Un cop et vaig dir que escoltaria als Marea més antics i també que Oblidarem amb el temps tot el que ens estimàvem i com s'aturava el temps en les nostres besades i abrasades infinites i llavors tot tornarà a ser com sempre..., no sé si perquè no puc escapar de la música, o perquè m’estic tornan boig i estic començant a deixar de ser racional però, no només els escolto sinó que a sobre els hi faig cas.
I ara estic així apagant les burilles en tots els records mentres als gots es queda aigualit un Ballantine’s preparat per ofegar el silenci que no puc foragitar de la meva vida. El silenci m’acompanya al cotxe, a la feina, a casa. El silenci em desperta a mitja nit i m’obliga a conversar durant hores. El silenci sempre em diu el mateix i jo, idiota, el passejo amunt i avall i me l’enduc als bars i a les discoteques i ell, maleït, mai cau ebri i calla. A vegades, a aquest silenci l’acompanya una pesada buidor. La buidor dels espais i un nosequé que fa que només senti coses que ja fa temps que han passat. A la buidor no l’odio tant. Les coses buides sempre es poden tornar a omplir, com els gots de Ballantine’s en els que ofegar el silenci….
