EMANCIPACIÓ (I)

Caixes, nous veins i una olor a pintura que ràpidament marxa ajudada pel fum del tabac. Infinites tardes de celebració. Carros de la compra que espero que durin fins la próxima nòmina, comptes bancaris en descobert i tota la il·lusió del món posada en una nova etapa de la meva vida. M'he emancipat. Més caixes, aprofitem lo inaprofitable, no hi ha res per a l'enginy com no tenir calers. Dietes plenes de patates i llegums, fem el que podem per treure'ns les caixes però sembla que es reprodueixen. Tinc la sensació de viure en els 40 metres quadrats més màgics del món. Estic però, desconectat. Car, no tinc internet ni cap altra de les comoditats que hi havia a casa dels meu pares. Utilitzo colonia marca Mercadona, reaprofito l'oli fins a l'impensable i "el que els altres no volen" es converteix ràpidament en una nova cosa a estrenar. Prometo postejar més sovint però ara marxo a col·locar les coses de les caixes.

"QUIEN PUDIERA"

Quien pudiera ser

requiebro de una voz

que se revuelve en el fango,

que ansía ser algo,

y no mirada impasible,

declaración de amor musitada

al oído del que como yo,

no quiere ser nada,

si acaso, relente de luna ó

piedra alada,

pero hoy no,

hoy no quiero ser nada.

Kutxi Romero, "Ruidografias"

OFEGAR EL SILENCI

Un cop et vaig dir que escoltaria als Marea més antics i també que Oblidarem amb el temps tot el que ens estimàvem i com s'aturava el temps en les nostres besades i abrasades infinites i llavors tot tornarà a ser com sempre..., no sé si perquè no puc escapar de la música, o perquè m’estic tornan boig i estic començant a deixar de ser racional però, no només els escolto sinó que a sobre els hi faig cas.

I ara estic així apagant les burilles en tots els records mentres als gots es queda aigualit un Ballantine’s preparat per ofegar el silenci que no puc foragitar de la meva vida. El silenci m’acompanya al cotxe, a la feina, a casa. El silenci em desperta a mitja nit i m’obliga a conversar durant hores. El silenci sempre em diu el mateix i jo, idiota, el passejo amunt i avall i me l’enduc als bars i a les discoteques i ell, maleït, mai cau ebri i calla. A vegades, a aquest silenci l’acompanya una pesada buidor. La buidor dels espais i un nosequé que fa que només senti coses que ja fa temps que han passat. A la buidor no l’odio tant. Les coses buides sempre es poden tornar a omplir, com els gots de Ballantine’s en els que ofegar el silenci….

DIARI ADN I FILLS DE PUTA

Aznar se burla de la campaña de la DGT contra el alcohol

"A mí no me gusta que me digan no puede ir usted a más de tanta velocidad, no puede usted comer hamburguesas de tanto, debe usted evitar esto y además a usted le prohíbo beber vino", continuó Aznar, que justificó su argumentación pidiendo que se deje a los ciudadanos tranquilos para que decidan por sí mismos, porque "en eso consiste la libertad y en eso consiste la responsabilidad individual".

Saps, tota la gent que surt en aquesta foto va voler expressar la seva llibertat individual dient-li al president del govern, que en aquell momet erets tu, que no volien ser partícips de la guerra d' Irak. Saps que vas fer tu?

això,

això
i això.

Personalment prefereixo que els assassins i els fills de puta tinguin la boca tancada.

DIA DEL TREBALLADOR

Avui ha sigut primer de maig, dia en que celebrem el dia del treballador. S'havien convocat més de quaranta manifestacions a tot el territori català per commemorar el dia. No sé com haurà sigut als altres llocs pero aquí la pluja ha fet que molta gent es quedés a casa. No hi ha agut incidents tret de la pintura que han llençat els Maulets (si les fonts no em fallen) contra la capçalera de la convocatoria de Comisions Obreres de Catalunya i la U.G.T. que aplegava el següent manifest: Per la igualtat, ocupació i salaris dignes.

