Nació, diners i coratge

El somni de la raó produeix monstres. Els polítics espanyols, espaordits pel trencament de la unidad de la patria, dimiteixen de llurs funcions cerebrals i denuncien la conxorxa dels catalans, convençuts en un percentatge altíssim dels seus representants, del fet que Catalunya és una nació i de la imperiosa necessitat d'un nou sistema de finançament. Mentrestant, el president de la Generalitat, que havia pactat amb la resta de partits -llevat del PP, Partido Proestupidez- un text ambiciós i agosarat, parla amb el Gran Dialogante (ZP) i arriba a la conclusió que el text anterior conté nombroses errades que hauran de ser esmenades per l'espanyol Congreso de Diputados. Els diaris madrilenys i la COPE (Cristianos del Opus Preocupados por Espppaña) insulten sense aturador i qui escriu en aquest bloc es pregunta si no estaran cometent el delicte de terrorisme informatiu. Qui escriu en aquest bloc vol un Estatut que reconegui el fet -absolutament indiscutible- que Catalunya és una nació i que acabi per sempre amb l'espoli que el nostre país ha rebut d'aquells que només viuen de subvencions. Qui escriu en aquest bloc vol un president valent que sàpiga defensar el seu país davant els anticatalans de sempre, fins i tot si això suposa enfrontaments amb el seu propi partit, amb els Bonos i Ibarras de torn. El partidisme estèril mai no estarà per damunt de la defensa dels drets dels ciutadans i ciutadanes d'aquest país petit.

Ésser o bloc

Que difícil és bloguejar quan l’ésser t’empeny fora del món online. Que complicat és trobar un moment quan l’ocupació fagocita el temps destinat a les tasques bloguístiques i malmet la regularitat del post. Característica fonamental de les bitàcoles: cal actualitzar-les periòdicament per evitar que esdevinguin fòssils virtuals oblidats en els prestatges cibernàutics. El nostre bloc, després del decàleg sobre el polític (l’idealista, a petició de Ramon Bassas, el tractarem en un altre solc del temps), ha fet vacances forçades. Els bloggers que actualitzen diàriament són admirables. Heràclit i un servidor ens hem vist obligats a parar per causes alienes a la nostra voluntat. Els compromisos reals inhabiliten tota inspiració. Però el retorn és inevitable. No ens podem banyar dos cops en un mateix riu, deia el company, i l’esdevenir és la millor teràpia per a l’estrès que il·lusòriament ens fa romandre en la desídia.

Els 10 principis del polític

El polític actual, endut per l’era del buit i l’onada postmoderna de la despreocupació i de l’individualisme postburgès, presenta deu característiques o principis que orienten el seu obrar:

1. El polític actual no pensa en el ciutadà, sinó en les properes eleccions. Hi predomina el càlcul electoral davant les millores en la vida social.
2. El polític actual és vanitós i exhibicionista. La imatge guia les seves accions.
3. El polític actual teoritza sobre bajanades i oblida el fonamental. Tot en ell és superficialitat.
4. El polític actual es creu important quan els mitjans l’adoren. Falsa percepció: no hi té res a fer davant el científic, l’artista, el filòsof i el poeta.
5. El polític actual és histriònic. Els seus gestos esdevenen ganyotes insuportables.
6. El polític actual juga amb el llenguatge, el vulnera i fins i tot el viola: tota correcció desapareix davant els seus barbarismes.
7. El polític actual és un titella mogut per un munt d’assessors.
8. El polític actual és un expert en partidisme.
9. El polític actual és un mestre en l’art de crear metàfores barates i vulgars.
10. El polític actual utilitza la democràcia per amagar les seves pretensions tiràniques.

