Tractat sobre la revolució intel·ligida, § 1

[Encetem la publicació del Tractat sobre la revolució intel·ligida, una obra que pretén ser col·lectiva i en la qual podeu col·laborar afegint els vostres fragments. He obert un wiki per a les vostres aportacions, coordinat per Heràclit i un servidor]

L'ésser humà és un ésser mediatitzat socialment. No pot defugir la sociabilitat. S'integra en una xarxa de relacions, tot adaptant-s'hi. L'humà del nostre temps es troba malalt: la seva malaltia s'anomena acomodació. El capitalisme tardà ha anorreat la pulsió revolucionària i l'ha sublimat en compulsió consumista. No hi ha res més agradable que posseir i no hi ha res més angoixant que el desig de possessió il·limitada. L'esfera política ha estat fagocitada pels poders econòmics i l'ús públic de la raó, d'inspiració kantiana, ha estat segrestat per la ideologia unidimensional dels grans mitjans, tirans de la massa i còmplices del sistema. La resistència al control alienant és en mans de la xarxa telemàtica, darrer bastió de la llibertat. Des dels enclavaments virtuals, els humans lliures malden per assolir audiència: disposen per això d'un instrument privilegiat de construcció de la intel·ligència col·lectiva, el bloc, un reducte insomne productor de continguts i creador d'una noblesa en línia, la nova elit del món angèlic. El blocaire abraça la humanitat connectada amb el poder dels hipervincles, extremitats multidireccionals que s'obren al ciberespai en un vol còsmic. L'enllaç és la condició de la possibilitat de la sociabilitat pura en l'entorn internàutic. S'atansa a l'extraterritorialitat des de l'obertura sexual-nodal. Internet és el paradís sense fronteres, el teixit de les nostres vides en aquest moment. Els blocaires d'arreu constitueixen una esfera autòctona, la blogosfera, ecosistema vital que s'autoregula. Interpenetrant-se, paquets d'informació es bescanvien en l'eròtica informacional, bastint un edifici perspectivista i multiforme. La retòrica és curulla de mots alliberadors i de gestos utòpics. L'humà, que és sociabilitat, en el sistema blògic esdevé llibertat, promesa de revolució intel·ligida.

TORNADA

D'unes vacances un acostuma a portar records, d'uns dies de festa un acostuma a venir completament renovat. Jo no m'he portat records i no tinc masses ganes de tornar a fer el mateix que feia abans de marxar. Jo m'hi he deixat allà un tros d'ànima, és el mínim que podia fer després d'haver trobat tant i tant. No oblidaré mai aquests paisatges, ni el seu vent, ni els ulls de la gent que ha envellit en aquella terra.

Bilboren grisak zurrunbiloak daraman iragankorrean pentsarazten digu; ebiternoan, hasiera bai, baina amaierarik izango ez duenean; eternoan, ez hasiera eta, ez amaierarik izango ez duenean.*

Azorín.

*Bilbao en gris nos hace pensar en lo transitorio que se lleva la vorágine; en lo eviterno, que ha tenido comienzo y no tendrá fin; en lo eterno, que no ha comenzado y no acabará.

Azorín

VACANCES

Vacances del setze al vint-i-dos. Ens veiem a la tornada.

Tractat filosòfic

Davant l'estupidesa que s'ha apoderat del món, en una societat ofegada per la cosificació compulsiva de les consciències, és urgent endegar un projecte filosòfic de primera magnitud: el Tractat sobre la revolució intel·ligida, una obra magna de caire col·lectiu i amb esperit blogològic que pretén comprendre el present per bastir un futur d'esperança blochiana (la docta esperança). Cal regenerar la política, tot admetent que el discurs actual ha quedat obsolet, i renovar els polítics, sobre la base de la intel·lectualitat i no del partidisme obtús. No anem enlloc amb una dreta cavernària i amb una esquerra atrapada en el temps. Cal regenerar l'economia amb decisions que fomentin la justícia distributiva i no el darwinisme social. Cal regenerar l'ecologia amb propostes agosarades i no dogmàtiques: el canvi climàtic és un fet davant el qual no hem de vacil·lar perquè les generacions futures es juguen la vida en el planeta. Cal regenerar la literatura des de la ciberliteratura: en un món fragmentari les entrades d'un bloc poden esdevenir pàgines d'un llibre hipertextual. La forma més audaç és l'aforisme. Cal regenerar, en definitiva, el pensament: la superació del nihilisme ens ha de portar a un món de valors nous, esperonats per una catarsi nietzscheana. L'instint de ramat és el refugi dels febles i la massa és l'excusa del desgraciat. És urgent una nova filosofia blogològica per a l'alliberament humà de tota opressió injusta. Blocaires d'arreu, uniu-vos!!! Entre tots podríem construir la nova filosofia del segle XXI.

IMPRESSIONS (JUST - INJUST)

És injust que un assassí amb 25 morts al seu càrrec només compleixi divuit anys de presó però, tampoc és just condemnar-lo a dotze per amenaces.

SILENCI

Nervis, stress. Treball frustrant. Pujo al cotxe per tornar a casa. M'hi assec i tanco la porta. El meu temple. No us podeu ni imaginar les hores que m'hi passo al cotxe, no dic circulant, dic al cotxe. És, com deia, el meu temple, com la meva habitació. Poso la clau al contacte i la faig girar. Comença a sonar la música i inexplicablement la apago. Sí, inexplicablement. Adoro la música, ho és tot. (Al cotxe, per exemple, porto quatre porta-cd's, dos de quaranta-vuit discos i dos de vint-i-quatre. Son plens i no hi ha cap cd que no escolti. Els renovo periòdicament i porto el cotxe ple de cd's desendreçats. Com un dia em parin els mossos semblaré un payo del Top-manta...) avui però, volia silenci. Per inèrcia he baixat la finestra. M'agrada circular així: amb la música ben alta i la finestra baixada. M'he acostumat. A vegades no sento les sirenes. No sento res més que la meva música. Estic al meu món. Circulació, vent a la cara i música: quin goig! Però avui tot a sigut diferent. He apagat la música. He sentit el motor, el meu i els dels altres cotxes. De cop m'han començat a venir coses al cap. El vent i el silenci, el silenci i el vent. M'he enrecordat d'aquella setmana santa que vaig passar completament sol al poble de ma mare. En aquella casa vella amb la llar de foc. Amb els pagessos i els ramaders. Amb el vent i el silenci. El goig de pujar al cim amb el pastor de bon matí amb un bon grapat d'ovelles. Pasar-hi el dia així. Amb el vent i el silenci mentres un fantàstic sol d'hivern escalfa la roba de llana. Assegut sobre una pedra compartim tabac de liar, els dos en silenci. Només el bel d'alguna ovella i el so de les seves passes. I així es passa el dia: mirant els núvols. El vent que els mou fa agitar les branques d'un àlber, el gos fa un badall i el pastor murmura una cançó que no s'enten. El miro fixament i és posa a riure.
Després de la fugida als records torno al cotxe. Per la C-58 abans d'agafar la ronda litoral, per agafar la B-20, veig la gran urbe i la melangia m'emvaeix. Qui pogués tornar a l'erm paradigmàtic on aturar el temps? Al secarral silenciós on refer la vida, a la poderosa pedra des d'on es veu tot: el poble, la mina, les ovelles...

