engendrar una porqueria de llei, que va multiplicar la burocràcia i va reduir el rendiment fins a límits insospitats. Els alumnes brillants s’avorrien i perdien l’oportunitat de treure partit de llur intel·lecte. La igualtat s’estenia pertot, una igualtat a la baixa, on el fracàs escolar no podia existir. I llavors va arribar el PP, els amants de l’Absolut –quina por me’n fan, els absoluts-, que va perpetrar la Llei de Qualitat, situant-se en l’altre extrem, creant els itineraris i ressuscitant la revàlida. I sense consens, reivindicant com a únic aspecte positiu la cultura de l’esforç (esforçar-se no és de dretes, a veure si ho entenem d’una vegada!) i el reviscolament de les Humanitats (ara volen reviscolar les Divinitats). I els socialistes, des de la seva nihilitat, creen la LOE, i l'Església i el PP es manifesten perquè la religió no es troba prou representada. Quina estupidesa! L’important ara és reivindicar les matemàtiques, les llengües, la història, la biologia i altres matèries amb contingut i no doctrinals, i no perdre el temps en l’ensenyament dels dogmes, privilegi que no hauria d’existir en un estat aconfessional. Hem d’obligar els polítics a consensuar una llei educativa ferma, coherent i duradora i a no perdre’s en partidismes ideològics estèrils. Hem d’acabar amb la vergonya dels illetrats que prenen decisions. La revolució intel·ligida només triomfarà amb educació, educació i educació.