New Orleans

New Orleans, ciutat de l'estat de Louisiana (Estats Units d'Amèrica), situada al delta del Mississipí, amb una població de 484.674 habitants (2000) i 1.300.000 a l'aglomeració urbana (extret de Viquipèdia). Ciutat que ha estat esborrada per un huracà de nom Katrina, com altres viles i pobles propers. La gent pobra, que n'hi ha molta a la primera potència del món, es converteix en un munt de refugiats que pugen als autocars destinats a un estadi on no hi cap ni una agulla. Molts afroamericans han perdut les seves cases i les seves pertinences i... alguns fins i tot han perdut la família: el fill, la dona, el marit, la germana... La desesperació dels qui ja no esperen res, anorreats per una catàstrofe natural que ha sacsejat les seves vides i que ha tallat la il·lusió de soca-rel. Un nen deshidratat a les portes de la mort. Uns pares que lluiten a la recerca d'un metge, d'aigua i de menjar. I els republicans que manen, tibants en la seva hipocresia mediàtica, es disposen a ajudar una miqueta. I l'alcalde -veu dels qui agonitzen- maleeix el govern federal per haver ofert una merda en comptes d'un ajut en condicions. Bush l'Incompetent s'adreça al lloc del crim i es fa moltes fotos i surt molt per televisió. Golafre enamorat de la càmera i enemic de l'intel·lecte. Abraçat a les presumptes víctimes, mentre altres es desesperen demanant una mica de dignitat. L'Emperador humiliat. El país més poderós de l'orbe mostra una imatge tercermundista. I Bush pensa que poden continuar a l'Iraq i fer front al desastre, però ai las, necessiten petroli ja que les reserves són escasses. I Europa va i els ajuda. Responsables de la Unió, els damnificats volen menjar i beure i tenir un sostre. Però, no és el cap de l'Imperi el que pateix? No en tenen prou, de recursos? Si són fastigosament rics... ells ho podran reconstruir fàcilment. They are the best. Mentrestant, Castro i Chávez manifesten la seva solidaritat. Sí, ells, els xerraires alineats amb l'Eix del Mal. Milers de refugiats en el país de l'opulència. El capitalisme s'enfonsarà víctima de les seves contradiccions, ai, em surt la vena marxiana. Potser el capitalisme no s'enfonsarà, però les seves contradiccions són ben visibles. El somni americà davant el malson dels americans desheretats per un huracà i un govern instal·lat en la inòpia.

Retorn a la bóta

Com ja coneix la nostra audiència, L'ésser i el bloc ha estat de vacances durant el mes d'agost. El dret a fer vacances existeix àdhuc en el món virtual. Com afirma l'expert en tecnologies de la informació Steve Woolgar en una de les seves regles de la virtualitat, "the more virtual the more real". Les vacances existeixen en el món offline com a renúncia durant un temps al negotium a favor de l'otium. La supressió de l'ordre i l'arribada del caos. Els límits es desdibuixen i l'individu entra en un àpeiron plaent, nihilitat primigènia en què les obligacions moren i l'espontaneïtat regna, car no es poden convertir les vacances en una nova rutina: els mateixos amics, la mateixa platja, el mateix apartament... Si és així, els límits s'incorporen i la cotilla del deure moral («has d'anar a la platja», «has de menjar una paella», «has de netejar l'apartament»...) es categoritza imperativament i el rostre de Kant es presenta tot d'una cridant "du sollst, du sollst!". Quin ensurt! Mira que m'agradava l'hedonisme! Per què «l'autòmat del deure» pertorba el meu temps lliure? Quina necessitat tenia jo durant les vacances de postejar com un imbècil quan la resta de la humanitat occidental i benestant (no endebades som els pijos del món) s'allunyava de la llar a la recerca del bell? Per què havia de comunicar els meus pensaments online si els altres fruïen de les delícies de l'espai offline? Vaig decidir que havia de sortir de la meva bóta pudent, despullat, sense la disfressa del filòsof. La veu de l'escocès era eixordadora: "Sigues filòsof, però enmig de la teva filosofia, continua sent un home". I vaig ser un home i vaig sortir i vaig tastar les delícies del plaer real (que no reial). I sense cotilla l'agost passà d'allò més ràpid: "panta rei, panta rei...", crida Heràclit (com estàs, company?) i el setembre comença amb la seva faç de criminal espantaprofessors. No vull iniciar el mateix cicle de sempre. Podríem crear un nou calendari! Un any amb dos mesos d'agost i Nadal el dia 4 d'octubre. I 27 dies de lliure elecció. I tres Setmanes Santes! Demà a la feina. Eliade, podries callar amb la teva ximpleria de l'etern retorn, no? Els pobles -afirma el romanès- repeteixen amb els seus ritus el que va succeir in illo tempore, en l'inici primordial, el primer esclat dels temps històrics. L'1 de setembre repeteix el retorn a l'escola del professor primordial, aquell que nedava en les aigües amniòtiques de l'indeterminat. Iteració de la primera reunió amb el director Adam al costat d'una mestra amb cara de serp.

Vacances ontològiques i bloguístiques

La cosa

Estic treballant en el meu despatx. Al meu davant un gran monitor ofereix una llum cibernètica i em presenta les meravelles del ciberespai. Si desvio la mirada em trobo un bolígraf blau, un Pilot V5, barreja de sòlid i líquid. És la cosa, l’entitat que jeu fora de mi, en la seva opacitat impenetrable. Mentre l’observo, la seva blavor fereix els meus ulls i basteix un bolígraf idèntic en la meva ment. Però no és el bolígraf: n’és la seva imatge, mera ficció transparent del que és opac. Ressegueixo el seu contorn de corbes i la seva figura estilitzada, agafo la cosa i la moc i el líquid puja i baixa i torna a pujar. No puc capir allò que s’amaga en la cosa: ella no em deixa que penetri en el seu interior. Es refot de la meva obsessió parametafísica. I jo continuo volent imaginar que la cosa és cognoscible, i ella em defuig, desdeny inapel·lable davant el qual no em resta més que el silenci. En el moment en què afirmo “Això és un bolígraf” estic reduint la cosa a una estructura lògica. Podria defensar que hi ha un isomorfisme entre les proposicions i els fets, que hi ha una estructura lògica comuna entre llenguatge i món. Però no... Wittgenstein ja ho sospitava. No podem conèixer aquesta estructura lògica comuna, sinó que tan sols la podem mostrar, morrió místic que no em deixa respirar. La cosa és un bolígraf, però jo desconec si la cosa deixa que jo la redueixi a bolígraf. La cosa és molt lliure de ser bolígraf Pilot, llibre de poemes, maó, cornucòpia o metamorfosi de Ben Grimm. I ella segueix allà palplantada. I no la puc fer meva perquè sempre serà un reducte exterior. L’esmento sovint i els altres m’entenen, tot i que la cosa no entén què és l’enteniment. Humana podritud la meva, que no pot saber què és la realitat.

ME LA JUGO

Me la jugo. Demà, de bon matí, m´endinsaré en el fosc món de l´examen teòric de conduir. Nervis, inseguretat, por, No. Jo vaig i me la jugo. No penso, només encerto. El camí que vaig encetar a principis de mes finalitza demà. El camí de recerca de coneixement automobilistic no portava incorporades a les Helíades, només captadrioptics, quadre de velocitat, interseccions i dispositius d´emergència...

Espero amb ànsia sàdica les preguntes de demà, les respostes les llançaré com fletxes de saber amb l´intenció de sentir un fort i potent: APTE!

De totes maneres i en front del meu hiper-positivisme, se´m presenta la veritat impactant. L´abisme de caiguda llarga i silenciosa i fons punxant: de tots els texts que he fet, uns 30, només he aprovat, pel cap baix, 7...

Trons, llamps i fredor infinita, que m´espera demà? Glòria o decepció?

Si l´última dama de la pregunta em vingués a visitar l´espero amb estoïcisme. “Aunque cien años yo dure, seré como la mimbre, que la bambolea el aire pero se mantiene firme...”

Salut companys.

Prometo penjar els resultats!

ACTUALITZAT:

MERDA! No apte... 8 errors.

ARA

Ara, que no et veig, et miro i t´acarono, jugo amb el teu cabell entre els meus dits i sento com la brisa de la platja ens humiteja la roba un altre cop.

Ara, quan dormo, desperto de veritat i palpo la realitat d´estar cada minut al teu costat.

Ara, que estic sol, t´abraço i t´estrenyo dintre dels meus braços, ben fort, perquè no marxis mai.

Ara, que ja he sopat, em moro de fam de tu.

Ara, que tinc calor, em recorre la fredor de les teves ungles a la meva esquena.

Avui, que és un dia com un altre, et dedico el post que ànsies.

A tu, que tu mereixes tot, només et puc donar les gràcies...

ESQUIROLS

Tot llegint el post del meu company Diògenes sobre el transhumanisme (moviment que jo desconeixia) vaig començar a reflexionar en el progrés que canvia la nostra vida de forma imparable. He recordat una cançó del mític grup Esquirols, suposo que molts de vosaltres els coneixereu.

L'ANY 2017 (Esquirols)

Ll/M: Joan Crosas

El dia 12 de febrer

de l'any 2017

totes les veus de la ciutat

no parlen de res més,

conten d'un cas que ha passat

a la maternitat,

n'ha nascut un minyó,

si és que se'n pot dir minyó.

Els uns diuen que no té nas

i que li falten peus,

d'altres que és un marcià

caigut de dalt del cel,

tothom hi fa el seu safareig,

falta informació

i els partits polítics

fan una manifestació.

Cansat de tantes queixes

l'ajuntament pren part,

convoquen els diaris

i es donen detalls necessaris

per a calmar l'opinió.

Resulta que és un xicotet

de mida natural,

cames i peus no n'hi veureu

són rodes de trial,

per mans claus angleses,

per boca un embut

i dins les orelles

ràdio-cassettes li han nascut.

I doncs qui ha estat la mare,

o el pare del nadó?

el metge va i contesta:

De pares desconeguts,

fill de la civilització.

De ben segur que no és la millor lletra del món, però a mi em fa bastant gràcia...

El desig

Des del meu retir cibernètic, on els impulsos elèctrics s'abraonen tot conquerint els territoris nodals, penso en el desig. Obertura intencional envers l'inefable. Mirada als ulls de l'ignot. Fugida de si percaçant la besada de l'aire. Desig com a retorn a les aigües primordials de l'Indeterminat. Desig que em revolta i m'arreplega i em subverteix. Guspira de sensualitat somorta en la lluita incessant per vulnerar el silenci. Plaer inassolit. Cursa d'obstacles a la recerca del ver, el bell i el just. Idees que s'esmunyen en el Leteu. Fa fred en el món intel·ligible. Només platònics i neoplatònics contemplen la forma pura que es lliura a les seves ments malaltisses. Negadors de la vida i del plaer, desitgen la tautologia. No hi ha res més absurd que estimar una tautologia. L'ésser és i les sensacions són falses, criden els eleates amb halitosi. Què és l'ésser? Aristòtil s'interroga encuriosit, ignorant de la manipulació escolàstica. Desig de totalitat, d'atènyer el que no és relatiu, la veritat ben rodona que la meva sospita discuteix. No. Les totalitats no existeixen. El fragment és un bocí d'ens que guarda el sentit en forma d'entrades bloguístiques. Ens hem tornat postmoderns. Lyotard xiuxiueja a cau d'orella que han mort els grans relats. Sempre ens restaran les petites històries incommensurables que curullen els blocs. Desig de romandre en els arxius històrics. Arqueòlegs telemàtics estudiaran la genealogia del desig. Desig de desitjar ser un jo irreductible més que un "hom" amant de la teleporqueria. Odio els ignorants que neden en la facticitat llorda. Desitjo ser un blogger enamorat del desig.

Transhumanisme

Recordem Nietzsche i el pròleg del Zaratustra: "Jo predico el Superhome. Jo us anuncio el Superhome. L'home ha de ser superat. Què heu fet vosaltres per superar-lo?" Aquestes profètiques paraules arriben als nostres dies i ens adonem que ignorem radicalment la condició humana. El moviment transhumanista apel·la a la tecnologia per millorar l'ésser humà, per transcendir-lo. És bo utilitzar els avenços de la tecnociència per obtenir benestar i una major qualitat de vida, ja ho sabem, però els transhumanistes van més enllà: és possible vèncer les limitacions que la natura imposa a la nostra existència i fins i tot atènyer la immortalitat. L'evolució no es troba prefixada, sinó que nosaltres podem condicionar l'esdevenir del nostre cos i la nostra ment. De l'humà passem al transhumà, que ha modificat les seves funcions biològiques per ultrapassar les limitacions naturals psicosomàtiques, i en darrer terme al posthumà, ésser utòpic que ha superat els límits de la biologia, així com de la consciència i de les emocions. Aquestes idees transhumanistes també les defensen els extropians, amb Max More com a fundador del moviment: és un sistema d'intel·ligència, informació, ordre, vitalitat i capacitat de perfeccionament, en què les idees d'envelliment i de mort són desafiades. Es fonamenta en set principis (progrés constant, autotransformació, optimisme pràctic, tecnologia intel·ligent, societat oberta, autodirecció i pensament racional) i malda per combatre la nostra finitud. Tot i que les seves propostes semblen sectàries, alguns autors, com Francis Fukuyama, les han valorat seriosament, encara que sigui per criticar-les. Els transhumanistes parlen de criogenització (congelació del cos perquè la persona pugui ser guarida quan aparegui algun remei), mind uploading (possibilitat de fer una còpia de seguretat de la informació que guardem en la ment per copiar-la en un nou cervell: nosaltres moriríem, però no els nostres pensaments), nanobots per esmenar errades cel·lulars, etc. En molts hi ha la idea que el cos és una nosa, ja que restringeix les nostres capacitats, per la qual cosa el millor és capbussar-nos en la virtualitat i esdevenir un doble del jo que es troba ancorat en un cos. Quan acabi d'escriure això, els bits d'informació que han esdevingut lletres volaran com a flux ciberespacial cap a les contrades de l'intel·ligible, on espera amatent un savi d'amples espatlles anomenat Aristocles. La matèria que em lliga a l'ordinador reposarà en el seu son i altres dobles virtuals trobaran els meus bits i entendran com estimo l'eternitat (Nietzsche: Denn ich liebe dich, oh Ewigkeit!).

MÚSICA

La música m´emociona de sobremanera. Sempre ha estat amb mi, desde ben petit, desde que tinc memòria sempre he estat envoltat de música. Retindré a la memoria, fins a la mort, la imatge del meu pare tocant el piano els dies de festa, les "jotas aragonesas" que tant li agradaven a la meva mare, el meu "Für Elise" estimat, les hores d´estudi que la meva germana va dedicar, les baralles amb el meu pare per no entendre que les notes i els acords no surten a la primera... Això, això va ser el que va fer que la relació amb el piano de casa fos, per part meva, d´amor-odi....

Amb el temps, el meu pare va deixar de tenir temps per tocar el piano, la meva germana també va deixar d´estudiar per la falta de temps i el piano, el piano estimat, va acabar en la més cruel soledat, va esdevenir, únicament, de tauleta de retrats i de partitures que ja no es tocaven mai. Així, de bones a primeres, va arribat el fatídic dia en que el vam vendre i la habitació del piano va pasar a ser l´habitació de la yaya (abans ja ho era, pero jo m´estimava molt al piano XD!).