"LA AMIGA"

Heu tingut alguna vegada un amic resultón? Sí, home. Un d'aquests amics que cada nit que surt triomfa, un payo guapo que sap ballar i és fa el rey de la pista en un moment? Jo tinc un amic així. Me l'estimo molt, som molt amics i el payo sembla que s'hagi proposat que em surti “un rollete” alguna nit. La qüestió que ell es munta funciona així: coneix a una tia amb amiga, obviament la maca per a ell, si hi ha sort l'amiga és força maca. Presentacions (escolta bé el nom i no l'oblidis durant tota la nit), balla (si en saps), fes preguntes sense atabalar, descobreix que la tia no té res a veure amb tu (de fet qui no pinta res allà ets tu. No coneixes la música, tu no balles i no tens ganes de fer preguntes!) però continues perquè el teu amic ja està petonejant-se amb la noia i la amiga no es pot quedar sola i tirada... La situació no s'agafa per enlloc. Proves de reflotar-la de cent mil maneres, l'amiga s'esforça en donar oportunitats, jo no estic massa flamenc, que no tinc ganes vaja. Qui pot tenir ganes d'aquest plan? Coneixes a una noia en una discoteca, petons i com a máxim un polvet ràpid al cotxe o una menjada al carrer. Jo passo, a mi m'agrada cardar a casa. Tranquil, com déu mana (bueno... això de com déu mana...). Finalment la nena s'adona que no entrés al joc i et proposa marxar. Final de la nit, l'acompanyes a casa i t'hi acomiades. Son les tres. Quina merda de nit, agafo i me'n vaig al bar de sempre. Allà em coneixen. Entro i una mitjana freda ja m'espera a la barra. Aquest plan si que em mola.

REBAIXES

Diumenge, disset hores. Centre comercial La Maquinista. La gent, boja, entra en tendes desendreçades per conquerir qualsevol cosa. És com trencar una pinyata, ningú sap el que hi ha dintre però, un cop trencada l'important és agafar, agafar el que sigui. Empentes. Calor, molta calor. Car, no et pots treure l'abric i dur-lo a la mà si vols agafar coses. Només vull comprar un regal pel meu amic, avui fa anys i tenim un sopar. He trobat un ví que vàrem comprar a Bot. Porta raïm del tipus Merlot, no tenim ni guarra de vins però ens agrada força això del Merlot. M'acopanya una amiga. Rau tranquila, només s'atura un parell de vegades a mirar coses, quina gran ajuda! de sobte trobem quelcom que ens serveix com a regal, l'agafem i ens afanyem a posar-nos a la llarguísima cua, encara no hem arribat al final i decideixo que aquest regal no serveix. Serviria qualsevol, la tenda és força del seu estil però passo de fer cua com de menjar merda. Marxem a una altra tenda i de nou el mateix ritual: suor, empentes, i picaresca choriçera per conquerir qualsevol article. El trobem i aquest cop em resigno a fer cua. Uns nens volten jugant a pillar entre la gent, Qué més es pot demanar? Començo a posar-me nervios, molt nervios. Recordo el post sobre Kundera, només arribar li he explicat a la noia que m'acompanya. Provo a pensar en més coses perquè passi el temps, intento imaginar el sopar d'aquesta nit, duré sabates i camisa, fa anys que no m'hi poso...

Finalment ens arriba el torn per pagar, estic esgotat. Jo avui també he treballat i he hagut d'aguantar clients, provo d'agilitzar la situació, preparo els calers en efectiu de tal forma que només sobrin 5 cèntims. (aprofito per cagar-me en els preus acabats en .95 i les odioses monedes de cèntims). Sortim de la tenda. Prenem un gelat i de nou la barbàrie: La Ronda. M'equivoco i l'agafo en direcció oposada a on haig d'anar (encara sóc “L”). Provo de canviar-me de carril per sortir i el cotxe del costat comença a accelerar, li crido i li dic fill de puta, la companya m'acaricia la cama i la cara, de nou recordo a Kundera pero aquest cop no hi ha història...

Inspirat pel post Lentitud publicat a Meditacions des de l'esfera per Enric Gil

REGALS DE REYS

Salut bloggers:

Voldria disculpar-me per l'abandonament de l' EiB. Durant aquestes festes la feina continua i el temps lliure s'omple amb dinars eterns en companyia de desconeguts que no veus més que una vegada a l'any. Ara em poso a pensar en aquella época en que el Nadal era tot joia: tenia vacances al cole, feia fred i podia dormir fins tard i em donaven regals!... Ara treballo els festius, matino i surto al carrer fosc i fred, em gasto una pasta en regals que jo mai demanaria i a canvi rebo un parell de sobres amb calers i un paquet de calçotets, quina canya de tradició!

Aquest any però, ja m'ho he aprés. He trobat el regal perfecte. Si l'any passat els Geyperman van causar fervor aquest és l'any dels Herobuilders.

Ja! Ara si que soc l'enveja del barri amb el meu nino de Saddam, ni el veí del cinqué que va guanyar la lliga amb l´espanyol a la seva PS2, ni el fill de la peixatera que va conquerir el món amb la PSP. Jo tinc a Sadamm penjat pel coll lligat a la làmpada de la tauleta de nit. Per l'any vinent potser els encarrego algun nino especial. Potser, al cunyat li regalo un nino d'ell mateix al meu lloc del sofà, o amb la corda al coll, que ja em canso de ser subtil...

... on anirem a parar...

Consum

L'humà cobdiciós surt a la recerca del guany. Un munt d'objectes inútils apareixen davant seu i forneixen la caverna dels desigs. Ben desats, resplendeixen a les prestatgeries de la gran superfície comercial. Arrenglerades, uniformitzades, les entitats pertanyents a la mateixa classe preguen per ser escollides i conquerides. Una noia, amb els rossos cabells rinxolats, malda per atansar-se a la bella entitat incognoscible. Una allau de carn humana s'interposa i frena el seu ímpetu. La noia cau al terra. Es reincorpora i prossegueix la seva lluita a fi d'encalçar la mercaderia. L'opacitat de l'ens es presenta nua i la mà femenina llisca per les seves vores inquietes. Erotisme de matèria lúbrica. Gran vulva primigènia que s'empassa el desig dels habitants de la caverna sense miraments. La noia s'apodera de l'objecte i el mostra a la multitud com un trofeu. Les mirades del ramat es confonen i eludeixen la confrontació. I ella, iniciant una llarga cursa vers la caixa més propera, treu la tarja de crèdit en senyal de victòria.

