dimarts, de març 28, 2006

Plató o Aristòtil ? Vida interior o món exterior?


El passat diumenge La Vanguardia feia referència, en les seves pàgines de Cultura, a la publicació del llibre de Peter Watson Ideas. Historia intelectual de la humanidad, un volum extensíssim en què es redueix la història de les idees a la polaritat entre el món interior, representat per la teoria platònica de les formes, i la sortida cap enfora, a través de l’observació i l’experiència, representada per l’actitud científica d’Aristòtil. El titular era prou eloqüent (“Aristóteles contra Platón”) i em va fer reflexionar sobre la certesa d’aquesta asseveració. Watson reivindica el triomf de la ciència davant la religió, però també davant l’art i la filosofia. Típic discurs d’empirista superficial. En el moment de llegir el titular, vaig reaccionar de manera crèdula. És evident que Aristòtil supera Plató en la mesura que analitza el món des del món mateix, no per mitjà d’intermediaris eidètics ultraterrenals, però no és menys evident que en Aristòtil romanen idees clarament platòniques, com l’eidos (traduït en amdós filòsofs per “forma” o “essència”) , i hi ha una certa obscuritat conceptual en la noció d’ousía (traduïda pels escolàstics per “substantia” i més modernament per “entitat”), així com en la matèria primera o l’enteniment agent, autèntiques rèmores d’abstracció en un pensador suposadament “científic” i obert al món. Per no parlar del primer motor immòbil, que mou “com a objecte de l’amor” en tant que se sap bell i és adorat com a causa final (l’amor és el desig d’engendrar en la bellesa, afirmava Plató en el Banquet). No és coherent expulsar Plató de l’Olimp filosòfic basant-se en la seva dèria introspectiva. En l’article es diu que les idees es troben tancades a la ment, falsedat manifesta atesa la seva objectivitat com a entitat extramental, una altra cosa fóra parlar dels conceptes, que sí són construccions mentals que l’enteniment genera amb la vista posada en els paradigmes. També l’autor de l’article reivindica Tomàs d’Aquino i el seu intent per sintetitzar l’Estagirita amb el cristianisme. Quina fotesa! La vàlua del filòsof traci, tot i les reserves exposades, està fora de dubte i no és comparable amb la manipulació que l’escolàstica dugué a terme dels seus conceptes. Els escolàstics són els culpables d’haver malmès Aristòtil per a la posteritat i alhora d’haver perpetrat una forma inintel·ligible de fer filosofia, que “ha de ser llençada a les flames, car no pot contenir més que sofisteria i il·lusió” (Hume es desperta amb paraules assenyades). L’oposició entre món exterior (objectivitat, realisme) i món interior (subjectivitat, idealisme, paradigma de la consciència) pot ser fecunda per mirar la història de les idees com un tot, però no rebutjant el patrimoni de la interioritat, que no és només obra dels clàssics grecs i cristians, sinó també dels mestres de la sospita. Nietzsche, per exemple, des de la seva filosofia d’artista i d’esperit lliure, reflexiona com ningú des del perspectivisme, on les veritats s’esmicolen i el sentit es fa via. Watson sosté que cal cercar la veritat a fora, desconeixent que la mateixa veritat és una construcció subjectiva (l’adequació entre l’enteniment i la cosa és factible si hi ha enteniment) i que els artistes i els poetes proclamen una veritat que a voltes és més sonora i contundent que les proposicions feixugues dels tractats científics.

dimecres, de març 22, 2006

22 MARÇ 2006



MENSAJE DE EUSKADI TA ASKATASUNA AL PUEBLO VASCO

Euskadi Ta Askatasuna ha decidido declarar un alto el fuego permanente a partir del 24 de marzo de 2006.

El objetivo de esta decisión es impulsar un proceso democrático en Euskal Herria para construir un nuevo marco en el que sean reconocidos los derechos que como Pueblo nos corresponden y asegurando de cara al futuro la posibilidad de desarrollo de todas las opciones políticas.

Al final de ese proceso los ciudadanos vascos deben tener la palabra y la decisión sobre su futuro.

Los Estados español y francés deben reconocer los resultados de dicho proceso democrático, sin ningún tipo de limitaciones. La decisión que los ciudadanos vascos adoptemos sobre nuestro futuro deberá ser respetada.

Hacemos un llamamiento a todos los agentes para que actúen con responsabilidad y sean consecuentes ante el paso dado por ETA.

ETA hace un llamamiento a las autoridades de España y Francia para que respondan de manera positiva a esta nueva situación, dejando a un lado la represión.

Finalmente, hacemos un llamamiento a los ciudadanos y ciudadanas vascas para que se impliquen en este proceso y luchen por los derechos que como Pueblo nos corresponden.

