dissabte, d’abril 22, 2006

Perdut i sense rumb


Recordo que en Ramon Bassas (al qual felicito pel seu bloc) em va aconsellar fa uns mesos que, en comptes de fer una crítica de l’activitat política a través d’un decàleg, realitzés un altre amb una llista de desiderata sobre com hauria de ser l’esmentada activitat. És una promesa que compliré en un dels posts futurs. Alguns dels principis que vaig exposar en aquella primera llista semblen complir-se a la perfecció en aquesta mena de govern dels horrors que Catalunya està patint. Jo vaig ser un dels il·lusos que vaig apostar en el seu moment per un canvi de rumb i per una catarsi que acabés amb el règim instaurat per CiU, tot i que Maragall mai no em va semblar la millor aposta, aquest polític que sembla estar in albis i que de cop i volta etziba una ximpleria indigna del càrrec i que ofereix contínuament oxigen a l’oposició. L’”afer Vendrell” és un altre capítol del despropòsit i de la xuleria que s’ha instal·lat en un dels sectors del tripartit. Un senyor que participa activament en l’enviament de missives amenaçadores a treballadors de la Generalitat –i que està essent investigat- no pot ser, mai de la vida, enlloc del món, el responsable de la conselleria que ha de dur a terme la investigació. És una perversió intolerable. El compliment de l’article 1 (“El polític actual no pensa en el ciutadà, sinó en les properes eleccions”) és clar, així com el 8 (“El polític actual és un expert en partidisme”). Potser caldria afegir-ne l’onzè, que seria aplicable a aquest expert en creació de crisis anomenat Maragall: “El polític actual ha de fer qualsevol cosa, fins i tot el ridícul, per romandre en el poder”. Era molt fàcil dur a terme una remodelació discreta i sense fer soroll, amb bons gestors de noms no comprometedors. Però ell sempre ho fa difícil. És una llàstima que la bona feina que podrien dur a terme quedi eclipsada per la incompetència d’alguns per exercir el seu càrrec. Realment és una decepció per a tots aquells que vam creure que un altre govern era possible i que vam tenir confiança especialment en un dels braços del tripartit, el més radical, creient que això volia dir “anar a l’arrel de les coses” i no quedar totalment desarrelat. I així estic jo, sense partit, sense opcions, enmig del marasme de l’esquerra perduda en la seva pròpia idiòcia.

4 comentaris:

Heràclit ha dit...

Pot ser ens caldria llegir a tots "Ensayo sobre la Lucidez" de J. Saramago.

El vot en blanc clama amb força que el recordem. És dificil cercar un partit amb uns interessos afins al del ciutadà (car, l´article 1 és compleix de totes, totes...).

Jo sé que tot i així no vull una dreta a la Generalitat.

Ramon B. ha dit...

Apreciat Diògenes,
Gràcies per l'elogi, no es mereix. Sincerament, espero el post que em vas prometre. Ho dic perquè de vegades veig en segons quines crítiques als polítics una mica de "candidesa", com si haguessin de ser una mena d'herois que després deceben.
Justament perquè se'ls pot criticar, no sé si la visió "ideal" els fa massa bé...
En fi, felicitats pel teu, de bloc.

Anònim ha dit...

Moltes vegades penso que no és problema de dretes o esquerres, són els detalls els que marquen diferència entre els dos tipus de partits, potser és un problema de concepció de la política. I si tots van errats i no és així com s'ha de fer "política"? I si per un cop es comença a pensar en el ciutadà i no en el nombre d'escons? I si fem que les coses caníïn? I si no som prou forts per aconseguir-ho? Tos´són un conjunt de propòsits (o despropòsits) que potser mai no arribaré a entendre...qui té la solució?
Un bon post, Diògenes!
TäLs

Anònim ha dit...

Greets to the webmaster of this wonderful site. Keep working. Thank you.
»