Tu ets la persona de l'any

Tu ets la persona de l'any. Tu, que et connectes diàriament per compartir recursos amb els teus companys invisibles d'internet. Tu, que enregistres els moments de glòria i els col·loques en un node del ciberespai. Tu, que escrius com ningú i publiques sense el filtre dels poderosos. Tu, que fas periodisme sense ser un esclau dels grans grups mediàtics. Tu, que has obert un blog per ensenyar i ofereixes el teu espai als aprenents de filòsofs. Tu, que et tornes boig per les noves tecnologies i ajudes els altres a gaudir amb els teus avenços. Tu, que ets un llibertari i penses que no cal pagar pel coneixement, que el lliure accés és la divisa de la xarxa. Tu, que somies amb la independència de Catalunya i discuteixes en peu d'igualtat amb aquells que estimen l'actual statu quo. Tu, que ets un bon amic i deixes la teva música i les teves pel·lícules a altres bons amics que fan el mateix, és a dir, pujar-les i baixar-les. Tu, que has après a fer l'amor espiritualment amb un preservatiu brodat d'impulsos elèctrics. Tu, que estudies a la universitat des de la asincronia. Tu, que alimentes la gran esfera aracnoide amb els teus judicis sobre la nova era. Tu, que has contribuït decisivament a la Il·lustració del segle XXI.

LA PRINCESA DESTRONADA

Font: Diario ADN

Utopia dialògica (i IV)

Hem arribat al final. Una experiència diferent a la blogosfera, un diàleg entre els autors del bloc, dos filòsofs que encara cerquen la fita per prosseguir el dur camí de la intel·ligència col·lectiva, la sendera del sentit blogològic. El treball de Tals ens ha persuadit del fet que cal continuar la nostra obra. La revolució intel·ligida no ha mort. Heràclit i Diògenes en són els seus profetes.

Pregunta 9: Quin és el paper del blocaire a la societat? Perquè va decidir vostè crear el seu bloc?

Pregunta 10: Li semblen les bitàcoles una manera de sentir-se realitzat o només un passatemps?

Pregunta 11. Creu que hi ha un perfil concret de blocaire o que hi ha una gran varietat?

Heràclit: Ara ve una fàcil (la 9). El blocaire no té paper a la societat.

Diògenes: El blocaire té un paper al ciberespai, no a la societat. Hem coincidit!

Heràclit: Exacte. Creem el bloc com a experiència.

Diògenes: Societat i ciberespai no són paral·lels.

Heràclit: Autorealització, autocomplaença.

Diògenes: Egocentrisme. Literatura.

Heràclit: Per tal de revolucionar el món des de la paraula.

Diògenes: Revolució a través del pensament.

Heràclit: Som ebris de pensaments incessants. Les borratxeres dolentes acaven amb vòmits. Aquí teniu el nostre. Uix, això és molt Pollock...

Diògenes: Ui sí, uix.

Heràclit: Següent?

Diògenes: El vòmit del meu malestar es diu post.

Heràclit: Voilà!

Diògenes: La suivante (10).

Heràclit: Som el yin i el yang, eh? Ha ha ha.

Diògenes: Sí, sí. Hem d'activar L’ésser i el bloc.

Heràclit: Sí.

Diògenes: Les bitàcoles no em realitzen, m'angoixen. La necessitat d'escriure em perd. És complicat fer un bon post. El post en si, el paradigma. Els millors posts els escric quan ho passo malament.

Heràclit: Ja.

Diògenes: Postejar és patir, com filosofar és morir. Com ho veus?

Heràclit: :) Jo ho sento, vull dir, no és un passatemps, una cosa que la faci perquè hi tingui temps lliure, ans al contrari. La faig per treballar, sigui com sigui. Fix discontinu, li sembla bé?

Diògenes: Sí, d'acord.

Heràclit: A mi sí. Em realitza.

Diògenes: Fem el post com a obligació semilaboral?

Heràclit: Escric perquè em sento presoner.

Diògenes: Però a mi sempre em queda la sensació que ho podria fer millor. És una manca. Perfeccionisme malaltís.

Heràclit: Reflecteix com sóc jo, el meu personatge o la barreja dels dos de la qual sóc presoner. Sigui com sigui, em reflecteix com a limitat.

Diògenes: Sí, sóc un jo que deixa veure un dels seus personatges.

Heràclit: No sé els altres blocs. L´ésser i el bloc el fem per masoquisme.

Diògenes: Sí, podríem deixar-ho i viuríem més tranquils, no? Però ens l'estimem amb un odi profund.

Heràclit: És masoquisme, el nostre masoquisme.

Diògenes: Patir que no és dolor, de fet.

Heràclit: El dolor dels hiperbòrics?

Diògenes: Sí. Fem la darrera (11)?

Heràclit: Sí.

Diògenes: La darrera és una mica cutre. Hi ha tants perfils com blocaires.

Heràclit: Hi ha tants blocaires com persones. Mentida!

Diògenes: O com dobles de persones.

Heràclit: Hi ha més blocaires que persones. Els dobles papers son increïbles. Això sí és una utopia feta realitat.

Diògenes: Sí, bloguers que són homes i fan de dones.

Heràclit: Els antics balls de màscares d' Itàlia tornen.

Diògenes: Poder escenificar en un teatre global, món com a representació.

Heràclit: Es pot fer l´amor a internet...

Diògenes: Cadascú amb la màscara. L'amor a si mateix, no? Palla mental total. El bloguer és un exemple de disgregació del jo.

Heràclit: Sí.

Diògenes: Jo puc fer un bloc independentista, un altre sobre sexe, un altre sobre literatura i un altre sobre informàtica. Sóc el mateix i els meus dobles virtuals interpreten el seu paper.

Heràclit: ...i ser mosso de magatzem.

Diògenes: Sí, però aquest és un vessant offline.

Heràclit: Justa la fusta. Retornant a la pregunta de més amunt...

Diògenes: No poso en joc tots els meus dobles...

Heràclit: Realitat i blogologia no tenen res a veure.

Diògenes: ...a internet.

Heràclit: Bé.

Diògenes: En el ciberespai la realitat s'atomitza.

Heràclit: Jo crec que està vista per a sentència, aquesta entrevista. I aquest xat.

Diògenes: OK.

Heràclit: Podria haver sortit millor, però.

Diògenes: Jo n’estic força satisfet.

Molta sort, Tals, en el teu treball de recerca!!! Ja ens en comunicaràs el resultat.

Utopia dialògica (III)

Segueixen les nostres respostes a les qüestions formulades per Tals:

Pregunta 6: Considera que la independència de Catalunya és una utopia, almenys a curt termini?

Pregunta 7: Com a conclusió del treball vull parlar d’internet i els blocs com a exemples actuals d’utopies fetes realitat. Estaria d’acord amb el fet que crear-se un espai i publicar-ne continguts propis a la xarxa pot ésser una manera de fer realitat una utopia, és a dir, fer un espai que considerem perfecte?

