EL MÓN EN QUE VIVIM II: ULTRAMEMIA (DFC II)

Violència, odi, deshumanització, violació dels drets humans, racisme, homofòbia, pederàstia. Humans que causen dolor, terror, pànic. Guerres santes, guerres pel petroli, guerra civil. Refugiats, expulsats, discriminats, torturats, pressionats, esclavitzats...

Jo crec companys, que en el millor dels mons possibles no haurien d´existir aquestes paraules. És insuportable escoltar-les cada dia al telenotícies... Aquest és el món en què vivim.

Vivim, tal com van veure els def con dos* (DFC), a ULTRAMEMIA.

Van publicar el disc al 96. Cançó 1: Ultramemia, cançó 12,13 i 14 Ultramemia també, en galego, català i euskera respectivament. Si, si... com ho sentiu. Us poso la versió en castellà:

No es bueno para tí que preguntes demasiado,
que te alejes de la senda del perfecto ciudadano.
Matrimonio soso, trabajo precario,
y en tu mente la quimera de que te hagan encargado.

Tampoco te conviene darle demasiadas vueltas
a los hechos, que al pensarlos se convierten en problemas.
Deja que el mundo siga su curso
y continúa tu camino en silencio y a lo tuyo.

No cometas el error de alterar las directrices
en que se apoya la gente con quien vives.
Es preferible la injusticia al desorden,
decía el abuelo al abrocharse el uniforme.

Tu conducta inquieta a los vecinos,
te señalan por la calle quienes fueron tus amigos.
Esto ya era así antes de que tú nacieses,
no le des más vueltas, calla y obedece.

Porque estás en Ultramemia.
Vivirás en Ultramemia.
Has nacido en Ultramemia
y te morirás de asco bordando con tu tedio su bandera.

No es aconsejable desconfiar del dirigente,
sagrado timonel de tu destino y tu suerte.
Él piensa por tí para que tú no pienses nada:
con un cerebro sobra para toda la manada.

Enturbias con tus dudas la imagen del míster
y encima pretendes que nadie te vigile.
Esto ya era así antes de que tú nacieses,
no le des más vueltas, calla y obedece.

Porque estás en Ultramemia.
Vivirás en Ultramemia...

Sigue con los sellos en la estafeta,
mejor ser anónimo que profeta.
Quítate de la cabeza esas tonterías,
tampoco es tan incómodo vivir de rodillas.

Porque estás en Ultramemia.
Vivirás en Ultramemia.
Has nacido en Ultramemia...

*Si piqueu a l´enllaç podreu escoltar la cançó desde la pàgina web.

El jo malmès i els àngels del ciberespai

Susan Herring ja havia afirmat que el bloc (o blog, el normatiu Bibiloni dixit) constitueix un nou gènere discursiu, resultat de la combinació entre la pàgina web personal i el fòrum asincrònic. La blogosfera (derivat de blog; si fos de bloc, donaria blocosfera, estranya paraula) és la realitat que sorgeix de les hipervinculacions entre blocs, un univers de significacions que ultrapassa la concreció de cada post singular. El tot és més que la suma de les parts. El vincle és el lligam social feble protagonitzat pels actors virtuals, humans que interactuen amb màquines, que actuen al seu torn oferint una resposta a través del programari. La meva personalitat blògica està constituïda per fragments d'un mi-mateix entotsolat que albira un horitzó de comentaris. No puc atansar-me al tu-mateix des del fil eidètic del ciberespai. El tu que espera a l'altre costat és una corporalitat estranya, una carn ignota, intangible boira de desigs. El tu que mira des de l'altra banda és una res extensa metamorfosada en impuls elèctric. Enclavat en una posició real, el tu que mira defuig la seva pell i vola angèlicament vers l'eternitat de l'enlloc. Els blocs (o blogs, estic paralitzat pel dubte, raonament bibilonià coherent davant l'estètica faisó en què bloc es mostra com a quadern binari) són la dispersió cognoscitiva del jo cartesià, que ja no seu davant l'estufa ni s'obsessiona per la cera. Múltiples subjectivitats interpel·len el software per obtenir reconeixement. Jo sóc moltes coses que pensen, tantes com entrades en la meva representació virtual de la follia blogològica, formigues sinàptiques que són perquè penetren el temps, esbalaïdes. Una lúbrica concubina em mostra el camí, disfressada d'hipertext. Els arxius històrics xiuxiuegen com a fòssils d'una impossible harmonia preestablerta. Emperò, el rellotge virtual no s'atura a desgrat dels pactes mefistofèlics amb l'orbe digital. La contingència del meu ésser material no pot fer res davant l'esperit absolut encarnat en teranyina universal.

