Crítica de la política pura

Vessa la blogosfera de comentaris sobre polítics. Nerviosos, molts blocaires comparteixen les seves il·lusions i esperances sobre la data clau de l’1 de novembre, un dia que no canviarà per a res les nostres vides. Una diada de Tots Sants en què exercirem el nostre dret a vot i decidirem la composició del Parlament de la nostra nació, no el president –malgrat alguns exabruptes del candidat amb nom de sumatori- i farem confiança a un grup de persones que segurament són molt diferents a nosaltres –potser radicalment diferents-, que ens representaran en un hemicicle sense fer cas de les nostres opinions com persones concretes. Jugaran al seu joc de la política i ens oblidaran durant quatre anys (o menys, recordem Maragall, el del ciri pasqual). Uns es repartiran el pastís del poder, teca fastuosa amanida per la cobdícia i l’ambició, i els altres rosegaran l’os cruel de l’oposició, aixoplugats en un racó i emparats tan sols per l’adverbi de negació. L’autocomplaença i l’egocentrisme com a rerefons d’una façana de grans promeses i de signatures notarials. I el nom de la nació, pronunciat debades pels arquebisbes de la unitat i apòstols del dogma, serà profanat un cop més pel mercadeig dels pactes. Ningú no pot jugar amb Catalunya (sí, Catalunya, alguns odien les essències i s’amaguen en el plural dels substantius, en comptes de cridar com un sol home l’esperit del que som) i ningú no pot gosar humiliar la nostra realitat intrínseca en nom d'un país que no és el nostre. I les esquerres i les dretes com a escaquer dividit entre bons i dolents, entre defensors de l’oprimit i amics de l’opulència. Maniqueisme fal·laç perquè l’oprimit no té veu que l’escolti. I liberals inflats d’individualisme contra intervencionistes que somnien amb un Estat curull de recursos per als oprimits, que mai no els reben perquè són exclosos del sistema. Llibertaris de dretes contra estatalistes igualitaris. Bellum omnia contra omnes. Campanya electoral en què triomfa la bilis i retrocedeix l’intel·lecte. Candidats illetrats que es creuen el moll de l’os (visca el filòsof-rei) i que fracassen en el seu intent de regenerar-se. Histriònics amb clenxa malden per arribar primers, mentre els petits lluiten per ser forts i assassinar el bipartidisme reduccionista. I, a l’altra banda, un lívid fonamentalista ecològic contempla l’escena amb un carro tirat per cavalls, en un país en el qual ja no es construeixen carreteres i tot torna a la puresa de les beceroles (oh Rousseau, com t'estimem!). Sort que a Catalunya tenim artistes, escriptors, científics i algun filòsof (hi ha algú?) que superen amb escreix la mediocritat de la classe política, embolcallada en la seva pell reptiliana a la recerca del poder a qualsevol preu.

Sempre seràs el mateix

Al meu pare

Sempre seràs el mateix, encara que t'aboquis inextricablement al declivi absolut de les forces. Has estat el meu heroi i seràs el meu heroi encara que el teu enteniment es redueixi per sota del seny d’un infant. No podem anar contra Heràclit. L’esdevenir ens empeny vers el no-res i la vida, aquest grapat d’anys esmicolats per la infàmia de la finitud, no gosa revoltar-se davant els gestos evidents de la gran senyora obscura. La malaltia corseca la teva ment cada dia que passa. Ahir oblidaves el que feies el dia anterior i avui ja no recordes el moment en què ens vam veure. I parles amb personatges de la televisió com si fossin vells coneguts. I maleeixes milers de vegades aquells desgraciats que van fer la guerra en la qual van matar el teu pare. El meu avi, que mai no vaig conèixer. I els records remots es fan via en el teu cervell malmès. Jugaves a futbol. De defensa central. Eres un bon jugador i vas estar a punt d’anar a Primera Divisió. Després, un càrrec important en una multinacional i una jubilació exquisida al costat de la teva família.

I la memòria, doctora de la subjectivitat, s’alenteix i perd la consistència i no saps qui és aquell actor i perds els estreps perquè no entens que el teu jo s’està morint. Des de la meva bóta no paro de plorar quan et veig riure, embadalit, davant aquell nen joganer i prego a l’inexistent perquè el recordis sempre. Prego sense esma davant un zero que no escolta. I la teva memòria es dilueix en la indeterminació. Una ment poderosa que deixa de funcionar com una màquina envellida. Barreges noms i dates i ja no saps quin dia és avui. Il•lusionat, penses que és diumenge i et vesteixes per sortir. Has perdut el nord en la teva bruíxola existencial. I no vull que m’oblidis i perdis la teva identitat. Seràs sempre el mateix, baldament la senilitat et venci definitivament. I et recordaré sempre amb el mateix somrís, fort i assenyat, recte i sobri, elegant i valent, treballador impenitent que un dia va deixar de treballar i es va enfrontar a l’abisme del lleure infinit. El mal triomfarà un altre cop -com goses, Agustí, dir que allò que ens fa patir tant és una absència?- i la malaltia amb nom de neuròleg alemany anihilarà la teva consciència. Tu, que vas ser el meu heroi quan era un infant, quan et veia indestructible, deixaràs de ser tu i t'enfrontaràs al mal que va patir una de les ments privilegiades d'Europa. Tu, que has estat el meu referent i el meu paradigma, no estaràs sol. Diògenes, aquest fill que ha gosat convertir-se en filòsof, t'acompanyarà en la travessia. Potser, en el declivi de la subjectivitat, albirarem una estranya Ítaca amb formes enlluernadores de bellesa i justícia. Un navili platònic ens durà a port i Er, l'armeni, ens menarà a les fonts del record.

TREBALL FRUSTRANT

Salut bloggers:

En primer lloc vull disculpar-me per com tinc de deixat el bloc. Estic en un moment de molta feina que s´allargarà fins a final d´any i que reclama una constant dedicació. Tot i que ho sembli no pretenc parlar de treball, propiament dit, en aquest post.

Permeteu-me que faci una mica d'historia. Heràclit no va tenir una adolescència massa amigable. Al col·legi al que anava manava primer l´aparença i després, molt després, la raó. Un servidor, que creia que el ropatge era millor si era de segona mà, no va encaixar gaire en aquella munió de petits elitistes que no coneixien al Che, ni a Marx, ni a Bakunin, Alguns es manifestaven, fins i tot, seguidors del PP!!! i jo vaig viure en una especie de gueto durant tot el batxillerat...

Òbviament no m'he tornat a veure amb aquesta gent des de que vaig plegar del cole. Jo he fet la meva vida, ara tinc una feina que m'omple i que em deixa dormir agust a les nits i hi estic molt orgullòs. Avui, però, he trobat a un d'aquests nois. Ben bé aquest no era dels més odiosos, fins i tot havia tingut forces converses amb ell i em semblava un bon paio... i no. L'hombra de la dreta també és present en alguns joves... De debó, jo mai m´ho hagues pensat. No he pogut fer-li entendre paraules com solidaritat, company obrer, llibertat, dignitat i aquestes coses que faig a la meva feina... Avui també és un d´aquests dies en que m'he sentit frustrat...

Amb el vostre permís em tornaré a la caverna a reflexionar si realment és bo cercar les coses a fora o es millor adpatar-se a les hombres... La realitat és dolorosa i costa massa de pair.