El retorn de Diògenes

El 5 d’abril de 2007 apareixia el meu darrer post en aquesta fosca caverna anomenada L’ésser i el bloc. Des d’aquella data han passat moltes coses, fins i tot durant un temps Heràclit va mantenir la flama ben viva i va saber engrescar amb els seus apunts de revolució reflexiva. Jo em vaig retirar a uns altres indrets del ciberespai i he estat ben present, transfigurat en un personatge real de carn i ossos. La meva identitat filosòfica, bastida de cinisme hel·lènic, retorna a una catosfera un xic afeblida per les modes efímeres, per una xarxa d’interacció anomenada Facebook (a la qual tinc el gust de pertànyer des de fa poc) i el desgast del temps. No em resisteixo, emperò, a cridar enèrgicament –i amb mots articulats- davant l’ordre establert, a perpetrar una revolta a través del pensament, lenta, progressiva, que penetri en les entranyes dels enzes i els converteixi en persones agosarades, capaces de negar les proclames uniformitzadores dels poderosos, d’actuar amb fermesa a la recerca de l’alliberament definitiu de les cadenes. Només aquesta és la fita de la filosofia: contribuir a l’emancipació humana, com proclamaven els membres de l’escola de Frankfurt. De res no serveix discutir sobre abstraccions si la paraula ha perdut el poder seductor, si ha esdevingut una moneda sense valor, un tàler impossible.

He tornat. No em marco un calendari ambiciós d’apunts, atès que les ocupacions són moltes en el món dels personatges somàtics, però prometo fer-me present de tant en tant per remoure les consciències des de la meva bóta telemàtica.

¿Qué pasaría...?

¿Qué pasaría si regresáramos, si volviéramos a escribir? Ahora que ya casi nadie habla de esto vamos nosotros y nos sumamos a un posible final. ¿Qué pasaría si, además, transgredimos las leyes y no nos obligamos a escribir en un único idioma concreto, ni con una periodicidad clara?

Comment or No Comment, that is the question…

OTRO AMOR

Ahir plovia com un març que, mica en mica, s'oblida. Serà la mateixa pluja la que avui mulla unes altres cares? Seran els mateixos petons? Quina nit, o quina pluja, em portarà a mi un nou amor...?

Otro amor

La pesadilla del perderte me halló al encontrarte.

Con tu claridad trajiste un algo oscuro, la sombra de la desdicha

martilleando en mi supuesta felicidad,

la neblina del rencor, el regocijo del dolor ajeno

cuando uno se sabe con el poder en las manos,

porque me tienes a tu merced, enmarañado en tus deseos.

Me tambaleo y rijo al compás de tu voz y tus latidos,

me despeño y fallezco en tus dudas.

No me reconozco en paz ni en soledad,

solo en el bravío cabalgar a tu lado encuentro un yo con sentido.

Tal vez a tu marcha me vuelva humo,

a lo mejor ni siquiera muero,

simplemente iré desapareciendo a los ojos del mundo,

aunque puede ser que vuelto aire me inhalen otros besos,

me absorba otro amor,

¿otro amor?,

otro amor.

"Ruidografías", Kutxi Romero Lorente

RIDÍCUL

Ridícul -a 1 adj 1 Que mou a riure-se'n, que és digne que hom se'n rigui, per grotesc, extravagant, estúpid, pretensiós, etc. És ridícul amb aquell vestit. És una dona ridícula. 2 Dit d'un preu, d'una recompensa, d'un present, etc, molt petit, escàs, esquifit. Pel que treballa li donen un sou ridícul. 2 m 1 Allò que en algú o en alguna cosa és ridícul. Sap copsar el ridícul d'una situació. 2 Situació ridícula en que cau una persona. Posar algú en ridícul.

HISPANITAT

Quin gran dia aquest de la hispanitat! Els reis vestidets de militars, els polítics fent un besaculs… el millor deu ser veure els carros de combat de ben a prop. Com deuen gaudir els nanos… Mira, mira que venen els avions! Jo de gran vull ser pilot:

SOM

Som idiotes, subnormals. Les generacions son fruit dun "joc del telèfon" on els valors es degeneren. Som idiotes, subnmormals. L' història de la ilustració de Kant era bellísima però, algú la va cagar. La va fotre anant de "progre" , ensenyant des de el contravalor i car, els nanos van sortir rarets… L' educació hauria de ser l'ensenyament del bé i no un "com evitar l'error". Aquest deu ser el problema, l'educació es basa en l'error, en el pecat, i no pas en l' excel·lència. Som idiotes, i la civilització ho té fotut però, encara hi ha coses per fer.

Passeu un bon dia i Revolució i Pensament.

ESTAR

Sí que vull estar. De fet sóc aquí cada dia. Pot ser siguis tu la que no em veus. Poder aquesta lúgubre caverna plena de Ballantine’s i Diazepam no sigui el que tu busques, o a on esperes trobar-me.

Ad-líbitum. Un dia tot tornarà a ser com abans.

