Crítica de la política pura

Vessa la blogosfera de comentaris sobre polítics. Nerviosos, molts blocaires comparteixen les seves il·lusions i esperances sobre la data clau de l’1 de novembre, un dia que no canviarà per a res les nostres vides. Una diada de Tots Sants en què exercirem el nostre dret a vot i decidirem la composició del Parlament de la nostra nació, no el president –malgrat alguns exabruptes del candidat amb nom de sumatori- i farem confiança a un grup de persones que segurament són molt diferents a nosaltres –potser radicalment diferents-, que ens representaran en un hemicicle sense fer cas de les nostres opinions com persones concretes. Jugaran al seu joc de la política i ens oblidaran durant quatre anys (o menys, recordem Maragall, el del ciri pasqual). Uns es repartiran el pastís del poder, teca fastuosa amanida per la cobdícia i l’ambició, i els altres rosegaran l’os cruel de l’oposició, aixoplugats en un racó i emparats tan sols per l’adverbi de negació. L’autocomplaença i l’egocentrisme com a rerefons d’una façana de grans promeses i de signatures notarials. I el nom de la nació, pronunciat debades pels arquebisbes de la unitat i apòstols del dogma, serà profanat un cop més pel mercadeig dels pactes. Ningú no pot jugar amb Catalunya (sí, Catalunya, alguns odien les essències i s’amaguen en el plural dels substantius, en comptes de cridar com un sol home l’esperit del que som) i ningú no pot gosar humiliar la nostra realitat intrínseca en nom d'un país que no és el nostre. I les esquerres i les dretes com a escaquer dividit entre bons i dolents, entre defensors de l’oprimit i amics de l’opulència. Maniqueisme fal·laç perquè l’oprimit no té veu que l’escolti. I liberals inflats d’individualisme contra intervencionistes que somnien amb un Estat curull de recursos per als oprimits, que mai no els reben perquè són exclosos del sistema. Llibertaris de dretes contra estatalistes igualitaris. Bellum omnia contra omnes. Campanya electoral en què triomfa la bilis i retrocedeix l’intel·lecte. Candidats illetrats que es creuen el moll de l’os (visca el filòsof-rei) i que fracassen en el seu intent de regenerar-se. Histriònics amb clenxa malden per arribar primers, mentre els petits lluiten per ser forts i assassinar el bipartidisme reduccionista. I, a l’altra banda, un lívid fonamentalista ecològic contempla l’escena amb un carro tirat per cavalls, en un país en el qual ja no es construeixen carreteres i tot torna a la puresa de les beceroles (oh Rousseau, com t'estimem!). Sort que a Catalunya tenim artistes, escriptors, científics i algun filòsof (hi ha algú?) que superen amb escreix la mediocritat de la classe política, embolcallada en la seva pell reptiliana a la recerca del poder a qualsevol preu.

Sempre seràs el mateix

Al meu pare

Sempre seràs el mateix, encara que t'aboquis inextricablement al declivi absolut de les forces. Has estat el meu heroi i seràs el meu heroi encara que el teu enteniment es redueixi per sota del seny d’un infant. No podem anar contra Heràclit. L’esdevenir ens empeny vers el no-res i la vida, aquest grapat d’anys esmicolats per la infàmia de la finitud, no gosa revoltar-se davant els gestos evidents de la gran senyora obscura. La malaltia corseca la teva ment cada dia que passa. Ahir oblidaves el que feies el dia anterior i avui ja no recordes el moment en què ens vam veure. I parles amb personatges de la televisió com si fossin vells coneguts. I maleeixes milers de vegades aquells desgraciats que van fer la guerra en la qual van matar el teu pare. El meu avi, que mai no vaig conèixer. I els records remots es fan via en el teu cervell malmès. Jugaves a futbol. De defensa central. Eres un bon jugador i vas estar a punt d’anar a Primera Divisió. Després, un càrrec important en una multinacional i una jubilació exquisida al costat de la teva família.

I la memòria, doctora de la subjectivitat, s’alenteix i perd la consistència i no saps qui és aquell actor i perds els estreps perquè no entens que el teu jo s’està morint. Des de la meva bóta no paro de plorar quan et veig riure, embadalit, davant aquell nen joganer i prego a l’inexistent perquè el recordis sempre. Prego sense esma davant un zero que no escolta. I la teva memòria es dilueix en la indeterminació. Una ment poderosa que deixa de funcionar com una màquina envellida. Barreges noms i dates i ja no saps quin dia és avui. Il•lusionat, penses que és diumenge i et vesteixes per sortir. Has perdut el nord en la teva bruíxola existencial. I no vull que m’oblidis i perdis la teva identitat. Seràs sempre el mateix, baldament la senilitat et venci definitivament. I et recordaré sempre amb el mateix somrís, fort i assenyat, recte i sobri, elegant i valent, treballador impenitent que un dia va deixar de treballar i es va enfrontar a l’abisme del lleure infinit. El mal triomfarà un altre cop -com goses, Agustí, dir que allò que ens fa patir tant és una absència?- i la malaltia amb nom de neuròleg alemany anihilarà la teva consciència. Tu, que vas ser el meu heroi quan era un infant, quan et veia indestructible, deixaràs de ser tu i t'enfrontaràs al mal que va patir una de les ments privilegiades d'Europa. Tu, que has estat el meu referent i el meu paradigma, no estaràs sol. Diògenes, aquest fill que ha gosat convertir-se en filòsof, t'acompanyarà en la travessia. Potser, en el declivi de la subjectivitat, albirarem una estranya Ítaca amb formes enlluernadores de bellesa i justícia. Un navili platònic ens durà a port i Er, l'armeni, ens menarà a les fonts del record.