Pregunta 8: Si entenem internet com una utopia feta realitat, els seus aspectes negatius són conseqüències d’una utopia negativa o són el preu a pagar per la llibertat d'informació?

Heràclit: Ara ve la de la independència.

Diògenes: Tema pelut. Jo crec que actualment és una utopia, ja que no es donen les condicions per a un alliberament del jou d'Espanya.

Heràclit: Jo crec que és una utopia.

Diògenes: Vistos els canvis de fronteres històrics res no és impossible. Una altra cosa és si resultaria convenient.

Heràclit: Germinal, pel·lícula basada en una novel·la de Zola, va sobre els inicis del sindicalisme francès (amb Gerard Depardieu, molt bona), sí, hi ha un anarquista que diu una frase: "La tierra lavada por la sangre, purificada por el fuego...". És una aberració. L´alliberament d´una terra, tal i com ho veig... implica vessament de sang.

Diògenes: No necessàriament.

Heràclit: Això és un tema que, per sort, aquí hem superat.

Diògenes: Mira els casos de Txèquia i Eslovàquia, l’any 1993, i els referèndums al Quebec per exercir el dret a l'autodeterminació.

Heràclit: Un país com Espanya no acceptarà mai perdre Catalunya. no s´ho pot permetre. I si nosaltres fóssim independents... benvolgut govern de dretes, company...

Diògenes: Catalunya és de dretes?

Heràclit: No.

Diògenes: No ho crec. La independència no li interessa, a la dreta.

Heràclit: Però la independència del país s´hauria de reforçar amb una política globalitzada, neoliberalisme pur i dur que només s´hi mantindria dempeus la dreta. Dic si fóssim independents.

Diògenes: La independència només seria possible amb una política comercial forta amb Europa. Això no és neoliberalisme. Això és pragmatisme.

Heràclit: Com el d´Andorra?

Diògenes: No, ja no vendríem a Espanya, sinó a Europa. Si fóssim independents els espanyols no ens comprarien.

Heràclit: Ens boicotejarien? No vindrien de vacances?

Diògenes: Hi hauria un cert boicot. No sé quant de temps duraria. Ei, ens estem anant de tema.

Heràclit: Sí

Diògenes: Ergo la independència és una utopia, OK?

Heràclit: Tornem i concloem?

Diògenes: OK.

Heràclit: Almenys temporalment.

Diògenes: Sí, una utopia com a somni col·lectiu d'una identitat més plena.

Heràclit: OK.

Diògenes: Somni sobretot dels joves.

Heràclit: Els joves?

Diògenes: Actualment la flama la mantenen encesa els joves, ja que la gent gran és pragmàtica, per sort o per desgràcia. Mira els blocs...

Heràclit: Qui manté un espanyolisme ferm i dur?

Diògenes: Les classes benestants, els qui no volen perdre els guanys de la relació amb Espanya.

Heràclit: Li accepto. Passem a la 7.

Diògenes: OK.

Heràclit: Vostè obre.

Diògenes: Els blocs com a espai d'autopublicació en web, on no hi ha editors ni intermediaris. Amb els blocs podem publicar el que vulguem de forma lliure i sense mitjancers i amb comentaris, i sense haver de mostrar la nostra identitat real. És un altre jo que surt de l'armari, blogològicament parlant, és clar.

Heràclit: La companya Tals parla de compliment d´utopies a partir dels blocs. Jo hi estic d´acord, però ja t´ho dèiem amiga... la utopia no es compleix mai al 100%. La finalitat dels blocs és rebre comentaris. Si no escrius coses que els facin venir no ets un "blocaire". Si vols ser-ho t´has de trair. No publiques el que vols sinó el que la gent vol llegir, ergo l´espai no és perfecte.

Diògenes: El bloc és un espai d'autocomplaença on el bloguer es mostra amb el seu ego inflat perquè els altres el venerin. Com diu Gil en el seu treball, el bloguer és un aristòcrata virtual.

Heràclit: TdQ no era un paper?

Diògenes: Un rol?

Heràclit: Un rol!

Diògenes: Sí.

Heràclit: Sap que hi ha molts jocs de rol en els quals tot és una composició que es pot tirar enrere i tornar a repetir? Vull dir, moc i em maten.

Diògenes: Ja

Heràclit: Doncs no em moc. Succeeix això amb els blocs? Si és així hi ha un espai perfecte, per exemple, l’eliminació de comentaris.

Diògenes: Eliminar comentaris és aïllar-te virtualment.

Heràclit: És autocomplaença.

Diògenes: No voler oferir participació als usuaris.

Heràclit: Esborro, oblido, en gaudeixo...

Diògenes: Trencar la interacció.

Heràclit: ...i inflo el meu ego.

Diògenes: Hom pot escriure lliurement així també.

Heràclit: Ningú no diu que està malament. ÉS PERFECTE!

Diògenes: Però no rep feedback.

Heràclit: El feedback és una merda! A mi fins i tot em corregeixen les faltes.

Diògenes: Perfecció és intel·ligència col·lectiva (Pierre Lévy). Pensament cooperatiu. Això és pensament cooperatiu. Tu no penses sol i jo tampoc. Hem parit un "nosaltres"!!

Heràclit: Siguem pragmàtics que ara començo a perdre´m.

Diògenes: El xat no té fronteres.

Heràclit: L’ésser i el bloc satisfà el seu ego?

Diògenes: No totalment.

Heràclit: Interpreto que no és un espai perfecte?

Diògenes: Seria feliç actualitzant diàriament i amb 40 comentaris, però no donaria l'abast. És un espai humà, massa humà.

Heràclit: Quan el va imaginar, el va imaginar així?

Diògenes: Imaginar el bloc?

Heràclit: El nostre bloc.

Diògenes: Vaig pensar-lo millor, més viu i dinàmic, més literari, amb audiència.

Heràclit: Cal satisfer el somni.

Diògenes: Quan creem un producte virtual el pensem abans.

Heràclit: Tot el que creem ho pensem abans.

Diògenes: I el plasmem només parcialment. En el bloc hi ha promeses, hi ha anticipacions sobre el que pot ser la llibertat d'opinió globalitzada. El bloc és un espai tecnoutòpic.

Heràclit: La conclusió perfecta, Diògenes.

Diògenes: Passem a la següent (la 8)?

Heràclit: Aquesta és fotuda. Jo crec que cal matisar-la.

Diògenes: No m'agrada com està formulada. Barreja coses.

Heràclit: "Utopia negativa"? Això no ho entenc.

Diògenes: Distopia, 1984, el Big Brother.

Heràclit: Orwell?

Diògenes: OK. Gran llibre i gran escriptor. Jo no crec que internet sigui una distopia.

Heràclit: Què és una distopia?

Diògenes: Una utopia negativa, una antiutopia: la societat perfecta es converteix en la societat més perversa. Els aspectes negatius d'internet són fonamentalment la divisòria digital: molta gent no hi pot accedir perquè ni tan sols no pot menjar.