LLIBERTAT

Per la llibertat d'expressió:

Cap més repressió. Recorda que la democràcia que t' ha posat on ets ho diu bén clar,

ara, FOTE'T!

ÚNIC DESTÍ

Oblidar-nos. El nostre únic destí. No necessitar mai més Diazepams, Trankimazids, Seroxats ni Lexatins. Oblidar-nos. No patir un altre cop un ai al cor, ni haber d’afussellar a les papallones que m’omplen la panxa quan et veig. El nostre únic destí. Aixecar-me per a viure el meu dia i no pensar únicament en que estaràs fent tu. Oblidar-nos. Que qui s’ofegui en els teus ulls sigui un altre. El nostre únic destí. Que em trobi bussejant en unes altres mirades. Oblidar-nos. Que deixi d’agobiar-me el silenci que segueix a aquest què.

Oblidar-nos per fí. El nostre únic destí.

Shiitake, Winston i Baudelaire

"Si algún importuno viniera a molestarme mientras la mirada mía reposa en tan deliciosa esfera; si algún genio malo e intolerante, si algún Demonio del contratiempo viniese a decirme: «¿Qué miras con tal cuidado? ¿Qué buscas en los ojos de esa criatura? ¿Ves en ellos la hora, mortal pródigo y holgazán?» Yo, sin vacilar, contestaría: «Sí; veo en ellos la hora. ¡Es la Eternidad!»"

Em perdo en els teus ulls. No me’ls trec del cap, i hi somnio. Com diu el poeta, hi veig en ells una hora àmplia que em sembla l’eternitat. Tremolo mirant-te mentre el silenci ens embolcalla en un “spleen” màgic que, a mi, em sembla etern. Subtilment t’acaricio i em fonc amb tu. Et llegeixo i en el teu silenci hi trobo la pau que em manca. M’agrada la teva paciència, la teva serenor i la capacitat que tens d’emprar el teu maternal “ying” per a calmar el meu eufòric i nerviós “yang”.

M’agrada quan seiem molt a prop, l’un enfront de l’altre. M’agrada enumerar mentalment les vegades que et faig somriure i apostar-me amb mi mateix si la propera cosa que et digui serà més bonica que la que t’acabo de dir. Amb tu, la tendresa m’envaeix i se m’omple el cap de poesia.

"Cuando mordisqueo tus cabellos elásticos y rebeldes, me parece que como recuerdos."

DILLUNS

Definitivament odio els dilluns. Em molesta que la xafogor faci que el banc del carrer sigui enganxós i l’olor a pintura que desprèn. Em molesta suar mentres faig el transbord al metro i la temperatura gèlida que hi ha als vagons. Em treu de polleguera la lentitud mental que em dura fins al migdia del dimarts. M’enerva veure que sóc més pobre del que era el dijous passat i la falsedat dels nous propòsits. Em desesperen les frases que intenten classificar-me com un “joveirresponsable” i les mirades atónites dels que ja tenen 50. No soporto els menús plens de patates fregides congelades ni la teva necessitat de que m’endugui un tupper amb les sobres del teu dinar del diumenge…

EMANCIPACIÓ (I)

Caixes, nous veins i una olor a pintura que ràpidament marxa ajudada pel fum del tabac. Infinites tardes de celebració. Carros de la compra que espero que durin fins la próxima nòmina, comptes bancaris en descobert i tota la il·lusió del món posada en una nova etapa de la meva vida. M'he emancipat. Més caixes, aprofitem lo inaprofitable, no hi ha res per a l'enginy com no tenir calers. Dietes plenes de patates i llegums, fem el que podem per treure'ns les caixes però sembla que es reprodueixen. Tinc la sensació de viure en els 40 metres quadrats més màgics del món. Estic però, desconectat. Car, no tinc internet ni cap altra de les comoditats que hi havia a casa dels meu pares. Utilitzo colonia marca Mercadona, reaprofito l'oli fins a l'impensable i "el que els altres no volen" es converteix ràpidament en una nova cosa a estrenar. Prometo postejar més sovint però ara marxo a col·locar les coses de les caixes.

"QUIEN PUDIERA"

Quien pudiera ser

requiebro de una voz

que se revuelve en el fango,

que ansía ser algo,

y no mirada impasible,

declaración de amor musitada

al oído del que como yo,

no quiere ser nada,

si acaso, relente de luna ó

piedra alada,

pero hoy no,

hoy no quiero ser nada.

Kutxi Romero, "Ruidografias"

OFEGAR EL SILENCI

Un cop et vaig dir que escoltaria als Marea més antics i també que Oblidarem amb el temps tot el que ens estimàvem i com s'aturava el temps en les nostres besades i abrasades infinites i llavors tot tornarà a ser com sempre..., no sé si perquè no puc escapar de la música, o perquè m’estic tornan boig i estic començant a deixar de ser racional però, no només els escolto sinó que a sobre els hi faig cas.

