La dignitat de l’escriptor

El dramaturg Harold Pinter, proclamat Premi Nobel de Literatura, ha intervingut en un vídeo que ha recollit el seu discurs d’acceptació del guardó, davant la impossibilitat de ser present a Estocolm per culpa del seu estat de salut. Pinter, demacrat per culpa del càncer, ha denunciat amb les seves paraules els crims perpetrats pels Estats Units d’Amèrica, atrocitats que es venen com a victòries de la democràcia davant la tirania per mitjà de la manipulació del llenguatge, de la qual són mestres els polítics. Afirma que “the majority of politicians, on the evidence available to us, are interested not in truth but in power and in the maintenance of that power”. La veritat és aliena als polítics, entestats en romandre en el poder i fomentar la ignorància acomodatícia del poble. El polític, ja ho deia Maquiavel, ha de semblar virtuós sense ser-ho, ha de fer veure que vetlla pel seu país quan realment l’únic que sap fer és enfortir el seu propi ego. En la literatura la veritat i la mentida poden coexistir; en la vida, el ciutadà té l’imperatiu moral de preguntar-se què és veritat i què és mentida. El logopoder exercit per l’emperador Bush ha aconseguit justificar una guerra a través d’un munt de mentides i, a continuació, sortir elegit triomfalment. El poble americà també és responsable dels seus mandataris: allò que el poble vota no sempre és el més raonable. Bush va defensar la invasió d’Iraq basant-se en la presència d’armes de destrucció massiva i en el fet que Saddam les podia utilitzar immediatament; alhora va buscar un lligam entre el règim iraquià i els terroristes responsables de l’11-S. Res no va ser veritat. I Bush continua governant en la més completa impunitat. Igual que Blair, còmplice dels mateixos crims contra la humanitat. El poble no pensa: se sotmet. Occident es basa en un engany: el poder de la mentida global davant el ciutadà anestesiat. “Déu ens dóna suport”, cridava un fanatitzat Bush mentre morien milers d’iraquians sota el foc de les bombes de la Veritat. Altres patien les tortures de Guantánamo i uns tercers continuaven plorant perquè, des de feia molt de temps, ho havien perdut tot per culpa del suport obscè del govern americà a dictadures de la pitjor espècie. Sí, aquell govern que defensa la democràcia. I que talla de soca-rel la llibertat del qui dissenteix. Ningú com Pablo Neruda –citat per Pinter- per il·lustrar com se senten els humans desvalguts davant l’estultícia de les bombes:

Y una mañana todo estaba ardiendo
y una mañana las hogueras
salían de la tierra
devorando seres,
y desde entonces fuego,
pólvora desde entonces,
y desde entonces sangre.
Bandidos con aviones y con moros,
bandidos con sortijas y duquesas,
bandidos con frailes negros bendiciendo
venían por el cielo a matar niños,
y por las calles la sangre de los niños
corría simplemente, como sangre de niños.

¡Chacales que el chacal rechazaría,
piedras que el cardo seco mordería escupiendo,
víboras que las víboras odiarían!

¡Frente a vosotros he visto la sangre
de España levantarse
para ahogaros en una sola ola
de orgullo y de cuchillos!

Generales
traidores:
mirad mi casa muerta,
mirad España rota:
pero de cada casa muerta sale metal ardiendo
en vez de flores,
pero de cada hueco de España
sale España,
pero de cada niño muerto sale un fusil con ojos,
pero de cada crimen nacen balas
que os hallarán un día el sitio
del corazón.

Preguntaréis: ¿por qué su poesía
no nos habla del sueño, de las hojas,
de los grandes volcanes de su país natal?

¡Venid a ver la sangre por las calles,
venid a ver
la sangre por las calles,
venid a ver la sangre
por las calles!

Pablo Neruda: Tercera residencia, “Explico algunas cosas”.

Ningú com Pinter per restitutir la dignitat humana des de la saviesa literària.