Amb el temps, el meu amor per la música va créixer i créixer. No parava d´escoltar música, a falta del piano em vaig enganxar al primer disc que em va regalar el meu pare: Les quatre estacions, de Vivaldi, jo rondava els 7 anys i tocava, a l´aire, tots els instruments que reconeixía... Un estiu, i a causa de les cintes de la meva germana, vaig abandonar el món de Vivaldi. Beethoven, Joplin... i vaig començar a escoltar pop rock, rock i tota aquesta moguda... A casa meva ja no es parlava de música, ningú estudiava ni tocava cap instrument. Jo vaig començar a donar la conya amb que volia tocar el baix elèctric, pero un marrec de 8 anys “¿Dónde iba a ir con semejante talabarte?” em deia la meva mare amb el seu carinyòs i rural “aragonés”.

Mica en mica vaig anar creixent, em vaig enamorar per moments de la música, vaig tornar a la música clàsica i vaig acabar amb el heavy metal per la seva claredat a la hora de tocar que tant em recorda als concerts de Beethoven. Ara sóc un boig, un malaltís de la batería, sempre m´ocupa la ment, sempre estic fent sorollets i no paro d´imaginar ritmes i més ritmes, tontejo, a més a més, amb un baix electric que em va costar dos mesos poder comprar-me´l (no cal dia la bateria...!!!), jugo amb un saxòfon i invento les meves coses amb el piano de la meva nina.

El día que em toqui morir vull que sigui així: borratxo de tu estimada música, tú que em fas plorar i riure, tu que em dones la vida i me la treus...

“tot a la terra ha de morir, només la música viurà sens fí...”

PAPALLONES

Avui he vist la primera papallona de l´any!! Llàstima que no portés la inseparable càmara digital!

M´agraden molt les papallones. Devant de casa tenim un parc molt gran i sempre que les veig sembla que volin mig jugan devant dels teus peus, pujant i baixant com els salts del dofins en front de la quilla d´un vaixell....
Somric sempre que escolto la paraula papallona, m´encanten els noms que tenen aquets colorits animalons: PAPALLONA, MARIPOSA... La palma, però se l´emporten els gallecs: VOLVORETA! M´encanta aquesta paraula, ho juro, m´encanta!

A més a més les papallones em recorden indubtablement a la revolució dominicana...

Katia, va per tu:

LARGA VIDA A LAS MARIPOSAS!

CLIENTS

Per qué, amics bloggers, som tan pesats quan esdevenim clients? Per què ens atemoreix, de sobremanera, la inmensitat dels grans magatzems? Els nostres estimadissims grans magatzems, els nostres fills, allò que nosaltres em creat.
El consum pel consum, la vilesa del comprar, la realitat esfereïdora del consumidor compulsiu, la inmensitat, la buidor plena de productes, la soledat del comprador... LA POR.

Ens fan tanta por els grans magatzems que ni tan sols busquem el nostre producte, entrem i directament preguntem. Preguntem per simple fet de preguntar, per que ens diguin que tot rau al mateix lloc que ahir, que tot té el mateix preu que fa unes poques hores i esque quan som clients som els amos, som poderosos i... ...EXIGIM.
EXIGIM que les coses siguim com nosaltres vulguem, exigim que el treballador esdevingui un esclau al nostre servei, car, nosaltres som.... ...C L I E N T S!!!!!!!
Els "cul-cardats" dels treballadors ho hem de sapiguer tot, però vigila company! , no ho hem de sapiguer tot de veritat, hem de sapiguer el que els clients volen que faci el producte...

Perqué es tan dificil girar l´esquena a la lógica i al sentit comú quan un se suposa aprenent a filòsof, cercador inconsumible del més bell dels sabers?


Sí companys, he tingut una jornada de treball fastigosa!...

