Antiga paraula, corcada per l'ús i l'abús que n'han fet els filòsofs de tota condició. El sistema filosòfic com a mitjà per atènyer la veritat ben rodona, l'esfera parmenídia, allò que és universal, immutable i necessari. La negació del canvi com a valor. L'estàtic per damunt del dinamisme. El que canvia no pot ser conegut en la seva essència, puix que l'esdevenir anihila la frenada ontològica. No puc prémer la pausa al bell mig de les meves experiències. El que ha estat ja ha deixat de ser i això que és de cop no és i davalla envers el futur. Sóc un flux contingent i un transcórrer incessant. Escric el meu post quotidià que mor en ser publicat i es converteix en fòssil metafísic. I la veritat com a il·latència, com a desocultament de l'ésser és una befa dels qui no han llegit Schopenhauer. El vel de Maia no ens permet contemplar la faç de l'ignot. I prosseguim, carregats amb el pes de la tradició, com a camells de Nietzsche, a la recerca del ver, el bell i el just. I la vida, vella alcavota, ens desenganya i ens lleva la il·lusió quan els anys podreixen de mica en mica el nostre rostre d'àngel. No puc retornar a l'Oceà primigeni, amniòtica pau dels esperits lliures. La individuació és el càstig per l'orgull de voler ser. T'estimo tant que voldria destruir els lligams que m'ancoren al jo i ser tu en la vertadera fusió dels pronoms. Però es fa tard i el vel roman tancat en l'escenari de l'irrepresentable. L'humà és un esvoranc en el camí de l'esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada