Crisi? Quina crisi?

Els dies passen i les hores empenyen sense aturador. Empaitem la vida hora rere hora des de la nostra ubicació offline. Viatgem, doncs som. Desconnectem de la vida blògica i creiem que ja no hi tornarem. L'ordinador esdevé una àncora feixuga i els mots fugissers no són raó per implicar-nos-hi. La felicitat ens somriu més enllà dels bits i els àtoms ens saluden a la recerca del plaer. Estic en crisi blògica i Occident s'enfonsa. Miro de redreçar-me i de connectar-me al Blogger però els ens corporis que m'envolten em tempten sense remei. Potser m'he tornat pretecnològic i he iniciat la meva travessia del desert anacrònica. Els llibres em mostren que hi ha món fora d'Internet. Me'ls miro i n'agafo un parell i els oloro àvid de saviesa. I veig que el company Heràclit ha postejat inspirat per l'Anna. Intueixo que deu ser difícil mantenir un bloc amb aquesta intensitat. Nosaltres postegem quan ens dóna la gana. La disciplina germànica no és cosa de Diògenes... i crec que tampoc de l'apreciat efesi. Escriure és una febre que embolcalla els esperits, però no és permanent i la manca de motivació apareix tot d'una. Estic en crisi encara que sigui només un dia normal, dissabte tediós i massa assenyat. Pobre noi, aquest cínic dels nassos, obsessionat per la feina ben feta i anihilat per les obligacions circumdants. Deixa el bloc, abandona Internet i cerca aixopluc en el plaer del món real. No et virtualitzis massa, atès que perds el control del teu jo que es fa tu en el marasme del nosaltres. Et negues dialècticament en l'antítesi del post que escrius sense esma, pensant en aquella dona que era d'un altre home. Sort que encara tenim la música de Supertramp per dubtar de les crisis.

SER MÉS INDIFERENT

A vegades costa dormir a la nit de tant pensar. Un familiar em va explicar un dia que estava llegint un llibre per lluitar contra la ment, aquella cosa que encara que no vulguis no para de rodar, molta gent ha d´aprendre a apagar la ment per poder dormir i això és ben cert.
Pot ser hauríem de suspendre el judici, és probable que ja no puguem arribar a pensar tot el mal que hi ha al món, però que la ment continuï esforçant-se. Pot ser és com el “quiliangle” que tot i existir no es pot pensar. A vegades si que m´agradaria no preocupar-me tant de les coses, no patir tant allò tan complicat de canviar...

Hi ha una cançó d´Ismael Serrano, un paio que encara fa música de veritat, canta coses amb sentit i és mou per causes nobles, que ho reflexa força bé. Us la copio, gaudiu-la:

YA QUISIERA YO

Ya quisiera yo ser librepensador,
no oír el rugir de tripas de tantos, ni su llanto, ni su dolor,
establecerme correcto, filósofo, neutral, independiente,
manejarme bien con toda la gente.

Ya me gustaría a mí alinearme con los no violentos,
regalar flores, descalzo, arrancadas de algún tiesto,
sin tener que poner la otra mejilla para nadie,
a no ser amenazado por ningún indeseable.

El caso es que me afectan las cotidianas tristezas,
la de los supermercados, la del metro y las aceras,
también las que me quedan lejos,
las de los secos desiertos, las de las verdes selvas.

El caso es que me parecen buena gente,
algunos luchadores del ocaso,
que se parten el pecho por ser escuchados,
que morirán en alguna esquina, tiroteados.

Quisiera ser más listo, pasar de largo,
saberme libre de culpa y limpio de pecado,
y ser alma caritativa, Maria Goretti o santa,
sufrir sólo un poquito, sólo lo que Dios manda.

No entender de política, ni de sus actualidades,
convencerme que es red de araña, nido de alacranes,
y mutilar mi alma y mi esencia de animal social,
saberme superior a tanta frivolidad.

El caso es que me afectan, quizás demasiado,
la tristeza de los suburbios, el drama urbano,
saber que seremos caníbales dentro de poco
y que no habrá carne suficiente para todos.

El caso es que me afecta, quizá más de lo normal,
tener tanto miedo al cruzar mi portal,
ver que arde mi ciudad o que sangra el asfalto.
Quizá debería ver menos el telediario.

Quisiera ser más listo, adoptar bien la pose,
librarme de etiquetas, hasta la de hombre,
y entender que sólo yo me entiendo
y que no me entiende nadie,
ser un buen ciudadano formal y respetable.

