divendres, d’octubre 14, 2005

Sobre els noms i altres improperis

En els darrers dies estem assistint a un espectacle nauseabund provinent de l'autoanomenada "nación española", que es nega a acceptar que nosaltres ens autoanomenem "nació catalana". Polèmica que esdevé discussió nominalista, amb el Gran Dialogante afirmant que posseeix fins vuit formulacions diferents substitutives de l'autoevident "Catalunya és una nació". Alguns, des de l'òrbita socialista, entestats a quedar bé amb el cap sense menystenir els catalans, ja parlen de "realitat nacional", "entitat nacional" o "comunitat nacional" (jo n'afegiria més: "andròmina nacional", "cornucòpia nacional", "parafernàlia nacional" o "entelèquia nacional"), atès que el substantiu "nació" sembla reservat constitucionalment (et lloem, oh Constitució, text intocable que contens la veritat de les coses!) al que jo anomeno "Estat Espanyol" i que altres veuen com l'única nació possible malgrat les diferències i peculiaritats. Tot aquest enrenou em recorda la baralla dialèctica que es va produir davant la consideració de la unió homosexual com a matrimoni. És cert, deia el segon Wittgenstein, que el llenguatge depèn del seu ús, per la qual cosa no hi ha dubte: Catalunya és una nació, car aquest concepte és utilitzat molt sovint pels ciutadans i les ciutadanes d'aquest país nostre com a senyal inequívoc d'identitat, sempre en situacions pacífiques i sense matar ningú. El "problema català" encara és viu en les ments malaltisses de la "vieja España", els principals forjadors d'independentistes. Perquè, si no s'accepta alguna cosa tan simple com la identitat nacional catalana (en el si d'un Estat, fet que no és negat en la proposta d'Estatut), aleshores l'única solució és fugir dels qui no ens volen, la independència com a solució intel·lectual. L'alliberament de l'estupidesa neofranquista circumdant.

2 comentaris:

Diògenes ha dit...

Gràcies, Crom el Nòrdic!

Roberto Iza Valdés ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.