TREBALL FRUSTRANT

Salut bloggers:

En primer lloc vull disculpar-me per com tinc de deixat el bloc. Estic en un moment de molta feina que s´allargarà fins a final d´any i que reclama una constant dedicació. Tot i que ho sembli no pretenc parlar de treball, propiament dit, en aquest post.

Permeteu-me que faci una mica d'historia. Heràclit no va tenir una adolescència massa amigable. Al col·legi al que anava manava primer l´aparença i després, molt després, la raó. Un servidor, que creia que el ropatge era millor si era de segona mà, no va encaixar gaire en aquella munió de petits elitistes que no coneixien al Che, ni a Marx, ni a Bakunin, Alguns es manifestaven, fins i tot, seguidors del PP!!! i jo vaig viure en una especie de gueto durant tot el batxillerat...

Òbviament no m'he tornat a veure amb aquesta gent des de que vaig plegar del cole. Jo he fet la meva vida, ara tinc una feina que m'omple i que em deixa dormir agust a les nits i hi estic molt orgullòs. Avui, però, he trobat a un d'aquests nois. Ben bé aquest no era dels més odiosos, fins i tot havia tingut forces converses amb ell i em semblava un bon paio... i no. L'hombra de la dreta també és present en alguns joves... De debó, jo mai m´ho hagues pensat. No he pogut fer-li entendre paraules com solidaritat, company obrer, llibertat, dignitat i aquestes coses que faig a la meva feina... Avui també és un d´aquests dies en que m'he sentit frustrat...

Amb el vostre permís em tornaré a la caverna a reflexionar si realment és bo cercar les coses a fora o es millor adpatar-se a les hombres... La realitat és dolorosa i costa massa de pair.

TOT TORNARÀ A SER COM SEMPRE

Al final tot serà com sempre. Pot ser ara no, pero després tornarem a raure en una normalitat constant i llavors tot serà com sempre. Ara em sento buit, llunyà de tot el que em rodeja. És com si no pogués interaccionar amb res. Tot roman lluny de mi, com si una fina pel·lícula em separés de les coses. Em sento com un nen bombolla. Ho veig tot pero no sento res, no sento olors, no tinc tacte i els sons m´arriben distorsionats a causa de la membrana plàstica que m'embolcalla.

Jo procuraré no escoltar massa a Fito. Tornaré però, a punxar al cotxe als Marea més antics i continuaré duent la meva complicada vida. No podre evitar llegir els llibres de poesia que llegia amb Tú al llit i la buidor de la nit em trobarà despullat i vulnerable a la seva melangia.

Tu continuaras amb la teva vida, amb la teva familia i els teus amics. No perdràs mai aquest somriure únic, aquests ulls negres que brillen com un diamant. Jo els recordaré i en el meu record tornarem a ser junts per sempre, com ens vam prometre. Com et deia aquest “estat” passarà i després de la tormenta retornarà la calma. Oblidarem amb el temps tot el que ens estimàvem i com s'aturava el temps en les nostres besades i abrasades infinites i llavors tot tornarà a ser com sempre...

El mal com a ruptura del món

Fa un lustre la humanitat va assistir a l’exemple més terrorífic del mal mediàtic. El terrorisme global havia fet diana en aquells que es consideraven invulnerables. La història tornava a començar. La primera guerra del segle xxi, afirmaven els diaris. El primer gran atac que rebien els Estats Units en l’inici de la guerra més subreptícia. L’enemic s’amagava en una xarxa de nodes indefinits. La lluita cos a cos oferia el relleu a l’estratègia de les cèl·lules islamistes, instal·lades enlloc i pertot arreu.

La globalitat dissol el localisme i el commina a fer-se fonedís. Tot està interconnectat i ningú no és trobat perquè els cossos esdevenen ingràvids i lleven la carnalitat a la recerca del pur esperit. L’angèlic món intel·ligible ciberespacial oblida el sentit i la sensibilitat i arrossega el saber en peces bloguístiques. Però l’enemic existeix. I ordeix la barbàrie des del seu quarter general a la Casa Blanca o a les muntanyes d’Afganistan. I l’enemic és humà, massa humà, un munt de ferralla cel·lular que va gosar accedir a l’existència mentre una gran majoria practica el bé moral, estima el proïsme i no té pensaments impurs. I en la tragèdia massa tràgica de l’existència humana els assassins estan entre nosaltres, vagarejant impàvids per les voltes de la catedral antropològica. Roseguen la pedra dels valors i malmeten l’estructura de la justícia i l’equitat. Els dolents desitgen un avió per estavellar-lo en el gratacels immòbil de la vida quotidiana i trencar amb la ignomínia d’allò-sempre-igual que es resisteix a moure’s i que, ensopit, passa les hores de tedi jugant amb l’ésser de Parmènides. El mal és el desig de trauma delerós de destruir les estructures de l’habitual. Allò que ha de ser sempre es perd en el mai més i s’acomiada de les busques del rellotge. La mort com a visió extàtica il·lumina els criminals i els perverteix en la visió folla de la destrucció total. El retorn a l’anorgànic més enllà de les criatures biològiques.