ETA muestra su deseo y voluntad de que el proceso abierto llegue hasta el final, y así conseguir una verdadera situación democrática para Euskal Herria, superando el conflicto de largos años y construyendo una paz basada en la justicia.

Nos reafirmamos en el compromiso de seguir dando pasos en el futuro acordes a esa voluntad.

La superación del conflicto, aquí y ahora, es posible. Ese es el deseo y la voluntad de ETA.

Euskal Herrian, 2006ko martxoan

Euskadi Ta Askatasuna

E.T.A.


MEMÒRIA DE PARAULES:


Hermenèutica (per a interpretar el text). Polítics de talla (el que ens cal). Xantatge (veu de l´AVT).

Cautela i prudència, anys d´horror, procés difícil i llarg, unió de forces polítiques, memòria de les víctimes, solidaritat, esperança, generositat, responsabilitat, satisfacció prudent. El principi del final, recolzament.

“No es lo que más nos hubiera gustado”, disolución de E.T.A. No es pot negociar políticament amb ETA. Preu polític. Aplicar la llei. Forces de l´estat. Recolzament a les víctimes. Preu polític, NO. Preu polític, NO. Preu polític, NO. Preu polític, NO...

Informació. Col·laboració. Prudència, calma. Camí dur i difícil que l´hem de fer tots junts. Propòsits: unitat, final de la violència. Esforç de moltes persones que garanteixen la llibertat i la seguretat. Poble Basc. Confiança plena, responsabilitat.

Futur en pau.


Passat de desconfiança. Present de confiança

dilluns, de març 20, 2006

EL JOC DELS HOMES


L´altre dia vaig llegir un article petitet sobre el joc. Allà deien que la cultura humana neix del joc, que el joc no rau únicament en la infantesa sinó en tot el conjunt de les manifestacions humanes, que l´home és un animal que ha fet de la seva cultura el seu joc i que està, agradablement, condemnat a jugar.

Tot plegat em va fer reflexionar sobre les coses a les que jo jugava de nen. Em va venir a la ment els jocs propis de la natura que practicava a l´estiu a les càlides nits d´un poblet de Tarragona. Jugava a fet i amagar, a pillar i a totes aquestes coses que fan els animals irracionals per sobreviure, per defugir del perill, dels predadors que els volen enxampar per cruspir-se´ls... jo corria com una gasela perque ningú m´atrapés (feia el que podia, cony!) o m´amagava entre els arbres plens de mosquits perque ningú em veiés...

L´home, de nen, juga com un animal, s´enfronta amb els altres i a vegades hi ha violència, però és una violència animal, no està premeditada. L´home creix i amb ell la racionalitat s´expandeix. L´home s´allunya de la seva “natural animalitat” Perd la innocència de l´infant i canvia el joc. L´home juga a la guerra, a la política. Al company de joc l´humiliem i el degradem, intentem que sembli indigne i així, juguem. La cultura ens afecta en tots els aspectes de la nostra vida. Nens de 9 anys amb telèfon mòbil, nens de tretze anys experts en begudes alcohòliques i un llarg etcètera de manifestacions culturals que son per posar-s´hi a pensar. Deixem que els únics jocs culturals siguin les dames o els escacs. Pot ser ens caldria a tots fer una mirada als orígens...

dimecres, de març 15, 2006

Jutges (i)lletrats



Els jutges espanyols, tan saberuts i equilibrats, equilibristes del poder i balança de pesos desharmònics, no caldrà que coneguin la llengua d'Espriu per exercir. El coneixement del català esdevindrà, en el nou Estatut (de tan vell que quedarà no sé ja si inclou cap novetat), un mèrit però no un requisit. El català es perpetua com a llengua de segona divisió en la judicatura, amb l'aquiescència dels mediocres polítics nostrats. L'Estatut de màxims camina, des dels mínims assolits, a un Estatut de fireta, de realitat pseudonacional lil·liputenca, per culpa de les tàctiques maquiavèl·liques dels firaires de sempre. I els jutges, tan tocats i posats, els lletrats par excellence, des de llur Espanya intocable, esdevindran illetrats orfes de sensibilitat cultural, aliens al plurinacionalisme real. La justícia romandrà allunyada un cop més de la Catalunya que s'expressa amb una doble veu, la pròpia (la nostra) i l'oficial. Solució injusta perpetrada per aquells que es venen el país per una parcel·la de poder que potser ni tan sols exerciran.

divendres, de març 10, 2006

VEIG LA MORT DESDE LA FEINA

Des de la feina veig el cementiri de la ciutat. Sovint penso que la feina que faig no em dignifica i és cert, però també és veritat que em dóna molt de temps per pensar. Mentre ordeno els productes per a ser posseïts recordo les immenses parets de nínxols funeraris i és irremeiable sentir-me a prop de la terra.

