dilluns, de novembre 07, 2005

FOU UNA ÈPOCA

El temps, les hores. Filles predilectes d´un present que s´esvaeix. Intangible, inexistent. Anella minúscula entre el pasat d´ahir i el futur de demà. Agitador i ideòleg de les cosses. Culpable inequívoc del fer de les gents, de l´esdevenir dels actes. Em paro per contemplar-te i tu no hi ets. No esperes a ningú, no atens a raons, no pots fer-ho.
Et compadeixo. Col·leccionista de penes, arrossegues la més àrdua de les tristors, sense esperança, inevitablement avances i així va passant la teva infernal existència.

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.


Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra
.

Estimo, per sobre de tot, la incontrolable força de la joventut, el racionalisme utòpic, el voler canviar el món, la revolució pensada... Temo el pas del temps. La derrota de la joventut davant l´etern és irremeiable. L´espero, sé que la perdré, no la temo. Tan sols demano no perdre el sentiment. Com Peter Pan vull continuar tenint aquest qué de jove. La força per revolucionar i per demanar l´imposible.


Ara que tinc vint anys.
Ara que encara tinc força,
que no tinc l´ànima morta
i em sento bullir la sang.

Lluny queden els fonamentalismes idiotes de guardar les formes. Les coses abans venien. Ara son aquí. Tot arriba més ràpid com si la mort hagués de venir d´aquí a no res. La conducció pel temps es fa a velocitat de vertigen i en mirar pel retrovisors diem:

FOU UNA ÈPOCA

1 comentari:

Crom el nòrdic ha dit...

Jo, la veritat, no demano per a res la força per reclamar. Només poder actuar en el que pugui. Per sort, ser militant d'ERC permet algunes coses.