Etern retorn

Nadal. El misteri del Nen-Déu que va néixer per salvar-nos. La Nativitat del Senyor. El naixement dels naixements, que commemora un esdeveniment que succeí in illo tempore i que repetim cada any sense aturador. Com recordo Mircea Eliade i el seu llibre sobre l’etern retorn! Els occidentals també ens repetim. La línia agustiniana és substituïda pel cercle hel·lènic. Cap any sense Nadal. L’obligació de ser feliç malgrat tots els “malgrats” existents en el món dels mortals. L’imperatiu categòric de l’excés en el menjar i el beure. Torrons majestuosos que s’esmunyen pels budells farts de tanta caloria. Naixement de la corba de la felicitat. Cava català i canelons farcits de desigs de joia i de pau per als homes i les dones de bona voluntat. I de bona voluptat. Hedonisme pantagruèlic congriat fins a la nàusea. Alegria de compartir un moment amb els qui compartim tots els moments. I el somriure d’un nen que recita uns versos sobre la Nativitat del Senyor. La tendresa dilueix les crítiques. La il·lusió per un mite i la innocència del nen superen amb escreix les bestieses de l’edat adulta. La infantesa és el paradís perdut. Ens en va expulsar un Déu que s’assemblava a Masaccio. Foragitats de la meravella dels anys primerencs, repetim cada Nadal aquella cerimònia que tingué lloc in illo tempore, quan aquell nen que érem nosaltres recitava uns versos i acollia amb llàgrimes d’emoció els regals màgics. Aquell nen que érem nosaltres començava a crear en el joc de l’existència. Heràclit l’Obscur, i el Savi, ja ens havia dit que l’eternitat és un nen que juga. El món és una vall de llàgrimes sense el somrís nadalenc d’un infant.