Us deixo un parell de fotos

"MIERDA Y CUCHARA"

L’altre dia mentres jugava amb el gat, en una de les seves volades em va enganxar i em va trencar la polsera que portava a la mà dreta. Era una polsera feta amb boles de cristall i plàstic. No tenia cap valor ecònomic però me la va fer una persona molt important i d’ençà que la tinc no me la he tret mai. Vaig força enjoïat. M’agraden les polseres i els anells i no me’ls trec per a res. Quan la polsera de boles es va trencar un grapat de boletes van començar a sonar pel terra del menjador. Em va agafar un no sé qué, “tot torna a ser com sempre”. Haviat farà vuit mesos que em vas dir adéu. Cada cop estaves més llunyana, com les boletes que van caure de la polsera, com les que no vaig trobar i va haver d’empassar-se l’aspidador… Avui, un cop més, un nosequé se m’ha enganxat al pit. “Tot tornarà a ser com sempre”, o pot ser per a tu, tot començarà a ser millor….

Cuéntame, dime quién te ha colgado el mar de las pestañas,
y ahora dársena de estiércol se tornó la comisura de los besos.

Sed de limón, cimbrear como las espadañas,
y en el hueco de mi espalda y la pared
cuelga tu nido del revés,
y cada huevo parido es nada,
y cada beso en la boca es nada,
como si no hubiera pasado nada.
[...]
que fuimos, somos y seremos nada

Kutxi Romero Lorente.

"LAS ACERAS ESTÁN LLENAS DE PIOJOS"

Ha tornat el “poeta” de mans buides. Porta un disc sota el braç, enganxat a la aixella. Torna amb la barba plena d'històries i la mateixa mirada profunda. Jo pensava que plegarien, és complicat tornar a fer un disc quan l’últim es tant bo però, aquí el tenim. Fan l’única cosa que cal fer, rock and roll del de sempre, el de tota la vida. Present, com ells saben fer-ho, els grans com Leño o Barricada dels que tots hem begut i hem aprés. 11 cançons noves que espero veure el día 12. Aquí una entrevista per a l’ EP3.

CIUTADELLA

Avui s'ha celebrat al parc de la Ciutadella la festa de la Terra. M'encanta aquesta festa, disfruto com un nen. He menjat de tot, papas arrugas con mojo picón, sushi, yougurt de menta, ron de mel, ví ecològic, formatge de cabra... Hem sentit batukades, ritmes africans, gaites, música hindú, un argentí una mica soporífer...Jo pensava que avui hi hauria les parades de llibres a la Rambla per aixó del "diumenge de Sant Jordi" pero no. Aquest any em toca perdre-m'ho, quina llàstima!

AFORISMES (EL POBLE)

M’ agrada el poble pel seu silenci, per la terra seca que et fa pensar, per la cara vermellosa de la gent que es fa gran allà, per la germanor (tot i que allà “les dos espanyes” son completament vives) però sobretot, perquè cada cop hi vaig hi ha quelcom que em trasbalsa.

Encara que el càncer se’t mengi no oblidaré mai la teva veu aguda espetegant aforismes:

“Enseña más un año de adversidad que diez de universidad”

ESPERANÇA

Sovint penso que les coses no han canviat tant i que avui encara tenim "dues espanyes". 76 anys després continuem amb l' esperança.

Revolució i Pensament bloggers i feliç aniversari de la República.

Tractat sobre la revolució intel·ligida, § 1

[Encetem la publicació del Tractat sobre la revolució intel·ligida, una obra que pretén ser col·lectiva i en la qual podeu col·laborar afegint els vostres fragments. He obert un wiki per a les vostres aportacions, coordinat per Heràclit i un servidor]