Omitir de mis canciones
palabras como: compañero, obrero,
justicia, guerrilla, paz, hambre o miedo,
y hablar del amor, de cosas bonitas, de mis recuerdos,
contar alguna anécdota graciosa
de cuando era quinceañero.

El caso es que me afectan las cotidianas tristezas,
la de los supermercados, la del metro y las aceras,
también las que me quedan lejos,
las de los secos desiertos, las de las verdes selvas.

El caso es que me parecen buena gente,
algunos luchadores del ocaso,
que se parten el pecho por ser escuchados,
que morirán en alguna esquina, tiroteados.

Inspirat per l´Anna.

No a la concessió

Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans

nació f. Conjunt de persones que tenen una comunitat d'història, de costums, d'institucions, d'estructura econòmica, de cultura i sovint de llengua, un sentit d'homogeneïtat i de diferència respecte a la resta de comunitats humanes, i una voluntat d'organització i de participació en un projecte polític que pretén arribar a l'autogovern i a la independència política.

Real Academia Española

nación.
	(Del lat. natĭo, -ōnis).
	1. f. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.
	2. f. Territorio de ese país.
	3. f. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.
	4. f. coloq. p. us. nacimiento (ǁ acción y efecto de nacer). Ciego de nación.
	5. m. Arg. p. us. Hombre natural de una nación, contrapuesto al natural de otra.

Som o no una nació? Animo els partits catalans a mantenir-se inflexibles en aquesta qüestió i no a admetre solucions de compromís, deixant el terme només en el preàmbul. Cal que se sàpiga d'una vegada per totes que Espanya és un Estat plurinacional, per no dir una entelèquia fictícia que alguns s'entesten a salvar com si fossin tinents generals franquistes qualssevol. Ens en sentim, ergo ho som. No es poden negar els sentiments de les persones. La forta implicació dels catalans i les catalanes en un projecte comú ens ha d'esperonar per no cedir davant el jacobinisme, sigui de dretes o d'esquerres. Si ens retirem, no passa res: només afectarà l'ego dels polítics, massa preocupats per les eleccions, tacticistes sense remei, avorrits fins a la nàusea. Cedir en la qüestió de la nació ens portarà un Estatut regionalista, desdibuixat i erm. Els símbols compten perquè generen actituds i enforteixen identitats.

L´ÚLTIMA POSTAL

Estimats bloggers:

Desitjo que tots hàgiu passat un bon nadal, una bona entrada en aquest 2006 que ens espera, una plàcida nit de reis i un joiós despertar al costat de la gent que us estima i els seus presents. De debò, de tot cor, ha estat un plaer compartir coses amb vosaltres, perquè no experiències nadalenques?

Avui vinc a portar-vos una postal nadalenca l´ultima postal que rebré aquest any. La postal no parla de joia, ni de felicitat, ni de roscons i torrons, de vi dolç ni confits... La postal que us presento és la realitat. Tal com és, sense censures. La postal d´avui només demana una cosa al nou any:

QUE EL MÓN CANVI

"Millones de miles de millones de alambres
de verjas de papeles y de ofensas
de uniformes de fronteras de banderas
y demás mierdas"

"Solo la gente como tu, la desahuciada,
sabe del peligro de la jugada
serás uno mas de los miles que
se lleva cualquier plaga
no de mosquitos sino de mosquetones
de machetes y de hachas
de calaveras blancas
de hambre y de miseria"

"Te han parido al otro lado de la raya
en esa parte que no hay nada
por que después del saqueo se aplica
la ley de tierra quemada"

Fins quan ho podràs suportar?

REVOLUTION and THOUGHT

Fragments dels postsocràtics (II)

VI

Un bloc és un calendari invertit amb vocació literària.

VII

El filòsof és l’individu que cerca amb un llum en la foscor i només intueix ombres d’alguna cosa que fou anomenat humana en una altra època.

VIII

“Cerques Déu?” –preguntà l’home assenyat. “El cerco amb fruïció” - respongué el boig. “És que s’ha perdut?” – continuà el primer. “Ha emigrat? S’ha fet fonedís en aquesta vall de llàgrimes que habites?” “No, ha fugit del plaer de la matèria i ha menyspreat el dolor dels humans per convertir-se en una idea pura” – contestà el boig. “I com és que lloes una idea?” – el seny era la més alta virtut del personatge. “Perquè em fa por el plaer i cerco un aixopluc.” “No t’agrada pas, el plaer?” – continuà el senyor de la raó. “El plaer és la il·lusió efímera de la benaurança inexistent” – acabà el boig amb un somriure d’orella a orella. L’home assenyat s’allunyà del boig, pobre, despentinat i brut. Li esperaven milers d’andròmines perfumades en la seva casa luxosa. Li esperaven milers d’objectes ingràvids amb els quals poder gaudir una estona breu de la seva existència, residus virtuals d’una natura anorreada.

