La distorsió immoral

En el llarg període que ha transcorregut des del darrer post, he tingut molt de temps per a reflexionar sobre la follia que s'ha apoderat del partit que va governar Espanya des del 1996 al 2004, l'inefable Partido Popular, que encara no ha paït els resultats del 14-M i que se sent com si un Guruceta qualsevol li hagués robat el partit. Ara ha entrat en la dinàmica de les manifestacions, oferint suport a tota mena d'iniciatives, fins i tot si són absurdes o simplement immorals. Manifestar-se no és un dret il·limitat: el límit és la defensa de la justícia i dels principis. El relativista adduirà que no hi ha principis morals universals, sinó que tot s'hi val, ja que "tal com se'm presenten les coses, així són per a mi; tal com se't presenten, així són per a tu" (cito de memòria el Teetet, quan Sòcrates parla de Protàgoras). Des de la meva bóta filosòfica, miro el món i veig que alguna regla mínima hem de seguir per a conviure. No podem restar astorats en la pluralitat i acceptar qualsevol protesta pel simple fet que és una protesta. En el cas de la moguda del PP, que és oportunista atesa la proximitat de les eleccions gallegues (a les quals es presenta Fraga, la mòmia ad nauseam), la justícia no és el que preval, sinó el profit en forma de vots. Analitzem una per una les manifestacions a les quals s'han apuntat com a vulgars pancarteros (Aznar dixit de ZP in illo tempore):

1. Cal respectar les víctimes del terrorisme, per la qual cosa no es pot negociar amb els etarres, sinó que cal seguir fins al final la via policial i jurídica. Si no utilitzem el diàleg, el conflicte s'encistarà. No parlar és tapar la boca al futur, és romandre en el passat de les pistoles, siguin dels uns o dels altres. Zapatero almenys ha tingut el coratge de plantejar que la via política és l'única viable per resoldre algun dia el conflicte de manera definitiva. Els peperos no dialoguen: insulten i bavegen.
   
2. Cal preservar la unitat de l'arxiu, per tant no és lícit retornar els documents als legítims propietaris. Sóc un lladre, he robat tot el que he volgut des de la meva condició de corrupte, però no és moral que ho hagi de retornar, ja que atemptaria contra la meva unitat. El lladre-únic i la seva propietat (Stirner actualitzat): em dedico a robar, ergo sum. Puc conservar el que he robat, ja que el meu dret de conquesta em legitima per fer-ho. Els peperos amenacen de mort amb taüts i frases de la vella guàrdia perquè un poble vol recuperar el que és seu. Insulten, bavegen i udolen com llops afamats.
   
3. El matrimoni entre homosexuals és la dissolució de la família i la decadència d'Occident, per consegüent, no es pot permetre que una parella del mateix sexe vulgui conviure en igualtat de condicions amb els matrimonis convencionals, per tant, no es pot permetre que tots els ciutadans i les ciutadanes tinguin els mateixos drets: ens aboquem a l'esperit preil·lustrat. La família és, per als peperos que insulten, bavegen i udolen, una unitat inextricable en el seu nucli home-dona-fills: tant se val que l'home maltracti la dona o que la convivència es faci impossible per incompatibilitats psicològiques. Roman el nucli, roman l'indissoluble. Els gais i les lesbianes no poden pretendre formar una família, puix que són afamiliars per naturalesa. Els peperos insulten, bavegen, udolen i odien: no saben fer res més. I surten per televisió afirmant que no estan contra els homosexuals. Estan contra el pensament.
   

El malson de l'oposició produeix monstres.