L'ésser humà és un ésser mediatitzat socialment. No pot defugir la sociabilitat. S'integra en una xarxa de relacions, tot adaptant-s'hi. L'humà del nostre temps es troba malalt: la seva malaltia s'anomena acomodació. El capitalisme tardà ha anorreat la pulsió revolucionària i l'ha sublimat en compulsió consumista. No hi ha res més agradable que posseir i no hi ha res més angoixant que el desig de possessió il·limitada. L'esfera política ha estat fagocitada pels poders econòmics i l'ús públic de la raó, d'inspiració kantiana, ha estat segrestat per la ideologia unidimensional dels grans mitjans, tirans de la massa i còmplices del sistema. La resistència al control alienant és en mans de la xarxa telemàtica, darrer bastió de la llibertat. Des dels enclavaments virtuals, els humans lliures malden per assolir audiència: disposen per això d'un instrument privilegiat de construcció de la intel·ligència col·lectiva, el bloc, un reducte insomne productor de continguts i creador d'una noblesa en línia, la nova elit del món angèlic. El blocaire abraça la humanitat connectada amb el poder dels hipervincles, extremitats multidireccionals que s'obren al ciberespai en un vol còsmic. L'enllaç és la condició de la possibilitat de la sociabilitat pura en l'entorn internàutic. S'atansa a l'extraterritorialitat des de l'obertura sexual-nodal. Internet és el paradís sense fronteres, el teixit de les nostres vides en aquest moment. Els blocaires d'arreu constitueixen una esfera autòctona, la blogosfera, ecosistema vital que s'autoregula. Interpenetrant-se, paquets d'informació es bescanvien en l'eròtica informacional, bastint un edifici perspectivista i multiforme. La retòrica és curulla de mots alliberadors i de gestos utòpics. L'humà, que és sociabilitat, en el sistema blògic esdevé llibertat, promesa de revolució intel·ligida.

TORNADA

D'unes vacances un acostuma a portar records, d'uns dies de festa un acostuma a venir completament renovat. Jo no m'he portat records i no tinc masses ganes de tornar a fer el mateix que feia abans de marxar. Jo m'hi he deixat allà un tros d'ànima, és el mínim que podia fer després d'haver trobat tant i tant. No oblidaré mai aquests paisatges, ni el seu vent, ni els ulls de la gent que ha envellit en aquella terra.

Bilboren grisak zurrunbiloak daraman iragankorrean pentsarazten digu; ebiternoan, hasiera bai, baina amaierarik izango ez duenean; eternoan, ez hasiera eta, ez amaierarik izango ez duenean.*

Azorín.

*Bilbao en gris nos hace pensar en lo transitorio que se lleva la vorágine; en lo eviterno, que ha tenido comienzo y no tendrá fin; en lo eterno, que no ha comenzado y no acabará.

Azorín

VACANCES

Vacances del setze al vint-i-dos. Ens veiem a la tornada.

Tractat filosòfic

Davant l'estupidesa que s'ha apoderat del món, en una societat ofegada per la cosificació compulsiva de les consciències, és urgent endegar un projecte filosòfic de primera magnitud: el Tractat sobre la revolució intel·ligida, una obra magna de caire col·lectiu i amb esperit blogològic que pretén comprendre el present per bastir un futur d'esperança blochiana (la docta esperança). Cal regenerar la política, tot admetent que el discurs actual ha quedat obsolet, i renovar els polítics, sobre la base de la intel·lectualitat i no del partidisme obtús. No anem enlloc amb una dreta cavernària i amb una esquerra atrapada en el temps. Cal regenerar l'economia amb decisions que fomentin la justícia distributiva i no el darwinisme social. Cal regenerar l'ecologia amb propostes agosarades i no dogmàtiques: el canvi climàtic és un fet davant el qual no hem de vacil·lar perquè les generacions futures es juguen la vida en el planeta. Cal regenerar la literatura des de la ciberliteratura: en un món fragmentari les entrades d'un bloc poden esdevenir pàgines d'un llibre hipertextual. La forma més audaç és l'aforisme. Cal regenerar, en definitiva, el pensament: la superació del nihilisme ens ha de portar a un món de valors nous, esperonats per una catarsi nietzscheana. L'instint de ramat és el refugi dels febles i la massa és l'excusa del desgraciat. És urgent una nova filosofia blogològica per a l'alliberament humà de tota opressió injusta. Blocaires d'arreu, uniu-vos!!! Entre tots podríem construir la nova filosofia del segle XXI.

IMPRESSIONS (JUST - INJUST)

És injust que un assassí amb 25 morts al seu càrrec només compleixi divuit anys de presó però, tampoc és just condemnar-lo a dotze per amenaces.

SILENCI

Nervis, stress. Treball frustrant. Pujo al cotxe per tornar a casa. M'hi assec i tanco la porta. El meu temple. No us podeu ni imaginar les hores que m'hi passo al cotxe, no dic circulant, dic al cotxe. És, com deia, el meu temple, com la meva habitació. Poso la clau al contacte i la faig girar. Comença a sonar la música i inexplicablement la apago. Sí, inexplicablement. Adoro la música, ho és tot. (Al cotxe, per exemple, porto quatre porta-cd's, dos de quaranta-vuit discos i dos de vint-i-quatre. Son plens i no hi ha cap cd que no escolti. Els renovo periòdicament i porto el cotxe ple de cd's desendreçats. Com un dia em parin els mossos semblaré un payo del Top-manta...) avui però, volia silenci. Per inèrcia he baixat la finestra. M'agrada circular així: amb la música ben alta i la finestra baixada. M'he acostumat. A vegades no sento les sirenes. No sento res més que la meva música. Estic al meu món. Circulació, vent a la cara i música: quin goig! Però avui tot a sigut diferent. He apagat la música. He sentit el motor, el meu i els dels altres cotxes. De cop m'han començat a venir coses al cap. El vent i el silenci, el silenci i el vent. M'he enrecordat d'aquella setmana santa que vaig passar completament sol al poble de ma mare. En aquella casa vella amb la llar de foc. Amb els pagessos i els ramaders. Amb el vent i el silenci. El goig de pujar al cim amb el pastor de bon matí amb un bon grapat d'ovelles. Pasar-hi el dia així. Amb el vent i el silenci mentres un fantàstic sol d'hivern escalfa la roba de llana. Assegut sobre una pedra compartim tabac de liar, els dos en silenci. Només el bel d'alguna ovella i el so de les seves passes. I així es passa el dia: mirant els núvols. El vent que els mou fa agitar les branques d'un àlber, el gos fa un badall i el pastor murmura una cançó que no s'enten. El miro fixament i és posa a riure.
Després de la fugida als records torno al cotxe. Per la C-58 abans d'agafar la ronda litoral, per agafar la B-20, veig la gran urbe i la melangia m'emvaeix. Qui pogués tornar a l'erm paradigmàtic on aturar el temps? Al secarral silenciós on refer la vida, a la poderosa pedra des d'on es veu tot: el poble, la mina, les ovelles...

"LA AMIGA"

Heu tingut alguna vegada un amic resultón? Sí, home. Un d'aquests amics que cada nit que surt triomfa, un payo guapo que sap ballar i és fa el rey de la pista en un moment? Jo tinc un amic així. Me l'estimo molt, som molt amics i el payo sembla que s'hagi proposat que em surti “un rollete” alguna nit. La qüestió que ell es munta funciona així: coneix a una tia amb amiga, obviament la maca per a ell, si hi ha sort l'amiga és força maca. Presentacions (escolta bé el nom i no l'oblidis durant tota la nit), balla (si en saps), fes preguntes sense atabalar, descobreix que la tia no té res a veure amb tu (de fet qui no pinta res allà ets tu. No coneixes la música, tu no balles i no tens ganes de fer preguntes!) però continues perquè el teu amic ja està petonejant-se amb la noia i la amiga no es pot quedar sola i tirada... La situació no s'agafa per enlloc. Proves de reflotar-la de cent mil maneres, l'amiga s'esforça en donar oportunitats, jo no estic massa flamenc, que no tinc ganes vaja. Qui pot tenir ganes d'aquest plan? Coneixes a una noia en una discoteca, petons i com a máxim un polvet ràpid al cotxe o una menjada al carrer. Jo passo, a mi m'agrada cardar a casa. Tranquil, com déu mana (bueno... això de com déu mana...). Finalment la nena s'adona que no entrés al joc i et proposa marxar. Final de la nit, l'acompanyes a casa i t'hi acomiades. Son les tres. Quina merda de nit, agafo i me'n vaig al bar de sempre. Allà em coneixen. Entro i una mitjana freda ja m'espera a la barra. Aquest plan si que em mola.