SUPERVIVÈNCIA

"...Quines vacances que m´esperen. Ara ja puc anar tranquil a la platja, lluny de la feina d´oficina, de les camises i les corbates que m´oprimeixen el coll, ara puc ser lliure... Avui no se qué fer per sopar... pot ser vaig al bar d´abaix i demano un entrepà, despres aniré a pasejar per la platja i prendré una orxata..."

(Conversa de dos nois devant de "l´artista malabar")

...dieu-me Schopenhaurià però he sentit llàstima d´aquest pobre home...

REFLEXIÓ I REVOLUCIÓ

Humà, massa humà

Avui el món occidental -un dia hauré d'explicar què entenc per aquesta abstracció anomenada "Occident"- s'ha tornat a estremir en conèixer que els autors dels atemptats del 7 de juliol a Londres eren de nacionalitat britànica, per la qual cosa a priori havien d'estar integrats en l'eximperi i no podien cometre cap atrocitat. Tremolen perquè l'enemic es troba a casa (quina ironia dir això en un món globalitzat!) i els ha colpejat davant dels nassos, pertorbant llur benestar neoburgès. "Els terroristes són uns inhumans", exclamen com un sol home; "volen enfonsar els nostres valors i la nostra convivència", criden indignats els polítics (els màxims creadors de foteses del món). Jo els dic una cosa i és ben certa: els terroristes són humans i el que han perpetrat forma part d'una part de l'ésser humà, fosca i condemnable, però existent. Els autors de la massacre anhelen la destrucció dels altres, per mostrar l'odi que senten davant la humiliació que han patit per part dels occidentals, que "maten més blanc" amb llurs danys col·laterals i la passivitat dels mitjans de comunicació oficials (afortunadament, no dels blogs, gènere periodístic de la llibertat). Avui, en el marc del conflicte de l'Iraq, han mort almenys 32 persones per l'explosió d'un cotxe bomba a Bagdad, que anava adreçat a soldats americans, però que ha provocat la mort de molts nens. No puc suportar la visió d'un taüt minúscul que conté el cosset sense vida d'un infant. I això és obra d'humans... com humans són els periodistes oficials quan es passen dies i dies recordant el que està patint Occident i obliden amb rapidesa el que succeeix en els "països no occidentals" (on és aquí la globalització? Manuel Castells, m'heu escoltat?). Un crim amb 32 víctimes no ha de ser oblidat mai, com tampoc no ho ha de ser un atemptat a Londres o un genocidi a Srebrenica. Els humans es passen la vida parlant de la inhumanitat quan aquesta simplement no existeix (sí per als cucs, per altra banda). La pregunta kantiana Was ist der Mensch?, síntesi de totes les qüestions importants de la raó, ha de ser revisada. O potser bandejada sense remei.

Declaració

Malgrat els darrers esdeveniments, que són un pas més de l'ésser humà cap al Regne de la Infàmia, vull fer la següent declaració:

NO a la guerra preventiva,
SÍ a la prevenció de la guerra.

NO al terror gratuït,
SÍ a la gratuïtat del benestar.

NO a la foto de les Açores (Bush, Blair, Aznar... les tres Desgràcies!!),
SÍ a la imatge de la solidaritat sense condicions.

NO a la vilesa terrorista,
SÍ al respecte intercultural.

NO al dogmatisme,
SÍ al diàleg i a la crítica.

NO als Paradisos inconeguts,
SÍ al breu i intens paradís dels teus ulls.

NO a les follies de l'Intel·ligible,
SÍ a les idees en perspectiva.

NO a la mirada temorosa,
SÍ a l'esguard càlid de l'amistat.

NO a les foteses dels polítics,
SÍ a la revolució a través del pensament.

NO als defensors dels valors eterns,
SÍ als constructors de la Utopia.

NO a la mort d'innocents a Bagdad, Kabul, Nova York, Madrid, Gaza o Londres,
SÍ a l'esperança en un món sense violents.

