MÚSICA

La música m´emociona de sobremanera. Sempre ha estat amb mi, desde ben petit, desde que tinc memòria sempre he estat envoltat de música. Retindré a la memoria, fins a la mort, la imatge del meu pare tocant el piano els dies de festa, les "jotas aragonesas" que tant li agradaven a la meva mare, el meu "Für Elise" estimat, les hores d´estudi que la meva germana va dedicar, les baralles amb el meu pare per no entendre que les notes i els acords no surten a la primera... Això, això va ser el que va fer que la relació amb el piano de casa fos, per part meva, d´amor-odi....

Amb el temps, el meu pare va deixar de tenir temps per tocar el piano, la meva germana també va deixar d´estudiar per la falta de temps i el piano, el piano estimat, va acabar en la més cruel soledat, va esdevenir, únicament, de tauleta de retrats i de partitures que ja no es tocaven mai. Així, de bones a primeres, va arribat el fatídic dia en que el vam vendre i la habitació del piano va pasar a ser l´habitació de la yaya (abans ja ho era, pero jo m´estimava molt al piano XD!).

Amb el temps, el meu amor per la música va créixer i créixer. No parava d´escoltar música, a falta del piano em vaig enganxar al primer disc que em va regalar el meu pare: Les quatre estacions, de Vivaldi, jo rondava els 7 anys i tocava, a l´aire, tots els instruments que reconeixía... Un estiu, i a causa de les cintes de la meva germana, vaig abandonar el món de Vivaldi. Beethoven, Joplin... i vaig començar a escoltar pop rock, rock i tota aquesta moguda... A casa meva ja no es parlava de música, ningú estudiava ni tocava cap instrument. Jo vaig començar a donar la conya amb que volia tocar el baix elèctric, pero un marrec de 8 anys “¿Dónde iba a ir con semejante talabarte?” em deia la meva mare amb el seu carinyòs i rural “aragonés”.

Mica en mica vaig anar creixent, em vaig enamorar per moments de la música, vaig tornar a la música clàsica i vaig acabar amb el heavy metal per la seva claredat a la hora de tocar que tant em recorda als concerts de Beethoven. Ara sóc un boig, un malaltís de la batería, sempre m´ocupa la ment, sempre estic fent sorollets i no paro d´imaginar ritmes i més ritmes, tontejo, a més a més, amb un baix electric que em va costar dos mesos poder comprar-me´l (no cal dia la bateria...!!!), jugo amb un saxòfon i invento les meves coses amb el piano de la meva nina.

El día que em toqui morir vull que sigui així: borratxo de tu estimada música, tú que em fas plorar i riure, tu que em dones la vida i me la treus...

“tot a la terra ha de morir, només la música viurà sens fí...”