dilluns, de juliol 04, 2005

Live 8



El passat dissabte va tenir lloc un gegantí concert globalitzat en 10 ciutats del món, amb l'objectiu de cridar l'atenció del G-8 sobre la necessitat de dur a terme accions concretes davant la situació de pobresa extrema de bona part del continent africà. Alguns han criticat l'esdeveniment considerant-lo injustificat, altres han volgut veure una oportunitat dels músics d'oferir-se com a aparador mundial en un moment de crisi del model tradicional de venda de música. És cert, però, que l'Àfrica passa gana i si el pop-rock internacional ha decidit unir les seves forces és per una causa justa, perquè d'una vegada els estats capdavanters prenguin consciència del fet que no es pot construir un món just i democràtic veient com una part important dels habitants del planeta mor sense remei, després de patir malalties duríssimes i sense accés als medicaments fonamentals. No podem fer l'imbècil llançant un projectil contra un cometa (d'acord amb la mentalitat show business americana) mentre en el nostre petit planeta es moren les persones i la natura agonitza. Sóc un fervent defensor del coneixement, però dubto que aquesta vulneració de l'univers -el qual, per cert, és molt més fort que els milions de "canyes pensants" de la Terra- ens dugui a la resposta sobre l'origen de tot plegat. Sí, potser ens atansarem als processos, però les causes romandran per sempre inconegudes. És molt més valuós el gest dels músics que la retòrica de salvadors del món que utilitzen els bushians. I, per cert, qui m'anava a dir que tornaria a veure junts Roger Waters i David Gilmour (aquest darrer en la imatge), després de denúncies i 22 anys d'enemistat? Si no ho han fet per una bona causa, no sé per què deu ser. Pink Floyd van tornar a emocionar-me com abans: Breathe, Money, Wish you were here i Comfortably numb van ser els quatre temes interpretats. Música sub specie aeternitatis.