EL MÓN EN QUE VIVIM I: UN MATÍ RODÓ

Gracies a tota la gent amable que circula a peu pel carrer. Als conductors experimentats que se salten els semàfors en vermell encara que ja estiguis creuant, a la gent amb ganes de treballar que t´explica les coses amb amabilitat. A l´administració pública i la seva buRRocràcia, a les persones que en ella hi treballen per tenir tant d´amor per la seva feina, a la humanitat que té la gent un divendres qualsevol, a l´amo del bar de preus abusius (remarco abusius)... i ja millor callo tot i que podria seguir... A tots, no us desitjo mai de la vida un mati tan horrorós!

La veritat és que cada cop la gent és menys humana, la maleïda humanitat que tots hauríem de tenir jo no la trobo enlloc. Perquè cada cop m´empenedeixo més de ser humà? Perquè no sóc un animal? Un peix de peixera que només s´ha de preocupar de sintetitzar oxigen de l´aigua?

Senyor President: obligui´ns a prendre un cubata i un porret abans de sortir de casa a veure si així som més empàtics!

Perquè el gènere humà avança cada dia cap a la individualitat absoluta? Al Jo en el meu món lluny de l´altre. Quina paradoxa, no? Cada cop hem de viure més persones en un mateix territori i cada cop volem ser més solitaris... Relacions de parella que es trenquen per foteses, maltractaments, violència de gènere, violència entre amics, violència amb els pares, violència, violència... El mòbil i la play com a única filosofia, el culte al meu melic com a ascètica vital, l´aparença física com a màxima saviesa... APLAUDIMENTS! Perquè hi ha gent que té el cap ple de cucs abans de morir-se?

En quin món vivim companys, en quin món vivim? Hi queda espai enlloc per la revolució intel·ligida? Pel text escrit a mà? Per la discussió meditada sobre temes realment existencials? Us ho demano a vosaltres, no faig qüestions retòriques. La putrefacció del món m´afecta i m´afanyo en cercar respostes. El company Diògenes va dir un cop que el polític no té res a fer en front l´artista, el filòsof o el poeta. Hi ha quelcom a fer enfront l´anunci, el consumisme i les modes?

Sobre llibertats i creences

1. La llibertat d'expressió és un dret universal. Tothom ha de poder expressar-se lliurement, a Dinamarca o a qualsevol altre país.
2. Els drets humans són una conquesta d'Occident universalitzable.
3. La llibertat de culte és un dret universal. Tothom ha de poder professar qualsevol religió i fins i tot no professar-ne cap.
4. La religió és una experiència íntima: en el moment en què ultrapassa el límit de la consciència -gairebé sempre- esdevé l'origen del mal.
5. Els dogmes compartits generen fanatismes.
6. Els països islàmics no constitueixen democràcies. No existeix un règim de llibertats. No està assumit encara el dret a l'ús públic de la pròpia raó.
7. Entendre l'alteritat no implica legitimar els seus valors. El relativisme cultural és un frau.
8. A Occident l'ús pervers de la pròpia raó ha produït monstres.
9. No som millors que els altres.
10. Els Estats Units -versió malaltissa d'Occident- han donat suport a dictadures fent veure que promocionen democràcies.
11. És el mateix ser un fonamentalista cristià que un fonamentalista islàmic. Benet XVI ha emfasitzat l'agressió dels laics als religiosos més que no pas el respecte a les llibertats.
12. En el món islàmic existeixen activistes a favor dels drets humans i fins i tot associacions de feministes.
13. El retorn de Déu és el retrocés de l'ésser humà.
14. Bruno va ser cremat a la foguera per defensar les seves idees. Els botxins eren fonamentalistes cristians.
15. Ens convindria a tots plegats rellegir Nietzsche.

DEF CON DOS

Companys els Def Con Dos tornen! Ens van dir adéu al 1999 amb el disc de recopilacions “dogmatofobia” i van estar parats tot aquest temps fent cadascú una cosa. Jo fa uns dies que em vaig adonar que havien tornat per portar-nos un nou disc, recargando, que no sé encara com és tot i que em sembla que ja porta força (i vull dir un tou) de temps al mercat...