Fa un lustre la humanitat va assistir a l’exemple més terrorífic del mal mediàtic. Començava la història de bell nou, els predicadors del final de la història es quedaven sense feina i altres no paraven de fer bombolles.

Feliç Diada i visca Catalunya Lliure (de censors, centralistes i cabdills).

El darrer alè

M’atanso a les busques del rellotge que es precipiten fugisseres cap al darrer alè. El meu company Heràclit va ser genial amb la seva teoria del fluir de les coses. Res no s’atura en el món de les aparences. Hom pot abandonar la blogosfera però ha de retornar tot d’una. El saborós suc dels fruits blògics esparvera les consciències i les mena a l’origen. He estat sense postejar un mes i mig, des de la paranoia líquida sobre Syd Barrett, i he de ser sincer si afirmo que no he enyorat aquesta prosaica activitat. He sortit de la meva bóta quotidiana i he viatjat, tot contemplant meravelles de la natura i de l’art. Quan viatgem físicament les busques del rellotge esdevenen senyals eteris sense subjecte. Sortir de la rutina és la màgia del lleure, l’anihilació sense misericòrdia de la disciplina kantiana. El viatge és la contemplació nietzschiana del món des del cim nevat. I Diògenes, però, no deixa el bloc perquè no pot evitar la reflexió periòdica sobre l’ontologia blogològica. I perquè la filosofia necessita la loquacitat per ser visible, per no perdre’s en histèries de silencis immadurs. El temps marceix l’agost, que mor en un declivi indesxifrable. Demà treballarem i recordarem les velles històries d’unes vacances finades.

I no oblidarem un amic que ens ha deixat en aquest període estiuenc. Amb ell vaig aprendre què és el vitalisme, com es pot enfocar la vida des de l’optimisme i el somrís. Amb ell vaig compartir moments de la meva adolescència. Recordaré l’entrevista que vam fer a principis dels vuitanta, en una vella emissora municipal del Vallès Oriental, a en Miquel Roca Junyent. I recordaré tantes cançons dels setanta i vuitanta a ritme de discoteca, amb les seves ganes infinites de viure. En Jaume Sanjuan Ollé (1953-2006) era una d’aquelles persones que contagien l’alegria. No haurien de morir mai.

FEM NÚMEROS?

Blogejo després de molts dies d’inactivitat pel bloc de l’Andres Querol i cerco de sobte aquest fantàstic post del company Paqui Sanjona. El copio íntegrament:

1. El Líban té 18 comunitats religioses.
2. Té 40 publicacions de premsa diària.
3. Té 42 universitats.
4. Té uns 100 bancs (que són bancs i no sucursals de bancs).
5. El 70% dels estudiants estan en escoles privades.
6. El 40% dels libanesos són cristians .(És el tan percent més alt de tots els països àrabs).
7. Hi ha un doctor per cada 10 Libanesos (A Europa i a América hi ha un doctor per cada 100 persones).
8. El nom de Líban apareix 75 vegades a l'Antic Testament.
9. El nom del CEDRE (Arbre del Líban) apareix 75 vegades també a l'Antic Testament!!
10. Beirut ha sigut destruït i reconstruït 7 vegades (és per això que es compara amb el Phoenix).
11. Hi ha 3.5 Milions de Libanesos al Líban.
12. Hi ha uns 10 Milions de Libanesos fora del Líban

ALTRES FETS IMPORTANTS:

1. El país del Líban ha estat ocupat per uns 16 països i armades: Egipcis, Hitites, Assiris, Babilons, Perses, l'armada d'Alexandre, l'Imperi Romà-Bizantí, la Península Aràbica, Les Creuades, l'Imperi Otomà, Britànics, Francesos, Israel, Siria.
2. Byblos (ciutat del Líban) es la ciutat habitada més antiga del món.
3. El nom del Líban te uns 4000 anys ( és el nom del país/nació mes antic del món).
4. Líban és l'únic país d'Àsia/Àfrica que no té desert.
5.Al Líban hi ha 15 rius (tots provenen de les seves muntanyes).
6. El Líban es un dels països més populars del món per les seves excavacions arqueològiques.
7. El primer alfabet va ser creat a Byblos (Ciutat del Líban).
8. L'únic temple de Júpiter (el Déu Romà més important) que existeix és a Baalbeck, al Líban (la Ciutat del Sol).
9. El nom de BYBLOS prové de la Bíblia!!!
10. El Líban és el país que té més llibres sobre el seu país.
11. El Líban és lúnic país en el món árab sense dictadura (té un president).
12. Segons la Religió Cristiana, Jesús va fer el seu primer miracle a Sidon, Líban, va convertir l'aigua en vi.
13. Els Fenicis (gent originària del Líban) van construir el primer vaixell, i van ser els primers navegants!
14. Els fenicis van arribar a Amèrica molt abans que Cristòfol Colom.
15. La primera llei escolar del món va ser feta al sud de Beirut.
16. La gent diu que l'arbre del cedre va ser plantat per Déu amb les seves pròpies mans (és per això que es diu que el "Cedre és l'arbre de Déu" i és per això que el Líban s'anomena el "País de Déu a la Terra".

