Fa un lustre la humanitat va assistir a l’exemple més terrorífic del mal mediàtic. El terrorisme global havia fet diana en aquells que es consideraven invulnerables. La història tornava a començar. La primera guerra del segle xxi, afirmaven els diaris. El primer gran atac que rebien els Estats Units en l’inici de la guerra més subreptícia. L’enemic s’amagava en una xarxa de nodes indefinits. La lluita cos a cos oferia el relleu a l’estratègia de les cèl·lules islamistes, instal·lades enlloc i pertot arreu.
La globalitat dissol el localisme i el commina a fer-se fonedís. Tot està interconnectat i ningú no és trobat perquè els cossos esdevenen ingràvids i lleven la carnalitat a la recerca del pur esperit. L’angèlic món intel·ligible ciberespacial oblida el sentit i la sensibilitat i arrossega el saber en peces bloguístiques. Però l’enemic existeix. I ordeix la barbàrie des del seu quarter general a la Casa Blanca o a les muntanyes d’Afganistan. I l’enemic és humà, massa humà, un munt de ferralla cel·lular que va gosar accedir a l’existència mentre una gran majoria practica el bé moral, estima el proïsme i no té pensaments impurs. I en la tragèdia massa tràgica de l’existència humana els assassins estan entre nosaltres, vagarejant impàvids per les voltes de la catedral antropològica. Roseguen la pedra dels valors i malmeten l’estructura de la justícia i l’equitat. Els dolents desitgen un avió per estavellar-lo en el gratacels immòbil de la vida quotidiana i trencar amb la ignomínia d’allò-sempre-igual que es resisteix a moure’s i que, ensopit, passa les hores de tedi jugant amb l’ésser de Parmènides. El mal és el desig de trauma delerós de destruir les estructures de l’habitual. Allò que ha de ser sempre es perd en el mai més i s’acomiada de les busques del rellotge. La mort com a visió extàtica il·lumina els criminals i els perverteix en la visió folla de la destrucció total. El retorn a l’anorgànic més enllà de les criatures biològiques.
La globalitat dissol el localisme i el commina a fer-se fonedís. Tot està interconnectat i ningú no és trobat perquè els cossos esdevenen ingràvids i lleven la carnalitat a la recerca del pur esperit. L’angèlic món intel·ligible ciberespacial oblida el sentit i la sensibilitat i arrossega el saber en peces bloguístiques. Però l’enemic existeix. I ordeix la barbàrie des del seu quarter general a la Casa Blanca o a les muntanyes d’Afganistan. I l’enemic és humà, massa humà, un munt de ferralla cel·lular que va gosar accedir a l’existència mentre una gran majoria practica el bé moral, estima el proïsme i no té pensaments impurs. I en la tragèdia massa tràgica de l’existència humana els assassins estan entre nosaltres, vagarejant impàvids per les voltes de la catedral antropològica. Roseguen la pedra dels valors i malmeten l’estructura de la justícia i l’equitat. Els dolents desitgen un avió per estavellar-lo en el gratacels immòbil de la vida quotidiana i trencar amb la ignomínia d’allò-sempre-igual que es resisteix a moure’s i que, ensopit, passa les hores de tedi jugant amb l’ésser de Parmènides. El mal és el desig de trauma delerós de destruir les estructures de l’habitual. Allò que ha de ser sempre es perd en el mai més i s’acomiada de les busques del rellotge. La mort com a visió extàtica il·lumina els criminals i els perverteix en la visió folla de la destrucció total. El retorn a l’anorgànic més enllà de les criatures biològiques.
Fa un lustre la humanitat va assistir a l’exemple més terrorífic del mal mediàtic. Començava la història de bell nou, els predicadors del final de la història es quedaven sense feina i altres no paraven de fer bombolles.
Feliç Diada i visca Catalunya Lliure (de censors, centralistes i cabdills).
2 comentaris:
M'agradaria coementar la frase "El mal és el desig de trauma delerós d edestruir les estructures de l'habitual". És una frase força genial qu té ressons, per exemple, en el diàleg de l'Ivan Karamàzov i el diable, cap al final de l'obra "Els germans Karamàzov" de Dostoievski, quan el diable, que és un periodista, diu que quedaà colpit per la ressurrecció i l'etern hossanna però li semblava tan aborrit per a l'eternitat que preferí ser diable.
Només un contra-apunt: des d'una perspectiva bíblica, enllaçant amb el pensament progressista i evolutiu de Teilhard de Chardin (a "El medi diví", Edit. Alianza, nº 414), també podem afirmar que la bondat és el desig de trauma delerós de destruir les estructures de l'habitual. La novetat del pensament bíblic és la concepció lineal d'un temps habitat per un projecte de plenitud. L'exemple més clar és la irrupció d'un Déu que aposta per l'alliberament d'un poble esclavitzat a l'Egipte dels faraons.
atentament
eloi
Hola!
Ja se que no té res a veure amb el post d'en Diògenes, però que us semblaria participar (tots dos epr separat) en una entrevista sobre la utopia que formarà part de la pràctica del meu treball de recerca? Són només unes preguntetes sobre filosofia i blocs, si us sembla bé la idea, envieu-me un mail a tals_22@hotmail.com i us passaré les preguntes. Moltes gràcies!!
Publica un comentari a l'entrada