REBAIXES

Diumenge, disset hores. Centre comercial La Maquinista. La gent, boja, entra en tendes desendreçades per conquerir qualsevol cosa. És com trencar una pinyata, ningú sap el que hi ha dintre però, un cop trencada l'important és agafar, agafar el que sigui. Empentes. Calor, molta calor. Car, no et pots treure l'abric i dur-lo a la mà si vols agafar coses. Només vull comprar un regal pel meu amic, avui fa anys i tenim un sopar. He trobat un ví que vàrem comprar a Bot. Porta raïm del tipus Merlot, no tenim ni guarra de vins però ens agrada força això del Merlot. M'acopanya una amiga. Rau tranquila, només s'atura un parell de vegades a mirar coses, quina gran ajuda! de sobte trobem quelcom que ens serveix com a regal, l'agafem i ens afanyem a posar-nos a la llarguísima cua, encara no hem arribat al final i decideixo que aquest regal no serveix. Serviria qualsevol, la tenda és força del seu estil però passo de fer cua com de menjar merda. Marxem a una altra tenda i de nou el mateix ritual: suor, empentes, i picaresca choriçera per conquerir qualsevol article. El trobem i aquest cop em resigno a fer cua. Uns nens volten jugant a pillar entre la gent, Qué més es pot demanar? Començo a posar-me nervios, molt nervios. Recordo el post sobre Kundera, només arribar li he explicat a la noia que m'acompanya. Provo a pensar en més coses perquè passi el temps, intento imaginar el sopar d'aquesta nit, duré sabates i camisa, fa anys que no m'hi poso...

Finalment ens arriba el torn per pagar, estic esgotat. Jo avui també he treballat i he hagut d'aguantar clients, provo d'agilitzar la situació, preparo els calers en efectiu de tal forma que només sobrin 5 cèntims. (aprofito per cagar-me en els preus acabats en .95 i les odioses monedes de cèntims). Sortim de la tenda. Prenem un gelat i de nou la barbàrie: La Ronda. M'equivoco i l'agafo en direcció oposada a on haig d'anar (encara sóc “L”). Provo de canviar-me de carril per sortir i el cotxe del costat comença a accelerar, li crido i li dic fill de puta, la companya m'acaricia la cama i la cara, de nou recordo a Kundera pero aquest cop no hi ha història...

Inspirat pel post Lentitud publicat a Meditacions des de l'esfera per Enric Gil

REGALS DE REYS

Salut bloggers:

Voldria disculpar-me per l'abandonament de l' EiB. Durant aquestes festes la feina continua i el temps lliure s'omple amb dinars eterns en companyia de desconeguts que no veus més que una vegada a l'any. Ara em poso a pensar en aquella época en que el Nadal era tot joia: tenia vacances al cole, feia fred i podia dormir fins tard i em donaven regals!... Ara treballo els festius, matino i surto al carrer fosc i fred, em gasto una pasta en regals que jo mai demanaria i a canvi rebo un parell de sobres amb calers i un paquet de calçotets, quina canya de tradició!

Aquest any però, ja m'ho he aprés. He trobat el regal perfecte. Si l'any passat els Geyperman van causar fervor aquest és l'any dels Herobuilders.

Ja! Ara si que soc l'enveja del barri amb el meu nino de Saddam, ni el veí del cinqué que va guanyar la lliga amb l´espanyol a la seva PS2, ni el fill de la peixatera que va conquerir el món amb la PSP. Jo tinc a Sadamm penjat pel coll lligat a la làmpada de la tauleta de nit. Per l'any vinent potser els encarrego algun nino especial. Potser, al cunyat li regalo un nino d'ell mateix al meu lloc del sofà, o amb la corda al coll, que ja em canso de ser subtil...

... on anirem a parar...

Consum

L'humà cobdiciós surt a la recerca del guany. Un munt d'objectes inútils apareixen davant seu i forneixen la caverna dels desigs. Ben desats, resplendeixen a les prestatgeries de la gran superfície comercial. Arrenglerades, uniformitzades, les entitats pertanyents a la mateixa classe preguen per ser escollides i conquerides. Una noia, amb els rossos cabells rinxolats, malda per atansar-se a la bella entitat incognoscible. Una allau de carn humana s'interposa i frena el seu ímpetu. La noia cau al terra. Es reincorpora i prossegueix la seva lluita a fi d'encalçar la mercaderia. L'opacitat de l'ens es presenta nua i la mà femenina llisca per les seves vores inquietes. Erotisme de matèria lúbrica. Gran vulva primigènia que s'empassa el desig dels habitants de la caverna sense miraments. La noia s'apodera de l'objecte i el mostra a la multitud com un trofeu. Les mirades del ramat es confonen i eludeixen la confrontació. I ella, iniciant una llarga cursa vers la caixa més propera, treu la tarja de crèdit en senyal de victòria.