Heràclit: Correcte.

Diògenes: I els controls que es volen impulsar des de l'administració Bush... o que ja s'han imposat des de les lleis pernicioses que controlen les informacions que circulen per la xarxa per si s'amaga alguna consigna terrorista.

Heràclit: OK. Internet és una elit.

Diògenes: Sí, mascle 25-35 anys classe mitjana-alta amb estudis.

Heràclit: Les conseqüències negatives son conseqüències del graó on se situa.

Diògenes: Cal obrir la xarxa a tothom: el programari lliure pot ser un instrument de llibertat.

Heràclit: Per poder pensar cal menjar.

Diògenes: Sí, primer menjar i després xatejar.

Heràclit: Un nom: iki-komori. Sap el que és?

Diògenes: ??

Heràclit: Jove. Japonès. S´apropia d´una estança de casa seva (dels seus pares) i no en surt mai.

Diògenes: Sí, ho coneixia. Tancament absolut.

Heràclit: L´única relació amb el mon exterior és internet (PSP, tecnologia, mòbils...).

Diògenes: L'home més comunicat arriba a l'aïllament total.

Heràclit: L´espai més perfecte. L´home que ha arribat al sol?

Diògenes: La tecnologia ens pot fer lliures si aprenem que és un apèndix de l'humà i no la seva essència.

Heràclit: Entén l´iki-komori? És Neo de Matrix abans de prendre la píndola vermella.

Diògenes: OK.

Heràclit: Viu una realitat tan virtual! Interpretació d´informació a mesura.

Diògenes: La caverna ha tornat.

Heràclit: A la meva mesura. La caverna s´ha regirat en si mateixa. El presoner fa ombres xineses amb les seves mans per explicar el tot del món. JO SÓC DÉU.

Diògenes: Sóc la utopia del perfecte autista. Humà en la seva pròpia ombra.

Heràclit: Això no passa a l’África.

Diògenes: No, és obvi.

Heràclit: Les conseqüències negatives d´internet són conseqüències de la seva elit.

Diògenes: El lleure les genera. Elitistes amb temps lliure creen els artefactes que poblen la xarxa i cauen víctimes de les seves andròmines. Hauríem d'anar plegant...

Heràclit: Aquesta està conclosa.

Diògenes: OK.

Utopia dialògica (II)

Reprenem els posts dedicats a Tals, que continua realitzant el seu treball de recerca sobre la utopia i necessita respostes urgents. Prometem penjar-les totes en un curt termini de temps i demanem públicament disculpes. Unes qüestions personals ens han impedit fer-ho abans.

Avui discutim sobre les qüestions següents:

Pregunta 3: Considera que ara la utopia té sentit, o que, com diu Fukuyama, la història s’ha acabat i ja no es pot somiar en res que superi el liberalisme democràtic?

Pregunta 4: Pensa que la utopia és necessària per a l’ésser humà, o creu que ha d’ésser realista i no plantejar-se coses que, en un principi, no pot realitzar? És necessari aquest acte?

Pregunta 5: Pensa que hi ha alguna utopia que es pugui fer realitat completament?

Heràclit: Jo crec que aquesta pregunta conté una errada.

Diògenes: ??

Heràclit: Obviaré l´últim comentari... Fukuyama no diu que la història s´hagi acabat.

Diògenes: Hi estic d'acord. Afirma que els països aniran afegint-se de mica en mica al liberalisme capitalista.

Heràclit: Parla de què la història segueix la ciencia i que "ojo con la biología que ahora manda ella".

Diògenes: Final de la història vol dir, no que s'acabi, sinó que no es produiran canvis remarcables, i vet aquí que apareix Bin Laden (2001).

Heràclit: Però jo no crec que aquest liberalisme sigui el final de la utopia, aquest pròpiament...

Diògenes: De la història, no?

Heràclit: Bin Laden no el van crear per fer-nos més plaent la vida d´alguns?

Diògenes: El van crear o el vam crear?

Heràclit: jo no crec que existeixi.

Diògenes: L'islamisme existeix.

Heràclit: Sí.

Diògenes: Tornem a fugir d'estudi

Heràclit: Ha ha ha, és cert.

Diògenes: Fukuyama és un aprenent de Hegel.

Heràclit: La utopia té sentit?

Diògenes: La utopia té sentit com a creació de metàfores sobre un món millor a partir de deixalles.

Heràclit: La utopia no és metafísica. No és important que es compleixi sinó que la gent hi cregui, en ella. Algú que no creu en una utopia és buit de valors, no perquè no els tingui, sinó perquè no els pot prioritzar i són, per tant, força inútils...

Diògenes: Independència, intel·ligència col·lectiva, internet, ecologisme, pacifisme, feminisme... Hi ha moltes utopies afortunadament. Utopia arrelada des del món i la terra. Sigui la utopia el sentit de la terra!!! (parafrasejant Nietzsche)

Heràclit: 4?

Diògenes: OK

Heràclit: Aquesta és complicada.

Diògenes: La utopia necessària és la realista. Quina síntesi!!

Heràclit: D´éssers humans n´hi ha 6 mil milions. Quina és la realista? La fam en el món és realista?

Diògenes: La que parteix de l'ésser humà concret...

Heràclit: La que jo puc realitzar?

Diògenes: ...i pretén canviar el món però amb la consciència que els canvis són evolutivament petits en comparació amb la fita, massa ambiciosa. Vull acabar amb la fam en el món i no puc, però si sóc solidari poso alguna cosa de mi per acabar una mica amb la fam del món.

Heràclit: Sí, i la cosa no canvia. Em deprimeixo...

Diògenes: Si tots actuessin igual potser sí.

Heràclit: ...tant que em suïcido.

Diògenes: Si tots es neguessin a anar a la guerra hi hauria pau.

Heràclit: No puc acabar amb la fam en el món perquè no puc convèncer la meva veïna.

Diògenes: Sí, però intel·lectualment tu fas alguna cosa per canviar el món, tens esperança - la paraula màgica.

Heràclit: De mica mica en mica anem afegint-hi coses a la resposta de la pregunta 1.

Diògenes: Sí, és la pregunta fonamental.

Heràclit: Jo també crec que la utopia és necessària. Hi ha una frase que no sé si és del Che o de qui que diu "la grandeza de un ideal no es alcanzarlo, sinó luchar por él. Alcanzarlo es sólo una recompensa."

Diògenes: Sí, la lluita és fonamental, l'important del procés.

Heràclit: Allò realment necessari és creure, tenir esperança.

Diògenes: Assolir el bé no es pot, però sí es poden fer coses bones.

Heràclit: Tenir una raó per llevar-se cada dia, quan no tens res que et faci llevar.

Diògenes: OK.

Heràclit: 5.

Diògenes: OK.

Heràclit: NO.

Diògenes: Hi estic d'acord.

Heràclit: Si es fa realitat completament... no és una utopia.

Diògenes: La millor utopia és la progressiva, ja que si es fes realitat produiria una paràlisi.

