Estic treballant en el meu despatx. Al meu davant un gran monitor ofereix una llum cibernètica i em presenta les meravelles del ciberespai. Si desvio la mirada em trobo un bolígraf blau, un Pilot V5, barreja de sòlid i líquid. És la cosa, l’entitat que jeu fora de mi, en la seva opacitat impenetrable. Mentre l’observo, la seva blavor fereix els meus ulls i basteix un bolígraf idèntic en la meva ment. Però no és el bolígraf: n’és la seva imatge, mera ficció transparent del que és opac. Ressegueixo el seu contorn de corbes i la seva figura estilitzada, agafo la cosa i la moc i el líquid puja i baixa i torna a pujar. No puc capir allò que s’amaga en la cosa: ella no em deixa que penetri en el seu interior. Es refot de la meva obsessió parametafísica. I jo continuo volent imaginar que la cosa és cognoscible, i ella em defuig, desdeny inapel·lable davant el qual no em resta més que el silenci. En el moment en què afirmo “Això és un bolígraf” estic reduint la cosa a una estructura lògica. Podria defensar que hi ha un isomorfisme entre les proposicions i els fets, que hi ha una estructura lògica comuna entre llenguatge i món. Però no... Wittgenstein ja ho sospitava. No podem conèixer aquesta estructura lògica comuna, sinó que tan sols la podem mostrar, morrió místic que no em deixa respirar. La cosa és un bolígraf, però jo desconec si la cosa deixa que jo la redueixi a bolígraf. La cosa és molt lliure de ser bolígraf Pilot, llibre de poemes, maó, cornucòpia o metamorfosi de Ben Grimm. I ella segueix allà palplantada. I no la puc fer meva perquè sempre serà un reducte exterior. L’esmento sovint i els altres m’entenen, tot i que la cosa no entén què és l’enteniment. Humana podritud la meva, que no pot saber què és la realitat.