REALMENT, NO ÉS UN CRIM CONTRA LA HUMANITAT DESTRUIR UN PAÍS AMB AQUESTA HISTÒRIA???

www.xarxapalestina.org

ETERN RETORN

A la ciutat els cotxes s’aglutinen a les voreres, les terrasses dels bars s’omplen de tarda de cervesa i braves, els para-sols descansen de la infatigable jornada i els arbres es comencen a moure al ritme de la suau brisa. Jo treballo. La gent de l’autobús acusa el baix número de graus que marca el modern climatitzador. Dos joves s’abracen en un portal i es prometen amor etern d’estiu. Deu clients volen comprar un ventilador. Observo les cares fatigades dels companys que esperen ansiosos les seves vacances. L’uniforme em pica, em queda més estret que abans. M’he engreixat. Suo molt, moltíssim. No recordava la calor del magatzem, la seva pols, les seves olors. Recordo, però la calidesa de la sorra de la platja mallorquina, la conducció tranquil·la de la via cintura, la pluralitat de verdures del frit mallorquí... necessito de nou les teves besades infinites, la suavitat de la teva pell i la frescor del teu cabell mullat per l’aigua de la piscina. Miro el rellotge i veig com el temps fugisser deixa enrera els bells records i em posa davant dels ulls la realitat laboral.... He tornat a la feina...

Barrett

Homenatge a Syd Barrett (1946-2006)

Un diamant boig guspireja entremaliat i s'atansa al bell el vertader i el bo l'àcid malmet la individuació i isola els esperits lliures sabedors de la superioritat de l'excepció davant la norma brillant diamant boig que tortura vells insomnes fracassats per la pèrdua del jo jove eres i el temps transcorre all things must pass tot flueix en l'agregat d'instants que a a la babalà s'esdevenen i irrompen en l'hipotàlem erm àcid eres i en àcid et vas convertir genial tramuntana creativa parires un fluid rosa i altres es van emportar la fama des de 1971 sense ipseïtat vagarejant per un món de representació i la fama dels altres i tu brillant com el sol esmorteït com la lluna buida d'esperança obsessió lisèrgica de porcells enamorats d'una pluja d'estels astronòmica les vaques pasturen encara i el mur és tancat i barrat tant de bo hi fossis i reinventessis la psicodèlia morires fa molt de temps víctima de la teva genialitat aquest món és massa vulgar per als genis cal trivialitzar-se per viure-hi embolcallar-se en el reialme de la banalitat tu no podies ser com els altres havies de sacrificar-te llevar tota convenció i dur el cos al límit a la recerca del ver que jeu en les forces vives de l'univers la teva música és el dionisisme del segle passat brillares com el sol per viure per sempre més en el capvespre.

Trobades dialògiques en el món virtual

Heràclit: Escrivim des d’una caverna tenebrosa. Heràclit l´obscur plora i de les llàgrimes emanen idees de posts.

Diògenes: “Un pessimista és un optimista amb experiència” (Truffaut).

Heràclit: Vull dir que és difícil fer un mètode paranoicoèpic, una revolució intel·ligida amb el tipus d´energia vitalista que crec que té en ment.

Diògenes: De les crisis surten moments creatius, del caos neix la vida

Heràclit: Demana un crit a la vida. L´èpic paranoic es lamenta de la vida que l’envolta i prova de fugir-ne, arriba a la revolució intel·ligida i sap que va a la mort social, a l´alienació de la societat que odia...

Diògenes: Mètode paranoicoepicohedonista, nova opció. La revolució intel·ligida és el crit dels utòpics, cal denunciar l'estupidesa per crear nova intel·ligència.

Heràclit: Paranoicoepicohedonista deu ser complicat.

Diògenes: El nou home rebutja l'alienació i es refugia en el plaer creador.

Heràclit: Si és nou ha de venir d´una alienació, no?

Diògenes: Però l'ha de superar dialècticament.

Heràclit: Ha de ser com l´Emili de Rousseau?

Diògenes: En quin sentit?

Heràclit: En què per ser "el nou home" ha d´haver estat educat (creat, sorgit) fora de la societat que ha de superar, no?

Diògenes: Això és fàcticament impossible, l'home pur no existeix. Som fills del nostre temps (Hegel). L'estat de natura és una abstracció paranoicolírica.

Heràclit: Sí, és impossible educar fora del context social.

Diògenes: Educar és manipular.

Heràclit: Però no és impossible educar en contra del context social...

Diògenes: Ben vist.

Heràclit: L´educació no dura sempre...

Diògenes: Segur?

Heràclit: Com a manipulació, no.

Diògenes: Rebem estímuls constantment i no som estàtues insensibles.

Heràclit: A mi em manipulen fins que regeixo allò que vull captar.

Diògenes: Cal entendre la manipulació per enfrontar-s'hi.

Heràclit: Sí. I arriba un moment en la vida de tot home en què no només s´entén, sinó que s´accepta. Jo penso en un prototip de fill i l´intento crear per a un millor futur per a ell...