IX

L’ésser és la paraula més enigmàtica de la història del pensament perquè el seu ésser consisteix en no ser una paraula.

X

L’ésser i el bloc són la parella conceptual més íntima. La realitat s’esdevé en els bocins de temps del bloc i manifesta els batecs asincrònics del cor dels blocaires en cada post publicat.

Fragments dels postsocràtics (I)

I

L’única certesa és que les coses canvien i que no ens podem banyar dos cops en un mateix riu. I que el riu en què ens banyem és llord.

II

La matèria és una unió de partícules elementals que es mouen en el buit i que constitueixen el buit suprem de l’existència.

III

L’Any Nou és un invent cultural per fer veure que tot torna a començar, per dissimular les errades que acumulem dels anys anteriors. És la manifestació més evident de la por al continuum.

IV

El líquid ens envolta per totes bandes. Ja no hi ha res sòlid on amarrar el navili de les nostres angoixes.

V

El ciberespai és l’invisible on es fan visibles els bits que compartim amb altres ens invisibles.

PEDRA FILOSOFANT

Censures, estafes, el dia a dia de qui talla el bacallà. Jocs de mans dels poderosos, jocs de triler on els treballadors no som res més que la piloteta que maregen.

Felicitacions nadalenques, christmas yankees en forma de tocada de collons. El company pedra filosofant ho pateix en la seva pròpia persona i ho explica al seu bloc.
Jo vaig descobrir-ho mirant el webloc de creació filosòfica... De veritat que se´m van eriçar els pèls del braç quan ho vaig llegir. Us linkejo el post del company Pedra AQUÍ.

Estem amb tu, company. Al Nadal també toca dir això de REVOLUCIÓ I PENSAMENT!

Etern retorn

Nadal. El misteri del Nen-Déu que va néixer per salvar-nos. La Nativitat del Senyor. El naixement dels naixements, que commemora un esdeveniment que succeí in illo tempore i que repetim cada any sense aturador. Com recordo Mircea Eliade i el seu llibre sobre l’etern retorn! Els occidentals també ens repetim. La línia agustiniana és substituïda pel cercle hel·lènic. Cap any sense Nadal. L’obligació de ser feliç malgrat tots els “malgrats” existents en el món dels mortals. L’imperatiu categòric de l’excés en el menjar i el beure. Torrons majestuosos que s’esmunyen pels budells farts de tanta caloria. Naixement de la corba de la felicitat. Cava català i canelons farcits de desigs de joia i de pau per als homes i les dones de bona voluntat. I de bona voluptat. Hedonisme pantagruèlic congriat fins a la nàusea. Alegria de compartir un moment amb els qui compartim tots els moments. I el somriure d’un nen que recita uns versos sobre la Nativitat del Senyor. La tendresa dilueix les crítiques. La il·lusió per un mite i la innocència del nen superen amb escreix les bestieses de l’edat adulta. La infantesa és el paradís perdut. Ens en va expulsar un Déu que s’assemblava a Masaccio. Foragitats de la meravella dels anys primerencs, repetim cada Nadal aquella cerimònia que tingué lloc in illo tempore, quan aquell nen que érem nosaltres recitava uns versos i acollia amb llàgrimes d’emoció els regals màgics. Aquell nen que érem nosaltres començava a crear en el joc de l’existència. Heràclit l’Obscur, i el Savi, ja ens havia dit que l’eternitat és un nen que juga. El món és una vall de llàgrimes sense el somrís nadalenc d’un infant.

HAY MOTIVO

Salut bloggers!

Avui vinc a portar-vos un dels curts que es van fer per la campanya “HAY MOTIVO”. Al 2004, coincidint amb la proximitat de les eleccions, 30 cineastes van demanar 30 minuts a TVE per emetre 90 curts sobre problemes d´actualitat. Avui os copio íntegrament el text d´un dels que més m´ha agradat. És La pelota vasca de Julio Medem. Increïble.

Aquí el text:

HAY MOTIVO

LA PELOTA VASCA – JULIO MEDEM

ANTONIO BATISTA – PERIODISTA, ESCRITOR

Creo que ganar unas elecciones democráticas, no es sinónimo de que quien las gana sea demócrata.

GREGORIO PECES BARBA – “PADRE” DE LA CONSTITUCIÓN ESPAÑOLA

El PP no ha entendido la constitución ni a entendido la filosofía que lleva detrás.

IÑAKI VILLOTA – SACERDOTE

En su día vota en contra de la constitución en el titulo octavo porque no entienden las autonomías.

GREGORIO PECES BARBA – “PADRE” DE LA CONSTITUCIÓN ESPAÑOLA

No quieren aceptar que el país vasco es una nación.

IÑAKI VILLOTA – SACERDOTE

Un presidente del partido que en el año 79 escribe de un modo vitriólico contra el titulo octavo...

JAVIER ELZO – PSICOSOCIÓLOGO - AMENAZADO POR E.T.A

Ha visto una oportunidad de afianzamiento de una idea de españa que entendían que estaba de capa caída, han hecho la equiparación terrorismo equivale a nacionalismo.

LOLA VALVERDE – HISTORIADORA

La apuesta de Aznar no es terminar con E.T.A sino terminar con el nacionalismo o sea es una postura muy antinacionalista, no?

CARLOS GARAIKOETXEA – LEHENDAKARI DE 1980 A 1985 (PNV)

Y el problema vasco se ha convertido en un recurso en primer lugar, para exhibir firmeza y conquistar votos a lo largo y ancho de españa.

JAVIER ELZO – PSICOSOCIÓLOGO - AMENAZADO POR E.T.A

Eso ha sido, por otra parte, muy aceptado por la prensa de Madrid y digo de Madrid.

IÑAKI VILLOTA – SACERDOTE

Zapatero se atreve a decir que el día que ellos gobiernen, hablaran con el gobierno vasco. ¿Ahora no puedes entonces? ¿No te dejan?

RAMÓN SAIZARBITORIA - SOCIÓLOGO. ESCRITOR EN EUSKERA

Si que hay el nosotros y el negar la identidad de vasco al que no está en ese grupo, no? Eso es lo más grave del nacionalismo, no?

JOSEBA ARREGUI – EX CONSEJERO DE CULTURA (PNV)

No es que se desprecie pero, quienes dicen que son solo vascos parece que tienen más derecho a definir la sociedad vasca que los demás.

RAMÓN SAIZARBITORIA - SOCIÓLOGO. ESCRITOR EN EUSKERA

Es cierto que, desde el mundo nacionalista, ha habido muy poca sensibilidad con las victimas.

JUAN JOSÉ IBARETXE – ACTUAL LEHENDAKARI (PNV)

Como hay que aprender siempre del pasado y de las cosas que no se han hecho bien, tendremos que tener en cuenta que el olvido no es el camino.

- COMENÇA LA CANÇÓ BAGA, BIGA, HIGA DE MIKEL LABOA -

RAMON ETXEZARRETA – CONCEJAL DE CULTURA DE DONOSTIA (PSE-PSOE). AMENAZADO POR E.T.A

Yo siempre he sentido una doble condición de victima. Por un lado eres víctima de la violencia y por otro lado eres víctima de los protectores y de los defensores de las victimas.

TXETXO BENGOETXEA – MÚSICO

Ahora resulta que las cosas son o blanco o negro, o estas conmigo o estas contra mi.

CARLOS GARAIKOETXEA – LEHENDAKARI DE 1980 A 1985 (PNV)

Lo que no se puede es recurrir al dogmatismo respaldado por la violencia. La violencia de las pistolas o la violencia del monopolio de la fuerza del estado.

IÑAKI GABILONDO – PERIODISTA

Que la capacidad emocional que tiene el terrorismo es demasiado botín para que las fuerzas políticas no... no se peleen por él.

EDUARDO MADINA – SECRETARIO GENERAL DE LAS JUVENTUDES PSE-EE-PSOE. VICTIMA DE UN ATENTADO DE E.T.A

Porqué el partido popular toda su aureola electoral y todo su movimiento y toda su estrategia gira alrededor de la gestión del dolor que E.T.A genera, no?

JAVIER SÁDABA – FILÓSOFO

Para eso sirve mucho Euskadi, entre otros, para buscar un enemigo... como el terrorismo general o universal sirve a Bush.

FELIPE GÓNZALEZ – PRSEDENTE DEL GOBIERNO ESPAÑOL DE 1982 A 1996 (PSOE)

Y como además en el problema vasco se ha planteado como el que no esté conmigo está contra mi, ningún matiz es aceptable.

IÑAKI GABILONDO – PERIODISTA

Como menciones la palabra dialogo, eres amigo de E.T.A, estas con el terrorismo y estas, no con las victimas sino con los asesinos.

JONAN FERNÁNDEZ – FUNDADOR DE ELKARRI

E.T.A tiene que dejar de matar y el gobierno del partido popular tiene que abrirse al dialogo

¿COMO VAMOS A CERRAR LA HERIDA SI NO JUNTAMOS LOS LADOS?

- Les descripcions dels subjectes son les que surten al curt. Hem intentat ser el més fidel posible al que es diu. Si voleu podeu veure el curt aquí. (Dispenseu la qualitat. Al emule podeu trobar-lo en 20 MB. )

VIATGE A LA “CAPITAL DEL REINO”

Salut bloggers!

Ara fa cosa de cinc dies vaig tornar d´un viatge a la capital de l´estat per perdrem una mica entre museus i teatres.

Com sabeu el passat dia tres el PP – grans manipuladors – van convocar una manifestació a favor de la constitució espanyola. Heràclit i la seva càmera digital van estar allà per explicar-vos el que hi havia. No em vaig quedar a veure com sortia cap polític. Jo crec que no hagués pogut aguantar. A més a més, l´aparença de qui os parla no deixava massa dubtes de que allò no era pas el meu lloc.

Ja era el segon cop que anava a Madrid però aquest cop encara em va semblar molt més barroc, molt més farragòs, suposo que estic molt acostumat a la modernitat de la ciutat comtal. Em va sorprendre veure als avis amb barret, suposo que allà encara estan arrelats els “vells costums” o les tradicions. A Madrid, a la nit, és impossible trobar a un “pako” venen cerveses pel carrer, i molt difícil no arribar a qualsevol lloc amb el metro.

Era prop de les 10 del matí quan vaig arribar a la plaça del sol. Estava molt plena, de debò, no sé quantes persones hi hauria però hi havia molta gent. Tothom portava banderes del PP, de l´estat espanyol, alguns de Galícia, València... De sobte vaig començar a veure gent amb banderes de Catalunya, de País basc... jo vaig pensar que les haurien haver repartit en algun lloc... La gent portava adhesius de “ Con la constitución TODOS JUNTOS” i de cop i volta entre tantes enganxines de fons blau vaig veure aquesta:

"NO AL ESTATUT" diu aquest home amb la seva enganxina igual a les de "NO A LA GUERRA"

Jo ja no pintava res allà dintre i les fotos que estava fent no eren gaire bones. Vaig trobar darrere meu una tenda de roba, “Milano”. Tenia dos pisos i el pis d´adalt era tot de vidre Així que em vaig colar amb força cara i vaig començar a fer fotos. Era una sastreria i tothom em va començar a mirar. “Buenos dias, gracias.” Vaig dir i vaig marxar.

Em va costar tres quarts d´hora sortir de la plaça. Va ser una de les pitjors experiències de la meva vida. Tres quarts d´hora amb peperos enganxats pel cos. Jo suava de la mateixa manera que suo quan treballo... l´olor a suor de la gent que es manifestava era estrany. Olorava a antiguitat, a antigues èpoques i a un seguit de coses que jo no se descriure.

Vaig sortir i vaig esmorzar. Em pujo al metro a callao i en passar per sol va sonar per megafonia la següent frase: “por razones de aglomeración en la calle es imposible salir de la estación. Sólo se permite hacer transbordo. Gracias”. Per flipar!!

Jo vaig anar al Retiro i vaig veure a força gent amb les banderetes. Mireu, mireu...

¡SOMOS ESPAÑOLAS!

La dignitat de l’escriptor

El dramaturg Harold Pinter, proclamat Premi Nobel de Literatura, ha intervingut en un vídeo que ha recollit el seu discurs d’acceptació del guardó, davant la impossibilitat de ser present a Estocolm per culpa del seu estat de salut. Pinter, demacrat per culpa del càncer, ha denunciat amb les seves paraules els crims perpetrats pels Estats Units d’Amèrica, atrocitats que es venen com a victòries de la democràcia davant la tirania per mitjà de la manipulació del llenguatge, de la qual són mestres els polítics. Afirma que “the majority of politicians, on the evidence available to us, are interested not in truth but in power and in the maintenance of that power”. La veritat és aliena als polítics, entestats en romandre en el poder i fomentar la ignorància acomodatícia del poble. El polític, ja ho deia Maquiavel, ha de semblar virtuós sense ser-ho, ha de fer veure que vetlla pel seu país quan realment l’únic que sap fer és enfortir el seu propi ego. En la literatura la veritat i la mentida poden coexistir; en la vida, el ciutadà té l’imperatiu moral de preguntar-se què és veritat i què és mentida. El logopoder exercit per l’emperador Bush ha aconseguit justificar una guerra a través d’un munt de mentides i, a continuació, sortir elegit triomfalment. El poble americà també és responsable dels seus mandataris: allò que el poble vota no sempre és el més raonable. Bush va defensar la invasió d’Iraq basant-se en la presència d’armes de destrucció massiva i en el fet que Saddam les podia utilitzar immediatament; alhora va buscar un lligam entre el règim iraquià i els terroristes responsables de l’11-S. Res no va ser veritat. I Bush continua governant en la més completa impunitat. Igual que Blair, còmplice dels mateixos crims contra la humanitat. El poble no pensa: se sotmet. Occident es basa en un engany: el poder de la mentida global davant el ciutadà anestesiat. “Déu ens dóna suport”, cridava un fanatitzat Bush mentre morien milers d’iraquians sota el foc de les bombes de la Veritat. Altres patien les tortures de Guantánamo i uns tercers continuaven plorant perquè, des de feia molt de temps, ho havien perdut tot per culpa del suport obscè del govern americà a dictadures de la pitjor espècie. Sí, aquell govern que defensa la democràcia. I que talla de soca-rel la llibertat del qui dissenteix. Ningú com Pablo Neruda –citat per Pinter- per il·lustrar com se senten els humans desvalguts davant l’estultícia de les bombes:

Y una mañana todo estaba ardiendo
y una mañana las hogueras
salían de la tierra
devorando seres,
y desde entonces fuego,
pólvora desde entonces,
y desde entonces sangre.
Bandidos con aviones y con moros,
bandidos con sortijas y duquesas,
bandidos con frailes negros bendiciendo
venían por el cielo a matar niños,
y por las calles la sangre de los niños
corría simplemente, como sangre de niños.

¡Chacales que el chacal rechazaría,
piedras que el cardo seco mordería escupiendo,
víboras que las víboras odiarían!

¡Frente a vosotros he visto la sangre
de España levantarse
para ahogaros en una sola ola
de orgullo y de cuchillos!

Generales
traidores:
mirad mi casa muerta,
mirad España rota:
pero de cada casa muerta sale metal ardiendo
en vez de flores,
pero de cada hueco de España
sale España,
pero de cada niño muerto sale un fusil con ojos,
pero de cada crimen nacen balas
que os hallarán un día el sitio
del corazón.

Preguntaréis: ¿por qué su poesía
no nos habla del sueño, de las hojas,
de los grandes volcanes de su país natal?

¡Venid a ver la sangre por las calles,
venid a ver
la sangre por las calles,
venid a ver la sangre
por las calles!

Pablo Neruda: Tercera residencia, “Explico algunas cosas”.

Ningú com Pinter per restitutir la dignitat humana des de la saviesa literària.

Derrick de Kerckhove i els blocaires

La Universitat Oberta de Catalunya (UOC) ha publicat recentment la lliçó inaugural del curs 2005-2006, un article de l’investigador canadenc Derrick de Kerckhove, un dels successors del gran teòric de la comunicació Marshall McLuhan. Es titula Els biaixos de l’electricitat i fa referència, des del seu utopisme, als canvis que s’estan produint amb la incorporació de les Tecnologies de la Informació i a la relació que aquestes estableixen amb el llenguatge humà i els lligams socials. Passa revista a les tres etapes cognitives que ha travessat l’ésser humà: la tradició oral (el llenguatge és biològic, corporal), la llengua escrita (el llenguatge s’exterioritza per mitjà de l’escriptura, es fa altre respecte del cos) i l’era de l’electricitat (el llenguatge es redistribueix a través de noves relacions). L’era elèctrica, al seu torn, es pot subdividir en la fase analògica i la digital: en la primera els senyals no es poden recrear quan arriben al seu destí, mentre que la digital admet una multiplicitat de combinacions tan sols amb la presència d’uns i zeros. El sistema retorna a l’usuari, que pot alterar cognitivament els senyals elèctrics. Els uns i zeros que arriben al meu ordinador via xarxes es recombinen i modifiquen fins al punt que l’acció del meu cos prement el teclat o el ratolí genera canvis en la transmissió del senyal elèctric. I el més fort de tot: això genera relacions socials. Aquest nou espai del coneixement presenta una sèrie de biaixos (virtualitat, connectivitat, hipertextualitat, convergència...) com a influències de la tecnologia en els lligams intersubjectius. A Internet o els telèfons mòbils es dóna una mediació necessària, la interfície que tradueix visualment les connexions neuronals en informació rellevant: la pantalla, un focus d’impressions llançades més enllà de si mateixa que implosiona sobre l’usuari i l’impulsa a interactuar. La personalitat darrere de la pantalla esdevé una personalitat activa, lliurada a l’intercanvi amb els altres ens digitals conscients per la retroalimentació binària. I aleshores apareix el bloc, que “és l’ànima del ciborg perquè en el si del ciborg hi ha una psicologia connectada” (pàg. 7), és l’entitat ciberespacial que il·lustra com l’usuari és creador de contingut i alhora un punt de vista sobre la ment universal que és la xarxa. Amb el bloc mostrem el que som en un diari que no és un diari íntim perquè és compartit. Quan Diògenes es descorporalitza en el bloc, es mostra a l’auditori com un subjecte que es descompon en milers de percepcions per mitjà de les pinzellades lingüístiques dels posts, però no està sol. Hi és Heràclit, i els nostres blocs favorits, i els blocaires (ja era hora, TERMCAT!) que ens comenten, en una estranya simbiosi entre esfera pública i privada. El nostre bloc és el reflex d’un actor digital i cognitiu constituït per fragments d’experiències d’un humà-fora-de-línia i de vincles que parteixen de l’enclavament virtual i van a parar a un node remot. El bloc no sóc jo mateix, sinó un producte de la meva acció sobre el cibermón en perpètua reconstitució que s’independitza de la meva realitat somàtica.

"TANTO TIENES..."

Hom sap que les coses no sempre son el que semblen i que a vegades darrera d´una aparença bondadosa s´amaga la pitjor de les alimanyes. A vegades somio amb la desaparició dels diners, que ens envileixen, i la contrucció d´un món sense cap més interés que la igualtat i la fraternitat de les gents que l´habiten.

Avui he sigut complice d´una “felatio” en tota regla. Resulta que aquesta tarda a la feina un client a vingut amb una mandanga per veure si li canviavem un producte que feia un més i mig que havia comprat. Els productes tenen 15 dies de prova i si es passen "et fots".

Com que el tema transcendia més del compte de les meves funcions he anat al cap de guardia. Aquest m´ha indicat que li demanés la factura de compra i el seu carnet de comprador i treyés de l´ordinador una relació de les compres que havia fet durant aquest any. 8.300 euros és el que el payo havia gastat durant tot l´any al magatzem. -No hi ha cap problema, fes-li el canvi i tot solucionat-. Aquesta ha sigut la desposta del cap.

Indignant. El poder del diner va més enllà del que jo em pensava. 8.000 euros és més del que un treballador qualsevol pot arribar a guanyar en un any. Si, si companys. El client era un VIP i desde aquell moment se li havia de tractar com a tal. Si cal et baixes els pantalons i...
El que també m´ha sobtat és el control que hi ha sobre els compradors del lloc on treballo. Tenen controlats als clients i segons el que compris Aixa et tracten... “TANTO TIENES, TANTO VALES”.

Revolució i pensament companys, el fantasma del diner ens classifica i ens degrada.