NO als salvadors de la Pàtria,
SÍ als patriotes del cosmos.

NO als falsos demòcrates que voten Bushes i Blairs,
SÍ a les ments ben informades.

NO a l'excés neoliberal i a la dictadura del mercat,
SÍ a la redistribució de la renda amb justícia.

NO als ignorants que neguen el pensament,
SÍ a l'esperit filosòfic.

NO als egocèntrics del ciberespai,
SÍ als que col·laboren en la mútua transmissió de coneixements.

NO al domini estòlid de la testosterona,
SÍ a la feminització del món.

NO a l'odi dels defensors de les essències,
SÍ a l'amor sense prohibicions.

NO a mi, que sovint em lliuro a la matèria i oblido l'ésser,
SÍ a tu, que estimes i no caus en el parany de la cobdícia.

IMPRESSIÓ

"CONTROLA TU MENTE
VOMITA TU SER"

Grafiti a la paret de davant
del BeGood de Barcelona.

Vaig llegir la pintada i em va venir al cap si es refereixen a un ésser de matèria corporea, un ésser terrenal que ens foragita dels regnes altius, llunyans a aquest món-de-merda.

Per a mi controlar la ment es deixar que la follia de l´ésser se´ns en porti a aquells móns llunyans, controlem la ment: CREEM-NOS L´ANARQUÍA! No ens limitem a els NO-ÉSSERS MATERIALS. Fugim del món que ens empresona, no cal parir l´ánima ni vomitar quelcom que ens fa raure aquí; l´ésser está més per sobre...

...REVOLUCIÓ I PENSAMENT

DESGRACIATS

Pasejant pel carrer de la camèlia, enfront del bar "el molino" m´ha sobtat veure el següent cartell.

INCREIBLE! , el frente democrático español em semblen una colla de fills de puta. Us convido a veure la web. ATENCIÓ: POT FERIR LA SENSIBILITAT I INFLAR ELS NASSOS ALS MÉS CATALANISTES.

Us poso el text:

1.- Si crees que la monarquía de las autonomías es un nuevo reino de Taifas que despilfarra los caudales públicos para lucro de parásitos, fomenta la secesión y nos degrada a súbditos de un Reino Dividido lacayo de potencias extranjeras, impidiéndonos ser CIUDADANOS DE UNA NACIÓN UNIDA Y SOBERANA, estas con nosotros

2.- Si crees que ESPAÑA SOLO NOS PERTENECE LEGÍTIMAMENTE A LOS ESPAÑOLES, estas con nosotros

3.- Si crees que la democracia española solo es realizable por todo el PUEBLO ESPAÑOL CON SOBERANIA INDIVISIBLE sobre todo el territorio nacional, estas con nosotros

4.- Si crees antidemocrático que a los españoles nos nieguen nuestro derecho a ELEGIR AL JEFE DE ESTADO por mayoría de votos entre varios candidatos, estas con nosotros

5.- Si crees que el estado tiene la obligación de garantizar la EFECTIVA OFICIALIDAD DEL IDIOMA ESPAÑOL EN ODA ESPAÑA, estás con nosotros

6.- Si crees en una EDUCACIÓN IGUAL PARA TODOS LOS ESPAÑOLES, publica, gratuita, laica y de alta calidad, estas con nosotros

7.- Si crees en un TERRITORIO NACIONAL VERTEBRADO SOBRE, MUNICIPIOS Y PROVINCIAS, estas con nosotros

8.- si crees que han de unirse todas las fuerzas civiles de seguridad en UN SOLO CUERPO DE POLICIA, estas con nosotros

9.- Si crees que el estado ha de IMPEDIR LA ILEGAL INVASIÓN MASIVA DE INMIGRANTES INDESEADOS y expulsar a los extranjeros indocumentados, estas con nosotros

FRENTE DEMOCRATICO ESPAÑOL

EL PARTIDO DE ESPAÑA EN EL SIGLO XXI