Diògenes: L'acceptació d'un mateix és el pas previ a l'alliberament.

Heràclit: Sí, però miri quina paradoxa... Accepto que em manipulin per ser més lliure???

Diògenes: Entenc la manipulació. Si no l'entenc, m'hi sotmeto.

Heràclit: M´accepto a mi mateix com a ésser manipulat, manllevat d´una naturalesa anàrquica.

Diògenes: M'accepto comprensivament.

Heràclit: M´han conduït pels camins del meu temps, del meu context social i... m´he d´acceptar per alliberar-me?

Diògenes: Acceptar-me no vol dir acomodar-me. És reconèixer-me després de sortir de mi.

Heràclit: O primer he d´acceptar que estic quadriculat i he d´enderrocar els fonaments de tota la meva educació, els dogmes socials que tinc al cap i començar des de l´abisme a construir l´edifici cultural, social i vital que em manca?

Diògenes: Reconèixer-me és saber què vull, per on he de començar després del dur dogmatisme de l'instint de ramat.

Heràclit: Al·leluia! Em reconec i no m´agrado.

Diògenes: Jo tampoc. No sóc el superhome, sinó un humà deseixit, desarrelat.

Heràclit: Vull crear-me ara, en aquest context, a mi mateix. Des del principi. Retornar a l´estat amniòtic, a l’animalitat més natural.

Diògenes: Les forces de la natura, el femení del món.

Heràclit: Sí!

Diògenes: La vulva primigènia.

Heràclit: Però no tinc cap punt de referència i el món es troba fosc. Per on començo?

Diògenes: Per la terra. Jo sóc el sentit de la terra (Nietzsche).

Heràclit: Però la terra no em pertany!

Diògenes: Si m'hi arrelo, sí, i deixo de mirar els reremons, els dogmes.

Heràclit: Si m´hi arrelo jo li pertanyo a ella i aquest és el primer punt de referència, l´acceptació de la norma natural, l´acceptació del més fort. No puc anar en contra de la natura. La natura és el tot.

Diògenes: L'acceptació de la vida. Deus sive Natura.

Heràclit: I jo només una part (i la part...). M´hi associo.

Diògenes: La part que és tot en la seva con-fusió, l'atman que es fon amb el brahman.

Heràclit: Visc d´acord amb les lleis naturals inapel·lables, i a partir d’aquí em culturalitzo.

Diògenes: I convisc amb el determinisme

Heràclit: I em faig social, cultural, polític...

Diògenes: I sóc el que vull ser, sense oblidar l'arrelament.

Heràclit: Sóc el millor que puc ser dintre del que la natura m´ofereix.

Diògenes: Sense edificar ficcions que em condemnen.

Heràclit: Exacte!

Diògenes: Sense prohibicions. Sí a la vida.

Heràclit: Perquè no la puc manipular.

Diògenes: OK.

Heràclit: Hi estem d´acord?

Diògenes: Sí.

Heràclit: Ha ha ha, no m´ho puc creure!!

Ateologia (I)

Durant aquests dies de xafogor intensa estic llegint una obra ben recomanable, un dels grans èxits de vendes a França. Es tracta del Tractat d’ateologia (Traité d’athéologie, Grasset, 2005), de Michel Onfray, un llibre que reivindica la necessitat d’un ateisme militant davant un món en què la idea de Déu torna a fer-se present, d’una manera ben palesa o bé encoberta per la retòrica humanista, que renuncia a Déu però no a la seva herència. Onfray, creador de la Universitat Popular de Caen (un model importable on els professors podrien ser blocaires que impartirien les seves lliçons des del ciberespai, l’àgora global, sense academicismes ni programes esclerotitzats), divideix el Tractat en quatre parts: Ateologia, Monoteismes, Cristianisme i Teocràcia. En el prefaci posa èmfasi en el fet que les grans religions han creat mons suprasensibles (arrière-mondes) per no mirar la realitat material amb tota la seva cruesa, sorgeixen de la tendència a la fabulació, a la projecció de transcendències per evitar la immanència, l’única veritat vital. L’oblit del real ens ha dut a l’escissió antropològica, a la pèrdua del cos a la recerca de l’esperit. L’ateisme ha de ser reivindicat, continua el filòsof, com a guarició davant la ficció inútil d’aquells que converteixen la creença privada en un afer públic i pretenen organitzar la vida dels altres. La idea de Déu ha malmès la raó, la intel·ligència i l’esperit crític, i aquest Déu, que pretesament havia mort des de La gaia ciència de Nietzsche, resta viu en la ment dels qui es deixen ensarronar per un mite estèril. Un munt de filòsofs han estat acusats d’ateisme al llarg de la història per defensar una concepció de la divinitat diferent a l’oficial. Spinoza, per exemple, va ser expulsat de la sinagoga per la seves idees sobre la substància única i per ensenyar una moral de l’alegria propera a l’hedonisme. Això és el que odien les religions i els seus sacerdots: la possibilitat de dur una vida de plaers, materialista, fidel al cos i als seus instints, on el sóma no esdevingui séma i on la ficció no impedeixi la joia d’existir. És la diferència entre Plató (la filosofia és una preparació per a la mort) i Epicur (la filosofia és una afirmació joiosa de la vida). S’entén per què els cristians anomenaven porcs als epicuris, tot i la moderació del mestre.

