Durant aquests dies de xafogor intensa estic llegint una obra ben recomanable, un dels grans èxits de vendes a França. Es tracta del Tractat d’ateologia (Traité d’athéologie, Grasset, 2005), de Michel Onfray, un llibre que reivindica la necessitat d’un ateisme militant davant un món en què la idea de Déu torna a fer-se present, d’una manera ben palesa o bé encoberta per la retòrica humanista, que renuncia a Déu però no a la seva herència. Onfray, creador de la Universitat Popular de Caen (un model importable on els professors podrien ser blocaires que impartirien les seves lliçons des del ciberespai, l’àgora global, sense academicismes ni programes esclerotitzats), divideix el Tractat en quatre parts: Ateologia, Monoteismes, Cristianisme i Teocràcia. En el prefaci posa èmfasi en el fet que les grans religions han creat mons suprasensibles (arrière-mondes) per no mirar la realitat material amb tota la seva cruesa, sorgeixen de la tendència a la fabulació, a la projecció de transcendències per evitar la immanència, l’única veritat vital. L’oblit del real ens ha dut a l’escissió antropològica, a la pèrdua del cos a la recerca de l’esperit. L’ateisme ha de ser reivindicat, continua el filòsof, com a guarició davant la ficció inútil d’aquells que converteixen la creença privada en un afer públic i pretenen organitzar la vida dels altres. La idea de Déu ha malmès la raó, la intel·ligència i l’esperit crític, i aquest Déu, que pretesament havia mort des de La gaia ciència de Nietzsche, resta viu en la ment dels qui es deixen ensarronar per un mite estèril. Un munt de filòsofs han estat acusats d’ateisme al llarg de la història per defensar una concepció de la divinitat diferent a l’oficial. Spinoza, per exemple, va ser expulsat de la sinagoga per la seves idees sobre la substància única i per ensenyar una moral de l’alegria propera a l’hedonisme. Això és el que odien les religions i els seus sacerdots: la possibilitat de dur una vida de plaers, materialista, fidel al cos i als seus instints, on el sóma no esdevingui séma i on la ficció no impedeixi la joia d’existir. És la diferència entre Plató (la filosofia és una preparació per a la mort) i Epicur (la filosofia és una afirmació joiosa de la vida). S’entén per què els cristians anomenaven porcs als epicuris, tot i la moderació del mestre.
Si ajornem el plaer d’avui a la recerca de l’esperit, defugirem la realitat radical i la nostra estança més íntima. La promesa d’eternitat esborrarà per sempre les il·lusions de la joventut.
Aquest és el nostre post 100. Retornem a les pastes de l'inici!
Aquest és el nostre post 100. Retornem a les pastes de l'inici!