Si companys, els def con dos han tornat. Però, no és pas el retorn d´aquest grup que tanta gràcia em fa el que genera aquest post sinó el record del post que un dia el company Diògenes va publicar i és que els def tenen una cançó que es diu “humano” i la lletra no se la pot perdre ningú, us poso uns fragments:

(. . .)
Me huele a podrido debajo del pelo
y no es por la roña y la caspa que tengo
me huele a podrido debajo del pelo
será por el tiempo que hace que no pienso

Será por lo mucho que ido cambiando
desde que aparqué el cerebro en mi cráneo
y me miro al espejo y no me reconozco
no por el olor, sino porque soy otro

He abandonado las convicciones
por las que luché en tiempos mejores
he dado un giro hacia un mundo extraño
que me ha transformado en un súper villano

(. . .)
A ese mezquino, a ese perverso
a ese verdugo lo llevo yo dentro
soy uno mas de tantos enfermos
y como enfermo paso por bueno

Me he acostumbrado a ser depravado
un ente adyecto y desconfiado
nadie se asombra ante mi carácter
porque soy como son los tipos normales

He traicionado a buenos amigos
he maltratado a seres queridos
he despreciado, he humillado
y la vanidad me ha embelesado

(. . .)
Soy deleznable y desagradable
el alma vacía de un miserable
soy imbecil me disgusto
mea culpa...mal asunto

La veritat és que a vegades un se sent culpable de ser home, és massa difícil suportar, massa increïble, massa irreal pensar que els teus congèneres siguin capaços de fer tal atrocitat o tal altra.
El tema de les caricatures de Mahoma m´ha fet reflexionar força sobre com els humans podem mobilitzar-nos per una cosa divina de la que la seva existència és, si més no, reprovable. No sé companys. Digueu el que us sembli que aquí prima la llibertat d´expressió. La revolució intel·ligida fa molt que va enterrar a déu.

Tolerància, respecte i Voltaire

La crisi que s'ha desfermat arran de la publicació en diferents diaris europeus de les caricatures de Mahoma està prenent un caire perillós, ja que diferents milicians palestins han cridat a la venjança davant el sacrilegi perpetrat per haver gosat representar el profeta. El món islàmic s'ha encès pel que consideren una agressió a les creences més profundes. La por a atacs violents i a atemptats torna a créixer a Europa. La mínima al·lusió als musulmans ha de ser meditada i reflexionada de bell antuvi, atès que la seguretat està en joc. La Unió Europea ha apel·lat al respecte a les creences dels pobles, sense oblidar que la llibertat d'expressió és un dret fonamental en el nostre continent. Els diaris francesos no han trigat a reaccionar, tot defensant les idees republicanes i menystenint les represàlies. A l'editorial de Le Monde ho tenen molt clar:

Pour la France, tout est dit dans l'article premier de la Constitution : "La France est une République indivisible, laïque, démocratique et sociale. Elle assure l'égalité devant la loi de tous les citoyens sans distinction d'origine, de race ou de religion. Elle respecte toutes les croyances." Les commandements et interdits religieux ne sauraient donc se situer au-dessus des lois républicaines, au risque des pires déviations et inquisitions.

En aquest conflicte se'ns presenta un dilema moral entre el respecte a les creences religioses d'altri i el manteniment sense biaixos de la llibertat d'expressió. El rotatiu francès continua i se situa inequívocament a favor de la segona:

Les religions sont des systèmes de pensée, des constructions de l'esprit, des croyances qui sont respectables mais qui peuvent être librement analysées, critiquées, voire tournées en ridicule. Il en est de même des idéologies politiques. La laïcité républicaine suppose neutralité religieuse et tolérance. Il est donc nécessaire de distinguer les religions et les personnes qui les pratiquent. Celles-ci doivent être protégées contre toute discrimination et contre tout propos injurieux fondé sur l'appartenance religieuse.

I com a defensors de la revolució intel·ligida, del regne del pensament enfront de l'irracional, hem de prendre partit per la tolerància, la virtut que ja exalçà Voltaire durant la il·lustració, l'època de les Llums en què la raó es convertí en l'únic criteri i en què uns homes lliures es van atrevir a saber. Tot i les seves mancances i les perversions que el concepte de raó ha patit en l'era contemporània, i que ha permès als postmoderns i altres pensadors febles diagnosticar la mort de les idees il·lustrades, hem de ser conscients del perill que implica el retorn dels mètodes inquisitorials, però també hem de ser capaços d'escatir que el moment actual potser no és el millor per ferir sensibilitats, més quan aquestes estan a flor de pell per les agressions continuades de Bush i els seus amics, un Bush -paradigma de l'estupidesa- que acaba de reduir els ajuts als més pobres per disminuir el dèficit públic. Un exemple d'integrisme capitalista.

Nota: La imatge és de Voltaire, que de bon grat permetria que un altre opinés el contrari i fins i tot lluitaria perquè ho pogués defensar.