SILENCI

Nervis, stress. Treball frustrant. Pujo al cotxe per tornar a casa. M'hi assec i tanco la porta. El meu temple. No us podeu ni imaginar les hores que m'hi passo al cotxe, no dic circulant, dic al cotxe. És, com deia, el meu temple, com la meva habitació. Poso la clau al contacte i la faig girar. Comença a sonar la música i inexplicablement la apago. Sí, inexplicablement. Adoro la música, ho és tot. (Al cotxe, per exemple, porto quatre porta-cd's, dos de quaranta-vuit discos i dos de vint-i-quatre. Son plens i no hi ha cap cd que no escolti. Els renovo periòdicament i porto el cotxe ple de cd's desendreçats. Com un dia em parin els mossos semblaré un payo del Top-manta...) avui però, volia silenci. Per inèrcia he baixat la finestra. M'agrada circular així: amb la música ben alta i la finestra baixada. M'he acostumat. A vegades no sento les sirenes. No sento res més que la meva música. Estic al meu món. Circulació, vent a la cara i música: quin goig! Però avui tot a sigut diferent. He apagat la música. He sentit el motor, el meu i els dels altres cotxes. De cop m'han començat a venir coses al cap. El vent i el silenci, el silenci i el vent. M'he enrecordat d'aquella setmana santa que vaig passar completament sol al poble de ma mare. En aquella casa vella amb la llar de foc. Amb els pagessos i els ramaders. Amb el vent i el silenci. El goig de pujar al cim amb el pastor de bon matí amb un bon grapat d'ovelles. Pasar-hi el dia així. Amb el vent i el silenci mentres un fantàstic sol d'hivern escalfa la roba de llana. Assegut sobre una pedra compartim tabac de liar, els dos en silenci. Només el bel d'alguna ovella i el so de les seves passes. I així es passa el dia: mirant els núvols. El vent que els mou fa agitar les branques d'un àlber, el gos fa un badall i el pastor murmura una cançó que no s'enten. El miro fixament i és posa a riure.
Després de la fugida als records torno al cotxe. Per la C-58 abans d'agafar la ronda litoral, per agafar la B-20, veig la gran urbe i la melangia m'emvaeix. Qui pogués tornar a l'erm paradigmàtic on aturar el temps? Al secarral silenciós on refer la vida, a la poderosa pedra des d'on es veu tot: el poble, la mina, les ovelles...