Crisi? Quina crisi?

Els dies passen i les hores empenyen sense aturador. Empaitem la vida hora rere hora des de la nostra ubicació offline. Viatgem, doncs som. Desconnectem de la vida blògica i creiem que ja no hi tornarem. L'ordinador esdevé una àncora feixuga i els mots fugissers no són raó per implicar-nos-hi. La felicitat ens somriu més enllà dels bits i els àtoms ens saluden a la recerca del plaer. Estic en crisi blògica i Occident s'enfonsa. Miro de redreçar-me i de connectar-me al Blogger però els ens corporis que m'envolten em tempten sense remei. Potser m'he tornat pretecnològic i he iniciat la meva travessia del desert anacrònica. Els llibres em mostren que hi ha món fora d'Internet. Me'ls miro i n'agafo un parell i els oloro àvid de saviesa. I veig que el company Heràclit ha postejat inspirat per l'Anna. Intueixo que deu ser difícil mantenir un bloc amb aquesta intensitat. Nosaltres postegem quan ens dóna la gana. La disciplina germànica no és cosa de Diògenes... i crec que tampoc de l'apreciat efesi. Escriure és una febre que embolcalla els esperits, però no és permanent i la manca de motivació apareix tot d'una. Estic en crisi encara que sigui només un dia normal, dissabte tediós i massa assenyat. Pobre noi, aquest cínic dels nassos, obsessionat per la feina ben feta i anihilat per les obligacions circumdants. Deixa el bloc, abandona Internet i cerca aixopluc en el plaer del món real. No et virtualitzis massa, atès que perds el control del teu jo que es fa tu en el marasme del nosaltres. Et negues dialècticament en l'antítesi del post que escrius sense esma, pensant en aquella dona que era d'un altre home. Sort que encara tenim la música de Supertramp per dubtar de les crisis.

SER MÉS INDIFERENT

A vegades costa dormir a la nit de tant pensar. Un familiar em va explicar un dia que estava llegint un llibre per lluitar contra la ment, aquella cosa que encara que no vulguis no para de rodar, molta gent ha d´aprendre a apagar la ment per poder dormir i això és ben cert.
Pot ser hauríem de suspendre el judici, és probable que ja no puguem arribar a pensar tot el mal que hi ha al món, però que la ment continuï esforçant-se. Pot ser és com el “quiliangle” que tot i existir no es pot pensar. A vegades si que m´agradaria no preocupar-me tant de les coses, no patir tant allò tan complicat de canviar...

Hi ha una cançó d´Ismael Serrano, un paio que encara fa música de veritat, canta coses amb sentit i és mou per causes nobles, que ho reflexa força bé. Us la copio, gaudiu-la:

YA QUISIERA YO

Ya quisiera yo ser librepensador,
no oír el rugir de tripas de tantos, ni su llanto, ni su dolor,
establecerme correcto, filósofo, neutral, independiente,
manejarme bien con toda la gente.

Ya me gustaría a mí alinearme con los no violentos,
regalar flores, descalzo, arrancadas de algún tiesto,
sin tener que poner la otra mejilla para nadie,
a no ser amenazado por ningún indeseable.

El caso es que me afectan las cotidianas tristezas,
la de los supermercados, la del metro y las aceras,
también las que me quedan lejos,
las de los secos desiertos, las de las verdes selvas.

El caso es que me parecen buena gente,
algunos luchadores del ocaso,
que se parten el pecho por ser escuchados,
que morirán en alguna esquina, tiroteados.

Quisiera ser más listo, pasar de largo,
saberme libre de culpa y limpio de pecado,
y ser alma caritativa, Maria Goretti o santa,
sufrir sólo un poquito, sólo lo que Dios manda.

No entender de política, ni de sus actualidades,
convencerme que es red de araña, nido de alacranes,
y mutilar mi alma y mi esencia de animal social,
saberme superior a tanta frivolidad.

El caso es que me afectan, quizás demasiado,
la tristeza de los suburbios, el drama urbano,
saber que seremos caníbales dentro de poco
y que no habrá carne suficiente para todos.

El caso es que me afecta, quizá más de lo normal,
tener tanto miedo al cruzar mi portal,
ver que arde mi ciudad o que sangra el asfalto.
Quizá debería ver menos el telediario.

Quisiera ser más listo, adoptar bien la pose,
librarme de etiquetas, hasta la de hombre,
y entender que sólo yo me entiendo
y que no me entiende nadie,
ser un buen ciudadano formal y respetable.

Omitir de mis canciones
palabras como: compañero, obrero,
justicia, guerrilla, paz, hambre o miedo,
y hablar del amor, de cosas bonitas, de mis recuerdos,
contar alguna anécdota graciosa
de cuando era quinceañero.

El caso es que me afectan las cotidianas tristezas,
la de los supermercados, la del metro y las aceras,
también las que me quedan lejos,
las de los secos desiertos, las de las verdes selvas.

El caso es que me parecen buena gente,
algunos luchadores del ocaso,
que se parten el pecho por ser escuchados,
que morirán en alguna esquina, tiroteados.

Inspirat per l´Anna.