Heràclit: La generacional.

Diògenes: Que la convertiria en conservadora.

Heràclit: És millor no ser-hi si es compleix.

Diògenes: Sí, la utopia total deu ser una tirania.

Heràclit: I una gran massacre.

Diògenes: La perfecció és silenciosa...

Heràclit: Pensi que tothom ha de ser a gust.

Diògenes: ...i el silenci és la mort.

Heràclit: I la millor manera que tothom estigui a gust és matant qui no ho està...

Diògenes: La utopia realitzada seria un dogma acrític i aquell que fos antiutòpic ho tindria clar.

Heràclit: La millor utopia seria crear un dogma, aquest: "visc en el millor món possible". La inquisició...

Diògenes: I el millor món possible és possible però no probable, per sort.

Utopia dialògica (I)

Avui comencem una sèrie de posts que responen un seguit de qüestions que ha adreçat Tals a diferents blocaires per copsar llur opinió sobre el concepte filosòfic de la utopia. Formarà part del seu treball de recerca, una interessant incursió en els somnis d'un món millor, com mostra el seu bloc, que podeu llegir aquí. Heràclit i un servidor hem dialogat des de la foscor del ciberespai per oferir-li aquestes modestes impressions.

Pregunta 1: La paraula “utopia” és traduïda, etimològicament, com “el lloc d’enlloc”, però aquest concepte ha anat evolucionat amb el pas de la història i ha canviat. Quin és per a vostè el significat de la paraula “utopia” en l’actualitat?

Pregunta 2: Creu que les diverses utopies han tingut certes repercussions en els canvis històrics o que, sense elles havien pogut succeir d’una altra manera (marxisme, idees platòniques, liberalisme...)?

Heràclit: Sobre la paraula utopia i el "lloc d’enlloc", per a mi, actualment, la utopia continua tenint el mateix significat que tenia abans. Sí, és cert que el llenguatge rebaixa la "qualitat" de les paraules... les vulgaritza, els hi pren la seva essència però crec que utopia continua essent això: el lloc d´enlloc. M´agradaria precisar, però, que durant tota la historia la gent que ha parlat d´utopia, els escriptors fonamentalment, han creat obres basades en una utopia social (potser la més freqüent i a la qual em referiré principalment) que partien d´una critica del seu "moment històric", de la seva societat...

Diògenes: La utopia originàriament fa referència a la millora global de la societat, recordem que fou encunyada per More a la seva obra de 1516, però actualment la utopia va més enllà.

Heràclit: Aquest trencament, que es basa no en una destrucció total, sinó en una transformació, car... ningú no parla de sembrar arbres nous després d´haver cremat el bosc, sinó de posar tos els arbres torts, rectes...

Diògenes: Però la utopia pretén primerament fer tabula rasa del moment anterior, crear de nou a partir de zero, eliminar prejudicis arrelats secularment.

Heràclit: Crec que actualment la utopia emmagatzema un punt revolucionari de sentit sense el qual ja és gairebé impossible tenir-la al cap. I algun autor ho planteja aixi?

Diògenes: Sí, correcte, és la revolució el que batega en el seu interior.

Heràclit: Sense tenir en compte Nietzsche. Vull dir, tothom intenta enderrocar la seva societat, però...

Diògenes: Revolució és trasbals i Nietzsche en cert sentit és un revolucionari, ja que volia subvertir el platonisme, abolir Occident i construir un món de valors nous. Utopia és creació de sentit a partir de les deixalles del món actual.

Heràclit: Voto la frase. Utopia és creació de sentit a partir de les deixalles del món actual.

Diògenes: El món actual és abjecte i ha de ser regenerat.

Heràclit: Un moment. Crear a partir de deixalles, no fa que creem un producte "deixalla"
i després, si creo jo, que estic a la societat que vull destruir, no puc arribar a contaminar la finalitat de la utopia?

Diògenes: És molt difícil la catarsi abans de la utopia. Tothom és fill del seu temps (Hegel)

Heràclit: Em sembla que passem per alt que utopia és allò QUE NO ES COMPLIRÀ.

Diògenes: Però certs matisos de la utopia tiren endavant, hi ha un compliment "feble" de la utopia.

Heràclit: Jo no vull sortir d´això perquè llavors deixaria de parlar d´utopia. Per a mi una utopia és quelcom que, tot i que no s´arribarà a complir MAI, continua tenint sentit apostar-hi, creure-hi i lluitar, perquè aquí rau la revolució. El trasbals de la utopia no és arribar a un moment., és fer una societat amb un ideal.

Diògenes: La utopia és inassolible de ple, però assolible a un cert nivell en la ment, en les consciències.

Heràclit: Un ideal que defensi que només es pugui anar cap endavant, i no cap enrere (ni tan sols per agafar empenta).

Diògenes: Utopia intel•ligida! Crear intel•lectualment un món millor, somiar amb un final de la història on culminaran els desigs humans.

Heràclit: No!

Diògenes: On la justícia serà impartida i triomfarà la llibertat.

Heràclit: Jo no vull un final de la historia.

Diògenes: He dit somiar...

Heràclit: Quina cosa més avorrida, perquè jo vull somiar amb opositors.

Diògenes: La utopia és diferent a un somni?

Heràclit: No, és igual, perè no es tracta d’un somni dolç.

Diògenes: Doncs, quina és la seva utilitat?

Heràclit: És un somni que planteja un final no com un fi sino com un mitjà.

Diògenes: Mitjà per a què?

Heràclit: Per a saber com he d´actuar.

Diògenes: Si el que proposa és la llibertat, tendim a la llibertat, no a la llibertat per assolir no se sap què. Saber com actuar = actuar bé= vida bona = felicitat. Fi, télos.

Heràclit: La paraula utopia va més enllà del "lloc d´enlloc". Porta dintre seu un punt de revolució necessària per entendre-la.

Diògenes: Sí, és un enlloc que es postula des d'un lloc per atansar-nos a un lloc de més plenitud. O a un temps...Ucronia.

Heràclit: Però no pretén arribar a un lloc o moment concret sinó que el que cerca és una mentalitat diferent, un "saber fer" diferent que potser no ens porta concretament a on volem arribar, pero ens allunya d´on arribaríem si no féssim res.

Diògenes: La utopia pretén arribar a un final i no pot òbviament, per la qual cosa aconsegueix millorar el camí i no la fita. Era el que volies dir, oi?

Heràclit: :) Sí, sí.

Diògenes: Però històricament s'ha plantejat com una escatologia, com un final de la història que ens havia de dur al nirvana o al judici final.

Heràclit: Why?

Diògenes: O, com deia Marx, com l'adveniment de la societat comunista.

Heràclit: Parles d´utopia d´una forma tan etèria que em costa seguir-te.

Diògenes: No, és el que diuen els autors que han forjat utopies.

Heràclit: Ja, però vull dir...

Diògenes: Però podem generar un concepte d'utopia més engrescador.