Observo uns nínxols massa vells i cansats d´aguantar tantes vides, tantes histories, tantes vivències. Son nínxols plens de passat, de records...

En pensar en la mort em sento con un animal desproveït de qualsevol element cultural. A vegades m´imagino completament nu en un jardí paradisíac que no té olor ni temperatura. No bufa el vent i no tinc cap més sensació que la d´ésser completament tranquil en un líquid amniòtic. Estic de peu, però no sento cap pes al meu cos i de sobte arribo a una cua on una megafonia metafísica s´afanya en dir noms...

Jorge Manrique deia, en las Coplas a la muerte de su padre, allò de:


Nuestras vidas son los ríos
que van a dar en la mar,
qu'es el morir;
allí van los señoríos
derechos a se acabar
e consumir;
allí los ríos caudales,
allí los otros medianos
e más chicos,
allegados, son iguales
los que viven por sus manos
e los ricos.


I és que vulguem o no allà acabarem tots. L´altre dia veia un documental on uns elefants es trobaven el cadàver d´una femella d´elefant i es passaven hores i hores ensumant i removent els ossos. Els tius que feien el documental deien que havien reconegut a la femella morta, que tenien un gran coneixement dels seus congèneres i que sentien tristesa i comprenien la mort i que així agafaven consciència de la finitud de la seva existència.

No sé ben bé perquè escric tot això, ja he dit abans que a la feina tinc molt de temps per pensar i a vegades penso en coses que no sempre tenen un final lògic o una argumentació estructurada, molts cops son records seguits sobre un mateix tema sense que arribi una conclusió... tant se val.

La mort ens esparvera, ens crea sensacions doloroses irremeiables i per un moment l´home baixa de les alçades pretensioses del món actual per tornar a allò que realment ens manca. No sé per què m'agrada mirar-te i veure en el teu rostre l'espurna de vida que em manca. I totes aquestes coses que ja no podré tornar a fer. Sentim nostàlgia de sensacions i no pas béns materials, de moments especials que poc o res tenen a veure amb el que es pot comprar i records que ni tan sols la major riquesa del món podrien fer-me oblidar. Si ens entristim per tot això en arribar la mort... que faig colocant productes per ser posseïts? Lliurant els béns de consum a unes prestatgeries preparades per a facilitar l´adquisició? Magatzem inherent on no hi ha lloc per la vida, només per la feina. L´alienació retomba a cada pas, els companys es fan vells i pot ser demà, al magatzem, recordem una vida.

diumenge, de març 05, 2006

La bellesa com a sentit del món



"Schön ist das, was ohne Begriff allgemein gefällt."
Immanuel Kant, Kritik der Urteilskraft

El vell Kant va convertir la bellesa en objecte d'un tractat filosòfic. I, molt abans, Plató ja havia definit l'amor com a "desig d'engendrar en la bellesa". L'ésser humà troba en les coses belles la fugida de la quotidianitat, la dimissió de les cabòries i la relaxació de les tensions. La bellesa ens eleva misteriosament vers l'inconegut, la unitat que sura rere la pluralitat, la Idea que s'esmuny rere les aparences. La vida és absurda per definició, res no la sosté i no existeix cap principi transcendent en virtut del qual les coses siguin. Però els ulls de l'estimada, besades invisibles de l'aire i cabdells de llum divina, atansen la mirada vers un món d'harmonia i proporció, faula pitagòrica amb pinzellades de música celestial. Puc percebre la bellesa, ergo em sento ser amb tota la força. "Bell és allò que, sense concepte, plau universalment": la veu de Königsberg ultrapassa les fronteres de l'expressable i neix de bell nou per recordar el delit infinit del qui contempla el món i se sorprèn de les seves meravelles. La remor d'Aristòtil des d'uns textos que Andrònic va col·locar rere la Física és cada cop més sorollosa. La filosofia va néixer en el moment en què els humans van mirar el cosmos i van restar astorats. Qui s'admira reconeix la seva ignorància. No sé per què m'agrada mirar-te i veure en el teu rostre l'espurna de vida que em manca. Sóc un captaire de desigs. El món, que és voluntat i representació, em reserva un raconet de felicitat quan m'enamoro de la teva pell lluminosa. Voldria romandre mil anys en la teva joventut. Però l'ens que sóc es troba arrelat al temps fugisser, que esmicola les esperances de perpetuar la meva utopia. Les arrugues comencen a solcar el meu rostre cínic i la meva bóta és massa vulgar per a nosaltres dos. Voldria regalar-te una pluralitat de mons perquè poguessis omplir de bellesa les seves contrades. Un univers sense conceptes on la teva imatge conservés la claredat dels espais oberts i no patís les inclemències de l'hivern de la vida. Però la mort ens espera a l'altra banda i l'abisme ens separarà per sempre més.