Si ajornem el plaer d’avui a la recerca de l’esperit, defugirem la realitat radical i la nostra estança més íntima. La promesa d’eternitat esborrarà per sempre les il·lusions de la joventut.

Aquest és el nostre post 100. Retornem a les pastes de l'inici!

Viure amb babaus

Un dels objectius del nostre bloc sempre ha estat combatre l'estupidesa en totes les seves formes. És per això que avui compartim el darrer èxit dels Pet Shop Boys, I'm with stupid, sobre la "relació especial" entre Tony Blair i George Bush. En un món en què els babaus proliferen exponencialment, en el qual aquells que abans blasmaven Maragall ara l'omplen de lloances, en el qual un grup polític no desitja la pau per interessos electorals i els espanyols es deleixen orgàsmicament amb onze jugadors de vermell tot cantant "A por ellos oé", ens hem d'interrogar seriosament per què no els engegem, a tots plegats, i ens dediquem a la contemplació estètica, el veritable motiu de l'existència.

Us passo la lletra del tema de Tennant i Lowe:

Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid

See you on the TV
Call you every day
Fly across the ocean
Just to let you get your way
No one understands me
Where I'm coming from
Why would I be with someone
Who's obviously so dumb?
Love comes
Love grows
Every time you rise to meet me
Take my hand to greet me
Love comes
Love grows
And power can give a man
Much more than anybody knows

Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid

Before we ever met
I thought like everybody did
You were just a moron
A billion-dollar kid
You flew up all the way
Like a hawk chasing a dove
I never thought that I would be
A sacrifice in love
It comes
It grows
And now we're tied together
Everybody knows

Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid

Is stupid really stupid
Or a different kind of smart?
Do we really have a relationship
So special in your heart?

Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid

I have to ask myself
Like any lover might:
Have you made a fool of me?
Are you not Mr Right?
You grin
I pose
It's not about sincerity
Everybody knows

Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid

Is stupid really stupid
Or a different kind of smart?
That's how you stole my heart
I'm with Stupid

El dret al renec

En aquesta campanya per l'Estatut, en què els afirmadors i els negadors es barallen a la recerca d'un adverbi, s'han produït alguns esdeveniments interessants. En són un bon exemple les escridassades rebudes pels dirigents populars en la seva visita -o n'hauríem de dir provocació?- a Catalunya. Un fet que constata que l'aposta per la crispació ordida per aquest partit funciona, fent aparèixer el llop com a víctima disfressada de xai. La violència contra les persones mai no es pot justificar per més que aquestes, des de llur abjecció, es dediquin a atiar l'anticatalanisme més visceral. Parlo de la violència física, no del dret al renec, que hauria de ser inclòs urgentment com a esmena en la Declaració Universal del 1948. Afirmar "Mariano Rajoy és un feixista" no és un enunciat valoratiu, sinó que es tracta d'una declaració fàctica, en el sentit que descriu un estat de coses. La peixatera que reacciona amb el renec contra les proclames negadores de la realitat catalana pronunciades per l'extrema dreta espanyola (un altre enunciat de fet, "PP= extrema dreta") exerceix el dret a preservar la identitat de la seva nació davant els atacs extemporanis. Després el gallec barbut ("que bona persona, que culte és", afirma un ingenu que resulta ser president de la Generalitat) adopta un victimisme ridícul tot dient que no hi ha respecte cap a la llibertat d'expressió. Rajoy, quin gran kantià, defensor de l'ús públic de la raó!!! A Königsberg se senten rialles des de l'interior d'una tomba. El respecte no es dóna per suposat, no és una qualitat connatural a les persones, sinó que cal guanyar-lo amb les actituds i els valors. Verbigràcia, Bush no em mereix el més mínim respecte, puix que ha exercit d'hipòcrita oficial de l'Imperi defensant la bondat de la democràcia i alhora contribuint a la mort de milers d'iraquians, que també són humans i tenen família i àdhuc creences religioses, semblantment al cristià renascut que governa l'orbe. I Acebes no em mereix respecte perquè ha insultat la meva nació i ha negat la seva realitat intrínseca. Davant això, tinc dret a renegar i fins i tot a evitar que aquests subjectes preconstitucionals ancorats en el franquisme neandertal trepitgin la meva terra. No vull que vinguin els qui es passen tot el dia negant-me. Si em neguen, no hi sóc per a ells, cuques infectes farcides de ressentiment. No vull que aquests artròpodes pseudohumans truquin a la meva porta (què volen aquesta gent, que truquen de matinada?) per dir-me el que he de ser i per afirmar que no sóc el que sóc.

Cal que utilitzem la dinamita de Nietzsche per fer esclatar la idiòcia, per llevar l'estupidesa del món, allò que ens fa més miserables.

Revolució i pensament, collons!!!

PER QUÈ TOT COM SEMPRE?

De nou tot com sempre. Tot sempre igual. Sec i escric i de nou tot igual, tot com sempre. Per què? L’alenada d’aire fresc em mira i moribunda s’acomiada. Tot passa, per desgràcia, i mica en mica entenem que l’eternitat és quelcom que mai gaudirem. Les deixalles irreciclables s’apilen sobre la taula. A vegades son post, cartes, postals, lletres sense un útil prefixat. Tot té una època més ben dit, tot té una moda. No hi ha res que sigui original. Benvolgut Schopenhauer a aquest món nostre de constant repetició.