Heràclit: Parlem d´utopies.

Diògenes: M'agrada la teva idea.

Heràclit: No elevem la utopia: rebaixem-la, treballem amb ella com si fos farina i aigua, m´entens?

Diògenes: Sí, fem-la a la mesura de l'home i no de cap déu.

Heràclit: La Il•lustració total, aquella generació d´homes que ja són del tot il•lustrats, perquè ja són perfectes. Els seus fills ja no poden ser millors.

Diògenes: Però mai no s'assoleix del tot.

Heràclit: Ja no cal superar-se.

Diògenes: La intel•ligència suprema.

Heràclit: Ja no senten la necessitat de juntar-se i d´individualitzar-se, és clar que no! Aquesta utopia és força completa. Finalitza amb una lluita mental perquè tot ha esdevingut raó i ens ha portat a la societat més perfecta del món perquè ningú no vol ser senyor però ningú no és esclau.

Diògenes: És aquest el món actual?

Heràclit: NI DE BON TROS!

Diògenes: Ahhh...

Heràclit: Recorda... George W. Bush...

Diògenes: Sí, Déu és al nostre costat.

Heràclit: Jo vaig un treball amb una opinió personal que es deia “La generació perduda” i parlava justament d´això: l´home mai no arribarà a un "estat il•lustrat" perquè mai no podrà fer fora de si mateix la necessitat imperiosa d' agrupar-se i la força natural que l´empeny a romandre sol. És una utopia, aquest estat, i intentar arribar-hi ens fa millors a tots plegats.

Diògenes: Però si abstraiem la necessitat de ser socials i d'estar sols... podem ser alguna cosa?
Robots, potser?

Heràclit: No només en un moment actual, sinó en el conjunt temporal de la història.

Diògenes: Entitats cibernètiques?

Heràclit: No cal, home!

Diògenes: La perfecta tranquil•litat espiritual.

Heràclit: No cal ser de ferro i tenir xips per superar aquest estat.

Diògenes: L'eliminació de la individualitat i del ser col•lectiu. El budisme

Heràclit: Ha ha ha. Coneixes alguna cosa que posi tan de manifest les dues parts de l´home que el budisme?

Diògenes: El budisme és de fet un nihilisme, li agradava molt a Schopenhauer.

Heràclit: No, home, no....com vols que sigui un nihilisme?

Diògenes: Negar el desig, com???

Heràclit: En un nihilisme no hi ha normes.

Diògenes: Negar el desig negant el dolor, no hi ha res més nihilitzador.

Heràclit: Però el negues enganyant-te, ja que el dolor existeix.

Diògenes: I en aquest engany forges una utopia, la utopia del no-dolor, de la no-malaltia.

Heràclit: Però no hi ha qui se la cregui...

Diògenes: Bloch parla de la utopia mèdica de la superació de la mort.

Heràclit: Si no vols dolor ni malaltia llençat per un precipici ben alt. El cor es pararà abans de l´impacte i no patiràs dolor.

Diògenes: “El suïcidi és l'únic problema filosòfic realment seriós” (Camus). Bloch acaba dient que la mort, finalment, ens encalça... i es converteix en l'antiutopia.

Heràclit: Que complicat.

Diògenes: Jo crec que la primera pregunta l'hem respost, no?

Heràclit: I no tan sols això, sinó que estem a meitat de la segona...

Diògenes: Podríem parlar de marxisme, liberalisme... han influït en els canvis històrics?

Heràclit: Sí. Jo crec que sí.

Diògenes: Hi estic d'acord.

Heràclit: Ella esmenta el platonisme, el marxisme i el liberalisme.

Diògenes: El marxisme ha concebut un relat complet del món que ha influït sobre generacions.

Heràclit: Massa interpretat.

Diògenes: I no és un socialisme científic, sinó utòpic en la seva base. El liberalisme, per altra banda, ha ofert la concepció de l'individu que regeix el nostre món, fins i tot més influent que el marxisme. Individu atomitzat preocupat pel seu propi plaer i benefici.

Heràclit: Més influent perquè s´ha donat a més llocs.

Diògenes: Sí, i perquè encara no ha passat de moda.

Heràclit: I els llocs on s´ha donat eren idonis perquè es donés, no com el comunisme.

Diògenes: El comunisme no ha triomfat perquè s'ha realitzat en societats massa endarrerides per entendre el seu sentit, no en una societat industrial avançada.

Heràclit: D´acord.

Diògenes: I perquè s'ha interpretat malament, ja que Marx no va renegar mai de l'individu, de l’home concret.

Heràclit: Estem d´acord amb què la formulació d´utopies ha influit en la història?

Diògenes: Passem a la 3?

Heràclit: Sí.

Diògenes: O parlem de Plató.

Heràclit: Uff... millor no. Després de les eleccions vol parlar de filòsofs-reis? Què faríem amb Montilla?

Diògenes: Aiiiii. Montilla és el fracàs del filòsof-rei. El Bush català, tot i ser socialista.

Heràclit: És el somni americà.

Diògenes: Sí, l'home normal (massa normal!!) esdevingut president.

Heràclit: Caldria veure el socialisme de Montilla... tant se val.

Diògenes: La 3, doncs.

Crítica de la política pura

Vessa la blogosfera de comentaris sobre polítics. Nerviosos, molts blocaires comparteixen les seves il·lusions i esperances sobre la data clau de l’1 de novembre, un dia que no canviarà per a res les nostres vides. Una diada de Tots Sants en què exercirem el nostre dret a vot i decidirem la composició del Parlament de la nostra nació, no el president –malgrat alguns exabruptes del candidat amb nom de sumatori- i farem confiança a un grup de persones que segurament són molt diferents a nosaltres –potser radicalment diferents-, que ens representaran en un hemicicle sense fer cas de les nostres opinions com persones concretes. Jugaran al seu joc de la política i ens oblidaran durant quatre anys (o menys, recordem Maragall, el del ciri pasqual). Uns es repartiran el pastís del poder, teca fastuosa amanida per la cobdícia i l’ambició, i els altres rosegaran l’os cruel de l’oposició, aixoplugats en un racó i emparats tan sols per l’adverbi de negació. L’autocomplaença i l’egocentrisme com a rerefons d’una façana de grans promeses i de signatures notarials. I el nom de la nació, pronunciat debades pels arquebisbes de la unitat i apòstols del dogma, serà profanat un cop més pel mercadeig dels pactes. Ningú no pot jugar amb Catalunya (sí, Catalunya, alguns odien les essències i s’amaguen en el plural dels substantius, en comptes de cridar com un sol home l’esperit del que som) i ningú no pot gosar humiliar la nostra realitat intrínseca en nom d'un país que no és el nostre. I les esquerres i les dretes com a escaquer dividit entre bons i dolents, entre defensors de l’oprimit i amics de l’opulència. Maniqueisme fal·laç perquè l’oprimit no té veu que l’escolti. I liberals inflats d’individualisme contra intervencionistes que somnien amb un Estat curull de recursos per als oprimits, que mai no els reben perquè són exclosos del sistema. Llibertaris de dretes contra estatalistes igualitaris. Bellum omnia contra omnes. Campanya electoral en què triomfa la bilis i retrocedeix l’intel·lecte. Candidats illetrats que es creuen el moll de l’os (visca el filòsof-rei) i que fracassen en el seu intent de regenerar-se. Histriònics amb clenxa malden per arribar primers, mentre els petits lluiten per ser forts i assassinar el bipartidisme reduccionista. I, a l’altra banda, un lívid fonamentalista ecològic contempla l’escena amb un carro tirat per cavalls, en un país en el qual ja no es construeixen carreteres i tot torna a la puresa de les beceroles (oh Rousseau, com t'estimem!). Sort que a Catalunya tenim artistes, escriptors, científics i algun filòsof (hi ha algú?) que superen amb escreix la mediocritat de la classe política, embolcallada en la seva pell reptiliana a la recerca del poder a qualsevol preu.

