El darrer alè

M’atanso a les busques del rellotge que es precipiten fugisseres cap al darrer alè. El meu company Heràclit va ser genial amb la seva teoria del fluir de les coses. Res no s’atura en el món de les aparences. Hom pot abandonar la blogosfera però ha de retornar tot d’una. El saborós suc dels fruits blògics esparvera les consciències i les mena a l’origen. He estat sense postejar un mes i mig, des de la paranoia líquida sobre Syd Barrett, i he de ser sincer si afirmo que no he enyorat aquesta prosaica activitat. He sortit de la meva bóta quotidiana i he viatjat, tot contemplant meravelles de la natura i de l’art. Quan viatgem físicament les busques del rellotge esdevenen senyals eteris sense subjecte. Sortir de la rutina és la màgia del lleure, l’anihilació sense misericòrdia de la disciplina kantiana. El viatge és la contemplació nietzschiana del món des del cim nevat. I Diògenes, però, no deixa el bloc perquè no pot evitar la reflexió periòdica sobre l’ontologia blogològica. I perquè la filosofia necessita la loquacitat per ser visible, per no perdre’s en histèries de silencis immadurs. El temps marceix l’agost, que mor en un declivi indesxifrable. Demà treballarem i recordarem les velles històries d’unes vacances finades.

I no oblidarem un amic que ens ha deixat en aquest període estiuenc. Amb ell vaig aprendre què és el vitalisme, com es pot enfocar la vida des de l’optimisme i el somrís. Amb ell vaig compartir moments de la meva adolescència. Recordaré l’entrevista que vam fer a principis dels vuitanta, en una vella emissora municipal del Vallès Oriental, a en Miquel Roca Junyent. I recordaré tantes cançons dels setanta i vuitanta a ritme de discoteca, amb les seves ganes infinites de viure. En Jaume Sanjuan Ollé (1953-2006) era una d’aquelles persones que contagien l’alegria. No haurien de morir mai.