No puc deixar de repetir-me. L’originalitat és darrera meu, com una ombra. Corro per atrapar-la, però és impossible. Un cop i un altre i tornem a repetir-nos. El personatge foll que viu en aquesta caverna crida una vegada i una altra que cerca de l’home i sempre ho crida igual. No sabem fer res més. Tot i així, immersos en les nostres lletres blanques sobre fons negres som lliures. Llibertat i poesia. Autocomplaença. No serà realment això la filosofia? Hi ha qui diu que la filosofia és poesia. Dubto. -És poesia en tant que és un joc de llenguatge-. És autocomplaença en tant que la defineixo com em rota i adequo el seu llenguatge a crear quelcom que em sigui satisfactori
Tot igual. Tot com sempre. Paraules monàrquiques que constantment es buiden de significat. Prostitució lingüística de la que no podrem fugir. I de fons una eternitat utòpica que s’esvaeix. Un món nou cada dia, lluny de repeticions absurdes que ens cansen els ulls i els esperits. Despunten, excepcionals, obres que trenquen amb el tedi de la repetició. Cançons, posts, performans, pel·lícules... Bellesa, rutines. Només alguns exemples de les “experiències estètiques” que ens ajuden a sortir d’aquest cicle foll entre el tedi i el dolor.
Si l’art és l’única sortida, també són art les teves besades infinites, els teus abraços maternals i la teva veu dolça i càlida...

...Repeteixo:

Denn ich liebe dich, oh Ewigkeit!

Tot sempre igual

La rutina malmet les esperances. Tot sempre igual. Parmènides s'ha instal·lat en els meus dies i la seva espasa, implacable, assassina l'alenada d'aire fresc heraclitana que necessita el meu ànim. Rellotge esclavitzador. Les busques es precipiten vers el buit de l'ignot. Sempre, tot sempre igual. El fred esdevé calor i els ocells canten, esmaperduts, plomes tenyides de cel. I jo segueixo amb les meves dèries, tot desafiant els batecs que s'atansen a l'inevitable. No hi ha novetat, només l'absència paorosa de sentit. La gent anònima treballa per oblidar l'essencial, colla d'inautèntics sorruts de la superficial interfície del benestar capitalista. Cicle foll entre el tedi i el dolor, digué Schopenhauer. L'art és l'única sortida per a les angoixes. Versos impenitents circumden la ment hipervinculada. I el rellotge esclavitzador anuncia que no hi ha temps per a la poesia. Treball, quefer sense fi. Els dies passen i els fulls del calendari esdevenen deixalles irreciclables. Toujours la même chose.

El tu que m'espera a l'altra riba és gasiu i sembla sortit d'un llibre d'Agustí d'Hipona. El plaer és una excepció. En el meu interior Dionís em pica l'ullet i desapareix tot d'una. Massa residus apol·linis per immortalitzar el gaudi. Les busques són corbs esbalaïts enduts per la carronya de les fulles seques. M'estimaria ser un joc de forces circulant a la babalà per les fibres del teu cos, el pessigolleig encisador que acarona les teves sines. Ets tan bella que la rutina no existeix en les teves besades infinites. Voldria retornar al fons originari de les coses per contemplar el teu rostre que no canvia mai.

Denn ich liebe dich, oh Ewigkeit! (Nietzsche: Així parlà Zaratustra).

DE NOU, EL BLOC

Salut bloggers:

Fa un parell de setmanes llegia al diari GARA la noticia que us linkejo més avall.

Espero us sigui d’interès.

NOTICIA

PROZESUA EUSKAL HERRIAN

Representantes del Foro de Firmantes del Acuerdo Democrático de Base han presentado hoy en Atenas un "blog" sobre el proceso abierto en Euskal Herria tras el alto el fuego de ETA, que busca ser "una ventana" para la comunidad internacional con el objetivo de "fortalecer" las relaciones con agentes del mundo entero e informarles "directamente".

AQUÍ EL BLOC

Aforismes del tripartit

Va passant el temps i la meva teoria sobre els principis del polític va quedant ratificada. He assajat una sèrie d'aforismes per il·lustrar amb reflexions el desori dels darrers dies, mostra inequívoca de l'estat de putrefacció dels polítics nostrats.