Sempre seràs el mateix

Al meu pare

Sempre seràs el mateix, encara que t'aboquis inextricablement al declivi absolut de les forces. Has estat el meu heroi i seràs el meu heroi encara que el teu enteniment es redueixi per sota del seny d’un infant. No podem anar contra Heràclit. L’esdevenir ens empeny vers el no-res i la vida, aquest grapat d’anys esmicolats per la infàmia de la finitud, no gosa revoltar-se davant els gestos evidents de la gran senyora obscura. La malaltia corseca la teva ment cada dia que passa. Ahir oblidaves el que feies el dia anterior i avui ja no recordes el moment en què ens vam veure. I parles amb personatges de la televisió com si fossin vells coneguts. I maleeixes milers de vegades aquells desgraciats que van fer la guerra en la qual van matar el teu pare. El meu avi, que mai no vaig conèixer. I els records remots es fan via en el teu cervell malmès. Jugaves a futbol. De defensa central. Eres un bon jugador i vas estar a punt d’anar a Primera Divisió. Després, un càrrec important en una multinacional i una jubilació exquisida al costat de la teva família.

I la memòria, doctora de la subjectivitat, s’alenteix i perd la consistència i no saps qui és aquell actor i perds els estreps perquè no entens que el teu jo s’està morint. Des de la meva bóta no paro de plorar quan et veig riure, embadalit, davant aquell nen joganer i prego a l’inexistent perquè el recordis sempre. Prego sense esma davant un zero que no escolta. I la teva memòria es dilueix en la indeterminació. Una ment poderosa que deixa de funcionar com una màquina envellida. Barreges noms i dates i ja no saps quin dia és avui. Il•lusionat, penses que és diumenge i et vesteixes per sortir. Has perdut el nord en la teva bruíxola existencial. I no vull que m’oblidis i perdis la teva identitat. Seràs sempre el mateix, baldament la senilitat et venci definitivament. I et recordaré sempre amb el mateix somrís, fort i assenyat, recte i sobri, elegant i valent, treballador impenitent que un dia va deixar de treballar i es va enfrontar a l’abisme del lleure infinit. El mal triomfarà un altre cop -com goses, Agustí, dir que allò que ens fa patir tant és una absència?- i la malaltia amb nom de neuròleg alemany anihilarà la teva consciència. Tu, que vas ser el meu heroi quan era un infant, quan et veia indestructible, deixaràs de ser tu i t'enfrontaràs al mal que va patir una de les ments privilegiades d'Europa. Tu, que has estat el meu referent i el meu paradigma, no estaràs sol. Diògenes, aquest fill que ha gosat convertir-se en filòsof, t'acompanyarà en la travessia. Potser, en el declivi de la subjectivitat, albirarem una estranya Ítaca amb formes enlluernadores de bellesa i justícia. Un navili platònic ens durà a port i Er, l'armeni, ens menarà a les fonts del record.

TREBALL FRUSTRANT

Salut bloggers:

En primer lloc vull disculpar-me per com tinc de deixat el bloc. Estic en un moment de molta feina que s´allargarà fins a final d´any i que reclama una constant dedicació. Tot i que ho sembli no pretenc parlar de treball, propiament dit, en aquest post.

Permeteu-me que faci una mica d'historia. Heràclit no va tenir una adolescència massa amigable. Al col·legi al que anava manava primer l´aparença i després, molt després, la raó. Un servidor, que creia que el ropatge era millor si era de segona mà, no va encaixar gaire en aquella munió de petits elitistes que no coneixien al Che, ni a Marx, ni a Bakunin, Alguns es manifestaven, fins i tot, seguidors del PP!!! i jo vaig viure en una especie de gueto durant tot el batxillerat...

Òbviament no m'he tornat a veure amb aquesta gent des de que vaig plegar del cole. Jo he fet la meva vida, ara tinc una feina que m'omple i que em deixa dormir agust a les nits i hi estic molt orgullòs. Avui, però, he trobat a un d'aquests nois. Ben bé aquest no era dels més odiosos, fins i tot havia tingut forces converses amb ell i em semblava un bon paio... i no. L'hombra de la dreta també és present en alguns joves... De debó, jo mai m´ho hagues pensat. No he pogut fer-li entendre paraules com solidaritat, company obrer, llibertat, dignitat i aquestes coses que faig a la meva feina... Avui també és un d´aquests dies en que m'he sentit frustrat...

Amb el vostre permís em tornaré a la caverna a reflexionar si realment és bo cercar les coses a fora o es millor adpatar-se a les hombres... La realitat és dolorosa i costa massa de pair.

TOT TORNARÀ A SER COM SEMPRE

Al final tot serà com sempre. Pot ser ara no, pero després tornarem a raure en una normalitat constant i llavors tot serà com sempre. Ara em sento buit, llunyà de tot el que em rodeja. És com si no pogués interaccionar amb res. Tot roman lluny de mi, com si una fina pel·lícula em separés de les coses. Em sento com un nen bombolla. Ho veig tot pero no sento res, no sento olors, no tinc tacte i els sons m´arriben distorsionats a causa de la membrana plàstica que m'embolcalla.

Jo procuraré no escoltar massa a Fito. Tornaré però, a punxar al cotxe als Marea més antics i continuaré duent la meva complicada vida. No podre evitar llegir els llibres de poesia que llegia amb Tú al llit i la buidor de la nit em trobarà despullat i vulnerable a la seva melangia.

Tu continuaras amb la teva vida, amb la teva familia i els teus amics. No perdràs mai aquest somriure únic, aquests ulls negres que brillen com un diamant. Jo els recordaré i en el meu record tornarem a ser junts per sempre, com ens vam prometre. Com et deia aquest “estat” passarà i després de la tormenta retornarà la calma. Oblidarem amb el temps tot el que ens estimàvem i com s'aturava el temps en les nostres besades i abrasades infinites i llavors tot tornarà a ser com sempre...