I ara estic així apagant les burilles en tots els records mentres als gots es queda aigualit un Ballantine’s preparat per ofegar el silenci que no puc foragitar de la meva vida. El silenci m’acompanya al cotxe, a la feina, a casa. El silenci em desperta a mitja nit i m’obliga a conversar durant hores. El silenci sempre em diu el mateix i jo, idiota, el passejo amunt i avall i me l’enduc als bars i a les discoteques i ell, maleït, mai cau ebri i calla. A vegades, a aquest silenci l’acompanya una pesada buidor. La buidor dels espais i un nosequé que fa que només senti coses que ja fa temps que han passat. A la buidor no l’odio tant. Les coses buides sempre es poden tornar a omplir, com els gots de Ballantine’s en els que ofegar el silenci….

DIARI ADN I FILLS DE PUTA

Aznar se burla de la campaña de la DGT contra el alcohol

"A mí no me gusta que me digan no puede ir usted a más de tanta velocidad, no puede usted comer hamburguesas de tanto, debe usted evitar esto y además a usted le prohíbo beber vino", continuó Aznar, que justificó su argumentación pidiendo que se deje a los ciudadanos tranquilos para que decidan por sí mismos, porque "en eso consiste la libertad y en eso consiste la responsabilidad individual".

Saps, tota la gent que surt en aquesta foto va voler expressar la seva llibertat individual dient-li al president del govern, que en aquell momet erets tu, que no volien ser partícips de la guerra d' Irak. Saps que vas fer tu?

això,

això
i això.

Personalment prefereixo que els assassins i els fills de puta tinguin la boca tancada.

DIA DEL TREBALLADOR

Avui ha sigut primer de maig, dia en que celebrem el dia del treballador. S'havien convocat més de quaranta manifestacions a tot el territori català per commemorar el dia. No sé com haurà sigut als altres llocs pero aquí la pluja ha fet que molta gent es quedés a casa. No hi ha agut incidents tret de la pintura que han llençat els Maulets (si les fonts no em fallen) contra la capçalera de la convocatoria de Comisions Obreres de Catalunya i la U.G.T. que aplegava el següent manifest: Per la igualtat, ocupació i salaris dignes.

Us deixo un parell de fotos

"MIERDA Y CUCHARA"

L’altre dia mentres jugava amb el gat, en una de les seves volades em va enganxar i em va trencar la polsera que portava a la mà dreta. Era una polsera feta amb boles de cristall i plàstic. No tenia cap valor ecònomic però me la va fer una persona molt important i d’ençà que la tinc no me la he tret mai. Vaig força enjoïat. M’agraden les polseres i els anells i no me’ls trec per a res. Quan la polsera de boles es va trencar un grapat de boletes van començar a sonar pel terra del menjador. Em va agafar un no sé qué, “tot torna a ser com sempre”. Haviat farà vuit mesos que em vas dir adéu. Cada cop estaves més llunyana, com les boletes que van caure de la polsera, com les que no vaig trobar i va haver d’empassar-se l’aspidador… Avui, un cop més, un nosequé se m’ha enganxat al pit. “Tot tornarà a ser com sempre”, o pot ser per a tu, tot començarà a ser millor….

Cuéntame, dime quién te ha colgado el mar de las pestañas,
y ahora dársena de estiércol se tornó la comisura de los besos.

Sed de limón, cimbrear como las espadañas,
y en el hueco de mi espalda y la pared
cuelga tu nido del revés,
y cada huevo parido es nada,
y cada beso en la boca es nada,
como si no hubiera pasado nada.
[...]
que fuimos, somos y seremos nada

Kutxi Romero Lorente.

"LAS ACERAS ESTÁN LLENAS DE PIOJOS"

Ha tornat el “poeta” de mans buides. Porta un disc sota el braç, enganxat a la aixella. Torna amb la barba plena d'històries i la mateixa mirada profunda. Jo pensava que plegarien, és complicat tornar a fer un disc quan l’últim es tant bo però, aquí el tenim. Fan l’única cosa que cal fer, rock and roll del de sempre, el de tota la vida. Present, com ells saben fer-ho, els grans com Leño o Barricada dels que tots hem begut i hem aprés. 11 cançons noves que espero veure el día 12. Aquí una entrevista per a l’ EP3.

CIUTADELLA

Avui s'ha celebrat al parc de la Ciutadella la festa de la Terra. M'encanta aquesta festa, disfruto com un nen. He menjat de tot, papas arrugas con mojo picón, sushi, yougurt de menta, ron de mel, ví ecològic, formatge de cabra... Hem sentit batukades, ritmes africans, gaites, música hindú, un argentí una mica soporífer...Jo pensava que avui hi hauria les parades de llibres a la Rambla per aixó del "diumenge de Sant Jordi" pero no. Aquest any em toca perdre-m'ho, quina llàstima!

AFORISMES (EL POBLE)

M’ agrada el poble pel seu silenci, per la terra seca que et fa pensar, per la cara vermellosa de la gent que es fa gran allà, per la germanor (tot i que allà “les dos espanyes” son completament vives) però sobretot, perquè cada cop hi vaig hi ha quelcom que em trasbalsa.

Encara que el càncer se’t mengi no oblidaré mai la teva veu aguda espetegant aforismes:

“Enseña más un año de adversidad que diez de universidad”