dimecres, de setembre 07, 2005

Els 10 principis del polític


El polític actual, endut per l’era del buit i l’onada postmoderna de la despreocupació i de l’individualisme postburgès, presenta deu característiques o principis que orienten el seu obrar:

  1. El polític actual no pensa en el ciutadà, sinó en les properes eleccions. Hi predomina el càlcul electoral davant les millores en la vida social.
  2. El polític actual és vanitós i exhibicionista. La imatge guia les seves accions.
  3. El polític actual teoritza sobre bajanades i oblida el fonamental. Tot en ell és superficialitat.
  4. El polític actual es creu important quan els mitjans l’adoren. Falsa percepció: no hi té res a fer davant el científic, l’artista, el filòsof i el poeta.
  5. El polític actual és histriònic. Els seus gestos esdevenen ganyotes insuportables.
  6. El polític actual juga amb el llenguatge, el vulnera i fins i tot el viola: tota correcció desapareix davant els seus barbarismes.
  7. El polític actual és un titella mogut per un munt d’assessors.
  8. El polític actual és un expert en partidisme.
  9. El polític actual és un mestre en l’art de crear metàfores barates i vulgars.
  10. El polític actual utilitza la democràcia per amagar les seves pretensions tiràniques.

13 comentaris:

Ramon Bassas ha dit...

I com seria el teu decàleg del que hauria de ser un polític.

(Per cert, què és un "polític"... no sento parlar mai d'un "eròtic" o d'un "ètic"; la política no és una de les dimensions de l'ésser humà?)

Ramon Bassas ha dit...

Perdó, a la primera frase del meu comentari anterior hi manca un interrogant final.

Diògenes ha dit...

El debat entre el ser i l'haver de ser. Un altre dia em dedicaré a fer el decàleg dels principis que haurien d'orientar la política. Amic Ramon, caldria potser dir-ne "Els 10 principis del polític professional". Sí, tens raó, la política és una dimensió humana i en totes les activitats es desenvolupen "polítiques" de diverses menes. El que em molesta és l'exhibicionisme de molts polítics actuals plens d'egocentrisme que discuteixen de banalitats mentre el món pateix desgràcies de diversa índole. No em refereixo, ni de bon tros, als polítics locals, món que conec de prop, sinó als d'alta volada, que basteixen un món de fantasia i il·lusió i no davallen al món real.

Heràclit ha dit...

No sé, pot ser a mi em quedi una mica gran aquest tema però no estic tan segur de que la política, a aquesta escala, sigui quelcom proper a l´humà. Cal una auto-deshumanització important per complir amb el decàleg. Foragitar de la meva matèria fins a l´última espurna de sensibilitat, esdevenir una imatge per arribar a ser un traficant de ciutadans en pro de les següents eleccions (i poder dormir totes les nits).

Revolució i pensament.

Ramon Bassas ha dit...

OK, però un parell de coses abans d'anar a dormir. Una, que això de contraposar ciutadans i eleccions és una mica enganyós. Les eleccions les fans els ciutadans. O sigui que, si estan enfeinats en guanyar les eleccions, potser és una bona "pastanaga" per dedicar-se als ciutadans, no?

I la segona: no em fa res que es critiqui els polítics locals, eh? Vinga, ja espero el decàleg positiu.

Bona nit.

Diògenes ha dit...

Imagine, no he parlat dels calers, ja que és el tòpic fàcil sobre els polítics. He intentat fer un decàleg sobre conductes. El que em revolta dels polítics actuals és la seva egolatria (Carod-Rovira en seria un exemple paradigmàtic) i el seu partidisme excessiu (a voltes sembla que per a ells sigui més important el partit que el país), sense oblidar l'odi que alguns destil·len (Aznar, Zaplana i Acebes, sense anar més lluny), la imatge sense contingut (Mas) o la inòpia real o fingida (Maragall). Saura en el context català i Zapatero en l'espanyol serien dels pocs que se salvarien. I no oblido l'estupidesa total (Bush).

Diògenes ha dit...

El divorci entre ètica i política. Sembla que per dedicar-se a la política cal renunciar als principis morals i no hauria de ser així. El filòsof-rei platònic, coneixedor de la veritat i amant de la virtut, fracassa davant el realisme polític de Maquiavel. El príncep ha de semblar virtuós sense ser-ho. És el gran simulador. És cert que en l'àmbit local tenen lloc desviacions com les que apuntes, però també és el context on hi ha més polítics que toquen de peus a terra i volen resoldre els problemes reals dels veïns sense perdre's en retòriques buides.

Anònim ha dit...

Home... Amb alguns polítics és així però és una mica simplista. En els d'ERC, per exemple, no ho veuria tant així. És la meva opinió, res més.

Joaquim ha dit...

Salutacions.
L'oci del cap de setmana m'ha fet arribar fins aquest blog. M'ha semblat molt interessant.Me l'apunto.
L'entrada en qüestió, aquest decàleg, també el subscric en bona mesura. Estic d'acord en que seria un bon decàleg del polític professional.
No crec que els polítics locals en quedin al marge, sobretot els que ostenten i viuen del poder, siguin del color que siguin.
Qui són els pensadors que ens desenvolupen el Discurs de l'Amo i de l'Esclau? Què ens diuen sinó ?

Anònim ha dit...

Actual, actual? Fa fatla dir actual?

Roberto Iza Valdés ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Roberto Iza Valdés ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
PobleInsubmís ha dit...

Un 10 per al teu decàleg. Hi coincideixo plenament. Tenint en compte que la política (si més no actualment) és l'art d'enganyar amb males art el poble, la resta ja s'explica per si sola. Salut!