dimarts, de juliol 19, 2005

MÚSICA



La música m´emociona de sobremanera. Sempre ha estat amb mi, desde ben petit, desde que tinc memòria sempre he estat envoltat de música. Retindré a la memoria, fins a la mort, la imatge del meu pare tocant el piano els dies de festa, les "jotas aragonesas" que tant li agradaven a la meva mare, el meu "Für Elise" estimat, les hores d´estudi que la meva germana va dedicar, les baralles amb el meu pare per no entendre que les notes i els acords no surten a la primera... Això, això va ser el que va fer que la relació amb el piano de casa fos, per part meva, d´amor-odi....

Amb el temps, el meu pare va deixar de tenir temps per tocar el piano, la meva germana també va deixar d´estudiar per la falta de temps i el piano, el piano estimat, va acabar en la més cruel soledat, va esdevenir, únicament, de tauleta de retrats i de partitures que ja no es tocaven mai. Així, de bones a primeres, va arribat el fatídic dia en que el vam vendre i la habitació del piano va pasar a ser l´habitació de la yaya (abans ja ho era, pero jo m´estimava molt al piano XD!).

Amb el temps, el meu amor per la música va créixer i créixer. No parava d´escoltar música, a falta del piano em vaig enganxar al primer disc que em va regalar el meu pare: Les quatre estacions, de Vivaldi, jo rondava els 7 anys i tocava, a l´aire, tots els instruments que reconeixía... Un estiu, i a causa de les cintes de la meva germana, vaig abandonar el món de Vivaldi. Beethoven, Joplin... i vaig començar a escoltar pop rock, rock i tota aquesta moguda... A casa meva ja no es parlava de música, ningú estudiava ni tocava cap instrument. Jo vaig començar a donar la conya amb que volia tocar el baix elèctric, pero un marrec de 8 anys “¿Dónde iba a ir con semejante talabarte?” em deia la meva mare amb el seu carinyòs i rural “aragonés”.

Mica en mica vaig anar creixent, em vaig enamorar per moments de la música, vaig tornar a la música clàsica i vaig acabar amb el heavy metal per la seva claredat a la hora de tocar que tant em recorda als concerts de Beethoven. Ara sóc un boig, un malaltís de la batería, sempre m´ocupa la ment, sempre estic fent sorollets i no paro d´imaginar ritmes i més ritmes, tontejo, a més a més, amb un baix electric que em va costar dos mesos poder comprar-me´l (no cal dia la bateria...!!!), jugo amb un saxòfon i invento les meves coses amb el piano de la meva nina.

El día que em toqui morir vull que sigui així: borratxo de tu estimada música, tú que em fas plorar i riure, tu que em dones la vida i me la treus...

“tot a la terra ha de morir, només la música viurà sens fí...”



2 comentaris:

Roberto Iza Valdes ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Marc Ambit ha dit...

Una veritable pena la història del teu piano :-( Es alguna cosa més que un instrument, oi?
A mi em passa amb les meves menystingudes guitarres. Menystingudes per la manca d'hores, menystingudes per el meu tocar maldestre, però sempre estimades, fins. L'amor envers un instrument es nota particularment quan l'instrument no sona, no?