Derrick de Kerckhove i els blocaires

La Universitat Oberta de Catalunya (UOC) ha publicat recentment la lliçó inaugural del curs 2005-2006, un article de l’investigador canadenc Derrick de Kerckhove, un dels successors del gran teòric de la comunicació Marshall McLuhan. Es titula Els biaixos de l’electricitat i fa referència, des del seu utopisme, als canvis que s’estan produint amb la incorporació de les Tecnologies de la Informació i a la relació que aquestes estableixen amb el llenguatge humà i els lligams socials. Passa revista a les tres etapes cognitives que ha travessat l’ésser humà: la tradició oral (el llenguatge és biològic, corporal), la llengua escrita (el llenguatge s’exterioritza per mitjà de l’escriptura, es fa altre respecte del cos) i l’era de l’electricitat (el llenguatge es redistribueix a través de noves relacions). L’era elèctrica, al seu torn, es pot subdividir en la fase analògica i la digital: en la primera els senyals no es poden recrear quan arriben al seu destí, mentre que la digital admet una multiplicitat de combinacions tan sols amb la presència d’uns i zeros. El sistema retorna a l’usuari, que pot alterar cognitivament els senyals elèctrics. Els uns i zeros que arriben al meu ordinador via xarxes es recombinen i modifiquen fins al punt que l’acció del meu cos prement el teclat o el ratolí genera canvis en la transmissió del senyal elèctric. I el més fort de tot: això genera relacions socials. Aquest nou espai del coneixement presenta una sèrie de biaixos (virtualitat, connectivitat, hipertextualitat, convergència...) com a influències de la tecnologia en els lligams intersubjectius. A Internet o els telèfons mòbils es dóna una mediació necessària, la interfície que tradueix visualment les connexions neuronals en informació rellevant: la pantalla, un focus d’impressions llançades més enllà de si mateixa que implosiona sobre l’usuari i l’impulsa a interactuar. La personalitat darrere de la pantalla esdevé una personalitat activa, lliurada a l’intercanvi amb els altres ens digitals conscients per la retroalimentació binària. I aleshores apareix el bloc, que “és l’ànima del ciborg perquè en el si del ciborg hi ha una psicologia connectada” (pàg. 7), és l’entitat ciberespacial que il·lustra com l’usuari és creador de contingut i alhora un punt de vista sobre la ment universal que és la xarxa. Amb el bloc mostrem el que som en un diari que no és un diari íntim perquè és compartit. Quan Diògenes es descorporalitza en el bloc, es mostra a l’auditori com un subjecte que es descompon en milers de percepcions per mitjà de les pinzellades lingüístiques dels posts, però no està sol. Hi és Heràclit, i els nostres blocs favorits, i els blocaires (ja era hora, TERMCAT!) que ens comenten, en una estranya simbiosi entre esfera pública i privada. El nostre bloc és el reflex d’un actor digital i cognitiu constituït per fragments d’experiències d’un humà-fora-de-línia i de vincles que parteixen de l’enclavament virtual i van a parar a un node remot. El bloc no sóc jo mateix, sinó un producte de la meva acció sobre el cibermón en perpètua reconstitució que s’independitza de la meva realitat somàtica.