Fa ara cosa d´un any, en una sortida de col·legi parlava amb el meu mestre de filosofia sobre l´essencia de l´home.
Jo ebri dels vapors foscos de les teories de Marx aseveraba fermament que l´ essència de l´home era el treball. Aixecar-se treballar i gaudir dels fruits, no només economics, sinó del temps lliure que en tenim quan deixem-de-treballar.
Jo, que sóc una mica Shopenhauerià, no podria estar com Aristótil tot el dia pensa que pensa sense fer res. Només assegut. l´aborriment m´assetjaria i no em deixaria viure. Jo penso, mentres faig altres coses. L´evasió de la feina mecànica que realitzo fa que el temps passi, ningú ho pot negar, el doble de profitós que de l´altre manera.
Ara ha pasat un any llarg, un llarg periode de temps en el que per sort o per desgràcia he pasat per un fotiment de treballs, normalment aconseguits per E.T.T., després d´un any d´inestabilitat laboral i econòmica he trobat feina fixa. Per fí! Ja no hauré de patir cap mes més per no tenir diners per pagar el télefon o el bitllet de metro (sincerament no tinc gaire problema en fer que pagui, ara, Maragall...) No és només això el que m´alegra sinó el fet de que ara, a la seguretat social, saben que existeixo! Abans ho sabien en la meitat de feines que em va tocar fer.
Ara penso a les nits i veig que porto molt de temps sense temps-per-a-mi, sense gaudir d´aquest temps lúdic al que abans em referia, la meva vida es converteix, lenta i dolorosament, en la vida del meu pare, aquella vida que tant he intentat defugir. Estudiar al matí, treballar a la tarda, dormir a la nit, treballar el cap de setmana.... i així un més i un altre. Sento com, fins i tot els mesos que encara no han arribat, van caient a sobre meu ofegantme amb el pes de la responsabilitat, les ordres i les falses cares.
La meva essencia rau en un paratge tèrbol al que no puc arribar, en una illa llunyana separada de mi per aigües infectades. Lluïto per poder trobar-la per cercar el que realment vull ser, el que realment sóc. L´endivino amb dificultats i la realitat “Bolonyesa” cau sobre mi. El meu somni s´esvaeix com s´esvaeix l´aurora al llarg del dia.
El treball que intenta alienar-me es converteix en una “mejané” de supervivència, en un pont d´estabilitat per apuntalar una lluita que no em veurà defallir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada