dissabte, d’abril 08, 2006

Nostàlgia del fonament



I. Els valors sagrats ja no són respectats. Els fills no segueixen els patrons de conducta dels pares, que fa temps que han perdut la bruíxola del capteniment. A Marbella roben a plaer i col·leccionen tot tipus d'animals. Els governants i els polítics en general assoleixen rècords històrics de mediocritat i ja només ells es prenen amb seriositat llurs eslògans. Calen pensadors revolucionaris en el món actual, ments disposades a sotmetre a dubte el pensament únic neoliberal i postmodern que engoleix les iniciatives i castra la deliberació. El fragment ha substituït la totalitat, el bocí semiòtic desconstruït ha assassinat el fonament. No hi ha lloc per als sistemes en la pàtria dels brètols.

II. Què és la revolució intel·ligida? Produir un discurs lògic que malmeti les esperances dels relativistes i que aposti per alguna cosa sòlida, sense dogmatismes, un discurs partidari d'un universal sense totalitat (el somni de la intel·ligència col·lectiva de la humanitat), fornit per veus diverses que interpreten una mateixa melodia. Un discurs enèrgic contra l'estupidesa en totes les seves formes. És això conservadorisme? Més aviat n'és exactament el contrari.

III. La dispersió em produeix angoixa, la hipervinculació universal és l'asfíxia del discurs. D'un vincle a l'altre perdo la fita i em perdo jo mateix, feix malaltís de percepcions. Recordo els mots gastats de Plató, Descartes o Kant, filòsofs de la unitat i enemics de la multiplicitat irreductible. La substància, el jo i les idees s'han disgregat i han engendrat la postmetafísica blogològica. Res no és unitari en el reialme dels posts. Sento nostàlgia del fonament, la ferma àncora on les passions, emocions i raonaments trobaven repòs i aixopluc. Res no és valuós, Déu ha mort, Nietzsche ha mort i jo no em trobo gaire bé.