Els dies passen i les hores empenyen sense aturador. Empaitem la vida hora rere hora des de la nostra ubicació offline. Viatgem, doncs som. Desconnectem de la vida blògica i creiem que ja no hi tornarem. L'ordinador esdevé una àncora feixuga i els mots fugissers no són raó per implicar-nos-hi. La felicitat ens somriu més enllà dels bits i els àtoms ens saluden a la recerca del plaer. Estic en crisi blògica i Occident s'enfonsa. Miro de redreçar-me i de connectar-me al Blogger però els ens corporis que m'envolten em tempten sense remei. Potser m'he tornat pretecnològic i he iniciat la meva travessia del desert anacrònica. Els llibres em mostren que hi ha món fora d'Internet. Me'ls miro i n'agafo un parell i els oloro àvid de saviesa. I veig que el company Heràclit ha postejat inspirat per l'Anna. Intueixo que deu ser difícil mantenir un bloc amb aquesta intensitat. Nosaltres postegem quan ens dóna la gana. La disciplina germànica no és cosa de Diògenes... i crec que tampoc de l'apreciat efesi. Escriure és una febre que embolcalla els esperits, però no és permanent i la manca de motivació apareix tot d'una. Estic en crisi encara que sigui només un dia normal, dissabte tediós i massa assenyat. Pobre noi, aquest cínic dels nassos, obsessionat per la feina ben feta i anihilat per les obligacions circumdants. Deixa el bloc, abandona Internet i cerca aixopluc en el plaer del món real. No et virtualitzis massa, atès que perds el control del teu jo que es fa tu en el marasme del nosaltres. Et negues dialècticament en l'antítesi del post que escrius sense esma, pensant en aquella dona que era d'un altre home. Sort que encara tenim la música de Supertramp per dubtar de les crisis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada