SILENCI

Nervis, stress. Treball frustrant. Pujo al cotxe per tornar a casa. M'hi assec i tanco la porta. El meu temple. No us podeu ni imaginar les hores que m'hi passo al cotxe, no dic circulant, dic al cotxe. És, com deia, el meu temple, com la meva habitació. Poso la clau al contacte i la faig girar. Comença a sonar la música i inexplicablement la apago. Sí, inexplicablement. Adoro la música, ho és tot. (Al cotxe, per exemple, porto quatre porta-cd's, dos de quaranta-vuit discos i dos de vint-i-quatre. Son plens i no hi ha cap cd que no escolti. Els renovo periòdicament i porto el cotxe ple de cd's desendreçats. Com un dia em parin els mossos semblaré un payo del Top-manta...) avui però, volia silenci. Per inèrcia he baixat la finestra. M'agrada circular així: amb la música ben alta i la finestra baixada. M'he acostumat. A vegades no sento les sirenes. No sento res més que la meva música. Estic al meu món. Circulació, vent a la cara i música: quin goig! Però avui tot a sigut diferent. He apagat la música. He sentit el motor, el meu i els dels altres cotxes. De cop m'han començat a venir coses al cap. El vent i el silenci, el silenci i el vent. M'he enrecordat d'aquella setmana santa que vaig passar completament sol al poble de ma mare. En aquella casa vella amb la llar de foc. Amb els pagessos i els ramaders. Amb el vent i el silenci. El goig de pujar al cim amb el pastor de bon matí amb un bon grapat d'ovelles. Pasar-hi el dia així. Amb el vent i el silenci mentres un fantàstic sol d'hivern escalfa la roba de llana. Assegut sobre una pedra compartim tabac de liar, els dos en silenci. Només el bel d'alguna ovella i el so de les seves passes. I així es passa el dia: mirant els núvols. El vent que els mou fa agitar les branques d'un àlber, el gos fa un badall i el pastor murmura una cançó que no s'enten. El miro fixament i és posa a riure.
Després de la fugida als records torno al cotxe. Per la C-58 abans d'agafar la ronda litoral, per agafar la B-20, veig la gran urbe i la melangia m'emvaeix. Qui pogués tornar a l'erm paradigmàtic on aturar el temps? Al secarral silenciós on refer la vida, a la poderosa pedra des d'on es veu tot: el poble, la mina, les ovelles...

"LA AMIGA"

Heu tingut alguna vegada un amic resultón? Sí, home. Un d'aquests amics que cada nit que surt triomfa, un payo guapo que sap ballar i és fa el rey de la pista en un moment? Jo tinc un amic així. Me l'estimo molt, som molt amics i el payo sembla que s'hagi proposat que em surti “un rollete” alguna nit. La qüestió que ell es munta funciona així: coneix a una tia amb amiga, obviament la maca per a ell, si hi ha sort l'amiga és força maca. Presentacions (escolta bé el nom i no l'oblidis durant tota la nit), balla (si en saps), fes preguntes sense atabalar, descobreix que la tia no té res a veure amb tu (de fet qui no pinta res allà ets tu. No coneixes la música, tu no balles i no tens ganes de fer preguntes!) però continues perquè el teu amic ja està petonejant-se amb la noia i la amiga no es pot quedar sola i tirada... La situació no s'agafa per enlloc. Proves de reflotar-la de cent mil maneres, l'amiga s'esforça en donar oportunitats, jo no estic massa flamenc, que no tinc ganes vaja. Qui pot tenir ganes d'aquest plan? Coneixes a una noia en una discoteca, petons i com a máxim un polvet ràpid al cotxe o una menjada al carrer. Jo passo, a mi m'agrada cardar a casa. Tranquil, com déu mana (bueno... això de com déu mana...). Finalment la nena s'adona que no entrés al joc i et proposa marxar. Final de la nit, l'acompanyes a casa i t'hi acomiades. Son les tres. Quina merda de nit, agafo i me'n vaig al bar de sempre. Allà em coneixen. Entro i una mitjana freda ja m'espera a la barra. Aquest plan si que em mola.

REBAIXES

Diumenge, disset hores. Centre comercial La Maquinista. La gent, boja, entra en tendes desendreçades per conquerir qualsevol cosa. És com trencar una pinyata, ningú sap el que hi ha dintre però, un cop trencada l'important és agafar, agafar el que sigui. Empentes. Calor, molta calor. Car, no et pots treure l'abric i dur-lo a la mà si vols agafar coses. Només vull comprar un regal pel meu amic, avui fa anys i tenim un sopar. He trobat un ví que vàrem comprar a Bot. Porta raïm del tipus Merlot, no tenim ni guarra de vins però ens agrada força això del Merlot. M'acopanya una amiga. Rau tranquila, només s'atura un parell de vegades a mirar coses, quina gran ajuda! de sobte trobem quelcom que ens serveix com a regal, l'agafem i ens afanyem a posar-nos a la llarguísima cua, encara no hem arribat al final i decideixo que aquest regal no serveix. Serviria qualsevol, la tenda és força del seu estil però passo de fer cua com de menjar merda. Marxem a una altra tenda i de nou el mateix ritual: suor, empentes, i picaresca choriçera per conquerir qualsevol article. El trobem i aquest cop em resigno a fer cua. Uns nens volten jugant a pillar entre la gent, Qué més es pot demanar? Començo a posar-me nervios, molt nervios. Recordo el post sobre Kundera, només arribar li he explicat a la noia que m'acompanya. Provo a pensar en més coses perquè passi el temps, intento imaginar el sopar d'aquesta nit, duré sabates i camisa, fa anys que no m'hi poso...

Finalment ens arriba el torn per pagar, estic esgotat. Jo avui també he treballat i he hagut d'aguantar clients, provo d'agilitzar la situació, preparo els calers en efectiu de tal forma que només sobrin 5 cèntims. (aprofito per cagar-me en els preus acabats en .95 i les odioses monedes de cèntims). Sortim de la tenda. Prenem un gelat i de nou la barbàrie: La Ronda. M'equivoco i l'agafo en direcció oposada a on haig d'anar (encara sóc “L”). Provo de canviar-me de carril per sortir i el cotxe del costat comença a accelerar, li crido i li dic fill de puta, la companya m'acaricia la cama i la cara, de nou recordo a Kundera pero aquest cop no hi ha història...

Inspirat pel post Lentitud publicat a Meditacions des de l'esfera per Enric Gil

REGALS DE REYS

Salut bloggers:

Voldria disculpar-me per l'abandonament de l' EiB. Durant aquestes festes la feina continua i el temps lliure s'omple amb dinars eterns en companyia de desconeguts que no veus més que una vegada a l'any. Ara em poso a pensar en aquella época en que el Nadal era tot joia: tenia vacances al cole, feia fred i podia dormir fins tard i em donaven regals!... Ara treballo els festius, matino i surto al carrer fosc i fred, em gasto una pasta en regals que jo mai demanaria i a canvi rebo un parell de sobres amb calers i un paquet de calçotets, quina canya de tradició!

Aquest any però, ja m'ho he aprés. He trobat el regal perfecte. Si l'any passat els Geyperman van causar fervor aquest és l'any dels Herobuilders.

Ja! Ara si que soc l'enveja del barri amb el meu nino de Saddam, ni el veí del cinqué que va guanyar la lliga amb l´espanyol a la seva PS2, ni el fill de la peixatera que va conquerir el món amb la PSP. Jo tinc a Sadamm penjat pel coll lligat a la làmpada de la tauleta de nit. Per l'any vinent potser els encarrego algun nino especial. Potser, al cunyat li regalo un nino d'ell mateix al meu lloc del sofà, o amb la corda al coll, que ja em canso de ser subtil...

... on anirem a parar...

Consum

L'humà cobdiciós surt a la recerca del guany. Un munt d'objectes inútils apareixen davant seu i forneixen la caverna dels desigs. Ben desats, resplendeixen a les prestatgeries de la gran superfície comercial. Arrenglerades, uniformitzades, les entitats pertanyents a la mateixa classe preguen per ser escollides i conquerides. Una noia, amb els rossos cabells rinxolats, malda per atansar-se a la bella entitat incognoscible. Una allau de carn humana s'interposa i frena el seu ímpetu. La noia cau al terra. Es reincorpora i prossegueix la seva lluita a fi d'encalçar la mercaderia. L'opacitat de l'ens es presenta nua i la mà femenina llisca per les seves vores inquietes. Erotisme de matèria lúbrica. Gran vulva primigènia que s'empassa el desig dels habitants de la caverna sense miraments. La noia s'apodera de l'objecte i el mostra a la multitud com un trofeu. Les mirades del ramat es confonen i eludeixen la confrontació. I ella, iniciant una llarga cursa vers la caixa més propera, treu la tarja de crèdit en senyal de victòria.