No a la concessió

Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans

nació f. Conjunt de persones que tenen una comunitat d'història, de costums, d'institucions, d'estructura econòmica, de cultura i sovint de llengua, un sentit d'homogeneïtat i de diferència respecte a la resta de comunitats humanes, i una voluntat d'organització i de participació en un projecte polític que pretén arribar a l'autogovern i a la independència política.

Real Academia Española

nación.
	(Del lat. natĭo, -ōnis).
	1. f. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.
	2. f. Territorio de ese país.
	3. f. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.
	4. f. coloq. p. us. nacimiento (ǁ acción y efecto de nacer). Ciego de nación.
	5. m. Arg. p. us. Hombre natural de una nación, contrapuesto al natural de otra.

Som o no una nació? Animo els partits catalans a mantenir-se inflexibles en aquesta qüestió i no a admetre solucions de compromís, deixant el terme només en el preàmbul. Cal que se sàpiga d'una vegada per totes que Espanya és un Estat plurinacional, per no dir una entelèquia fictícia que alguns s'entesten a salvar com si fossin tinents generals franquistes qualssevol. Ens en sentim, ergo ho som. No es poden negar els sentiments de les persones. La forta implicació dels catalans i les catalanes en un projecte comú ens ha d'esperonar per no cedir davant el jacobinisme, sigui de dretes o d'esquerres. Si ens retirem, no passa res: només afectarà l'ego dels polítics, massa preocupats per les eleccions, tacticistes sense remei, avorrits fins a la nàusea. Cedir en la qüestió de la nació ens portarà un Estatut regionalista, desdibuixat i erm. Els símbols compten perquè generen actituds i enforteixen identitats.

L´ÚLTIMA POSTAL

Estimats bloggers:

Desitjo que tots hàgiu passat un bon nadal, una bona entrada en aquest 2006 que ens espera, una plàcida nit de reis i un joiós despertar al costat de la gent que us estima i els seus presents. De debò, de tot cor, ha estat un plaer compartir coses amb vosaltres, perquè no experiències nadalenques?

Avui vinc a portar-vos una postal nadalenca l´ultima postal que rebré aquest any. La postal no parla de joia, ni de felicitat, ni de roscons i torrons, de vi dolç ni confits... La postal que us presento és la realitat. Tal com és, sense censures. La postal d´avui només demana una cosa al nou any:

QUE EL MÓN CANVI

"Millones de miles de millones de alambres
de verjas de papeles y de ofensas
de uniformes de fronteras de banderas
y demás mierdas"

"Solo la gente como tu, la desahuciada,
sabe del peligro de la jugada
serás uno mas de los miles que
se lleva cualquier plaga
no de mosquitos sino de mosquetones
de machetes y de hachas
de calaveras blancas
de hambre y de miseria"

"Te han parido al otro lado de la raya
en esa parte que no hay nada
por que después del saqueo se aplica
la ley de tierra quemada"

Fins quan ho podràs suportar?

REVOLUTION and THOUGHT

Fragments dels postsocràtics (II)

VI

Un bloc és un calendari invertit amb vocació literària.

VII

El filòsof és l’individu que cerca amb un llum en la foscor i només intueix ombres d’alguna cosa que fou anomenat humana en una altra època.

VIII

“Cerques Déu?” –preguntà l’home assenyat. “El cerco amb fruïció” - respongué el boig. “És que s’ha perdut?” – continuà el primer. “Ha emigrat? S’ha fet fonedís en aquesta vall de llàgrimes que habites?” “No, ha fugit del plaer de la matèria i ha menyspreat el dolor dels humans per convertir-se en una idea pura” – contestà el boig. “I com és que lloes una idea?” – el seny era la més alta virtut del personatge. “Perquè em fa por el plaer i cerco un aixopluc.” “No t’agrada pas, el plaer?” – continuà el senyor de la raó. “El plaer és la il·lusió efímera de la benaurança inexistent” – acabà el boig amb un somriure d’orella a orella. L’home assenyat s’allunyà del boig, pobre, despentinat i brut. Li esperaven milers d’andròmines perfumades en la seva casa luxosa. Li esperaven milers d’objectes ingràvids amb els quals poder gaudir una estona breu de la seva existència, residus virtuals d’una natura anorreada.

IX

L’ésser és la paraula més enigmàtica de la història del pensament perquè el seu ésser consisteix en no ser una paraula.

X

L’ésser i el bloc són la parella conceptual més íntima. La realitat s’esdevé en els bocins de temps del bloc i manifesta els batecs asincrònics del cor dels blocaires en cada post publicat.

Fragments dels postsocràtics (I)

I

L’única certesa és que les coses canvien i que no ens podem banyar dos cops en un mateix riu. I que el riu en què ens banyem és llord.

II

La matèria és una unió de partícules elementals que es mouen en el buit i que constitueixen el buit suprem de l’existència.

III

L’Any Nou és un invent cultural per fer veure que tot torna a començar, per dissimular les errades que acumulem dels anys anteriors. És la manifestació més evident de la por al continuum.

IV

El líquid ens envolta per totes bandes. Ja no hi ha res sòlid on amarrar el navili de les nostres angoixes.

V

El ciberespai és l’invisible on es fan visibles els bits que compartim amb altres ens invisibles.