1. Maragall constitueix el president de la sortida de to constant i l'errada compulsiva. Un president que no ha manat mai i que ha estat esclau de la seva inoperància.
2. ERC és un partit irracionalista: no es pot construir un país amb un recurs constant a les baixes passions. El cavall negre del Fedre s'assembla a Puigcercós.
3. No és lícit estimar Catalunya només perquè hom estima els seients. El poder escapça el sentit comú.
4. El sí raquític de Maragall, Mas i Saura és un sí a un projecte que ha patit una metamorfosi des de la seva aprovació primera en el Parlament.
5. El no d'ERC és el no de la gent davant els cagadubtes de la direcció, que s'havien compromès a un vot nul polític, reflex de llur nul·litat intel·lectiva.
6. No es pot governar amb una mala llet constant.
7. L'ombra de ZP és allargada. No sé com algú havia cregut que el projecte original tiraria endavant. Il·lusos!
8. L'Estatut de 2006 és millor que el de 1979, aquest és un fet empíric. No satisfà, però, aquells que pensaven que ens en sortiríem. Potser tampoc no és el que Catalunya es mereix. El problema és que els catalans no ens mereixem els polítics que tenim, o potser el problema és que els polítics catalans no es mereixen els ciutadans i les ciutadanes que els voten tot pensant que faran alguna cosa de profit? La democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics, però continua sent dolent.
9. Em preocupa l'augment exponencial d'irracionalistes que es fan anomenar nacionalistes. Malden per sortir-se per l'extrem i es troben a l'altre costat un home també nacionalista i irracionalista anomenat Aznar.
10. CiU és el pactisme malaltís: pacten fins i tot amb la portera de casa seva, amb l'única condició que sigui espanyola. PSOE o PP? No importa. S'hi adapten perfectament.
11. Saura o el menystingut. No diu res per por a incordiar. I al final acaba sent no-res.
12. El tripartit o les tres potes d'un fracàs anunciat.

Un món de bojos

Avui ens convertim en vídeo i recordem els vells Supertramp amb una cançó magnífica, en directe des de Toronto.



FOOL'S OVERTURE (Roger Hodgson - Rick Davies)
"Even in the quietest moments" (1977)

History recalls how great the fall can be
While everybody's sleeping, the boats put out to sea
Borne on the wings of time
It seemed the answers were so easy to find
"Too late," the prophets cry
The island's sinking, let's take to the sky

Called the man a fool, stripped him of his pride
Everyone was laughing up until the day he died
And though the wound went deep
Still he's calling us out of our sleep
My friends, we're not alone
He waits in silence to lead us all home

So tell me that you find it hard to grow
Well I know, I know, I know
And you tell me that you've many seeds to sow
Well I know, I know, I know

Can you hear what I'm saying
Can you see the parts that I'm playing
"Holy Man, Rocker Man, Come on Queenie,
Joker Man, Spider Man, Blue Eyed Meanie"
So you found your solution
What will be your last contribution?
"Live it up, rip it up, why so lazy?
Give it out, dish it out, let's go crazy,
Yeah!"

Perdut i sense rumb

Recordo que en Ramon Bassas (al qual felicito pel seu bloc) em va aconsellar fa uns mesos que, en comptes de fer una crítica de l’activitat política a través d’un decàleg, realitzés un altre amb una llista de desiderata sobre com hauria de ser l’esmentada activitat. És una promesa que compliré en un dels posts futurs. Alguns dels principis que vaig exposar en aquella primera llista semblen complir-se a la perfecció en aquesta mena de govern dels horrors que Catalunya està patint. Jo vaig ser un dels il·lusos que vaig apostar en el seu moment per un canvi de rumb i per una catarsi que acabés amb el règim instaurat per CiU, tot i que Maragall mai no em va semblar la millor aposta, aquest polític que sembla estar in albis i que de cop i volta etziba una ximpleria indigna del càrrec i que ofereix contínuament oxigen a l’oposició. L’”afer Vendrell” és un altre capítol del despropòsit i de la xuleria que s’ha instal·lat en un dels sectors del tripartit. Un senyor que participa activament en l’enviament de missives amenaçadores a treballadors de la Generalitat –i que està essent investigat- no pot ser, mai de la vida, enlloc del món, el responsable de la conselleria que ha de dur a terme la investigació. És una perversió intolerable. El compliment de l’article 1 (“El polític actual no pensa en el ciutadà, sinó en les properes eleccions”) és clar, així com el 8 (“El polític actual és un expert en partidisme”). Potser caldria afegir-ne l’onzè, que seria aplicable a aquest expert en creació de crisis anomenat Maragall: “El polític actual ha de fer qualsevol cosa, fins i tot el ridícul, per romandre en el poder”. Era molt fàcil dur a terme una remodelació discreta i sense fer soroll, amb bons gestors de noms no comprometedors. Però ell sempre ho fa difícil. És una llàstima que la bona feina que podrien dur a terme quedi eclipsada per la incompetència d’alguns per exercir el seu càrrec. Realment és una decepció per a tots aquells que vam creure que un altre govern era possible i que vam tenir confiança especialment en un dels braços del tripartit, el més radical, creient que això volia dir “anar a l’arrel de les coses” i no quedar totalment desarrelat. I així estic jo, sense partit, sense opcions, enmig del marasme de l’esquerra perduda en la seva pròpia idiòcia.

GRACIES A...

Imagine, el rey nikochan, Toni Ibáñez, Buk, Pere, Anna, Anna Sarsanedas Darnés, Una catalana infiltrada al Barrio de Salamanca de Madritttt, Medea, Invasió subtil, Perejoan, Subal, anna, Roberto Iza Valdés,Ramón B., crom el nòrdic, joaquim t., dersu_, pedra filosofant, pilix forever, ferran, Simona Weil, El de la 13, Jaqme, Täls, Mai9, Gripo y tots els que, sense deixar constància ens llegiu.

Vull agrair, molt especialment, al meu company Diògenes sense el qual aquest projecte mai hagués estat possible. Que els seus posts no s’acabin mai.

Salut i revolució i pensament.