Llei Ontològica de l'Estultícia

La situació educativa en l’Estat Espanyol és, com se sap, deplorable. I no es pot dir que la culpa sigui dels professionals de l’ensenyament. No tinc cap dubte que els professors i professores desenvolupen una tasca lloable, en condicions que sovint no són les més adients per mantenir la concentració i transmetre conceptes, destreses i valors. La culpa de l’ensenyament que hem patit en els darrers decennis és dels polítics, una casta que es dedica a l’autocomplaença i que bandeja tota formació humana a la recerca de la ignorància global. Aquells polítics que, en els anys de l’eclosió de la postmodernitat –filosofia d’entitat zero basada en la pluralitat multidimensional de jocs de llenguatge que desemboquen en el buit-, van perpetrar la LOGSE al costat de pedagogs aliens a la realitat de les aules. Els crèdits variables van envair bona part del currículum i els alumnes van començar a patir les injustícies d’un sistema que els obligava a estudiar divertint-se i que els aprovava pel simple fet d’existir. Els exàmens eren una intrusió conservadora que esls podia coartar la llibertat, generant tota mena de traumes. Per què treballar a casa si a classe tenien a l’abast tota mena d’exercicis minimalistes? Els socialistes, amants del no-res, van engendrar una porqueria de llei, que va multiplicar la burocràcia i va reduir el rendiment fins a límits insospitats. Els alumnes brillants s’avorrien i perdien l’oportunitat de treure partit de llur intel·lecte. La igualtat s’estenia pertot, una igualtat a la baixa, on el fracàs escolar no podia existir. I llavors va arribar el PP, els amants de l’Absolut –quina por me’n fan, els absoluts-, que va perpetrar la Llei de Qualitat, situant-se en l’altre extrem, creant els itineraris i ressuscitant la revàlida. I sense consens, reivindicant com a únic aspecte positiu la cultura de l’esforç (esforçar-se no és de dretes, a veure si ho entenem d’una vegada!) i el reviscolament de les Humanitats (ara volen reviscolar les Divinitats). I els socialistes, des de la seva nihilitat, creen la LOE, i l'Església i el PP es manifesten perquè la religió no es troba prou representada. Quina estupidesa! L’important ara és reivindicar les matemàtiques, les llengües, la història, la biologia i altres matèries amb contingut i no doctrinals, i no perdre el temps en l’ensenyament dels dogmes, privilegi que no hauria d’existir en un estat aconfessional. Hem d’obligar els polítics a consensuar una llei educativa ferma, coherent i duradora i a no perdre’s en partidismes ideològics estèrils. Hem d’acabar amb la vergonya dels illetrats que prenen decisions. La revolució intel·ligida només triomfarà amb educació, educació i educació.

Els pobres i la negació

Els pobres no són xusma. Els pobres no es dediquen a cremar cotxes senzills de gent senzilla abocada a pagar crèdits inacabables. Els pobres no destrueixen guarderies, cau primerenc d'infants allunyats per la força de la llar materna per culpa de l'esclavatge laboral i del segrest del lleure. Els pobres no malmeten amb violència el mobiliari públic, propietat de tothom. Els pobres no anihilen gratuïtament la convivència. Els pobres no es deixen manipular per cèl·lules mafioses. Els pobres no es casen amb la dreta. Els pobres no es casen amb l'esquerra. Els pobres no tenen diners per casar-se. Els pobres malviuen en un habitatge llord mentre els rics es lliuren a l'estupidesa del desig compulsiu. Els rics, tots nosaltres, nobles de la blogosfera, ens delim per un post a les dotze de la matinada, mentre els pobres es deleixen per la simplicitat d'un plat de cigrons. Els rics ens preocupem perquè un maleït virus ha assaltat el nostre ordinador, mentre els pobres lluiten per fugir de l'exclusió. L'estupidesa postmoderna és la filosofia dels rics, fills de papà despreocupats a la recerca de la buidor. La revolució intel·ligida ha de ser la filosofia dels pobres, humans responsables i conscients a la recerca de l'emancipació. El vell Karl Marx té també el seu imperatiu categòric, molt més raonable que els de tants "autòmats del deure",

"el d'acabar amb totes les situacions que fan de l'ésser humà un ésser envilit, esclavitzat, abandonat, menyspreable" (Crítica de la filosofia del dret de Hegel, Introducció).

FOU UNA ÈPOCA

El temps, les hores. Filles predilectes d´un present que s´esvaeix. Intangible, inexistent. Anella minúscula entre el pasat d´ahir i el futur de demà. Agitador i ideòleg de les cosses. Culpable inequívoc del fer de les gents, de l´esdevenir dels actes. Em paro per contemplar-te i tu no hi ets. No esperes a ningú, no atens a raons, no pots fer-ho.
Et compadeixo. Col·leccionista de penes, arrossegues la més àrdua de les tristors, sense esperança, inevitablement avances i així va passant la teva infernal existència.

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Estimo, per sobre de tot, la incontrolable força de la joventut, el racionalisme utòpic, el voler canviar el món, la revolució pensada... Temo el pas del temps. La derrota de la joventut davant l´etern és irremeiable. L´espero, sé que la perdré, no la temo. Tan sols demano no perdre el sentiment. Com Peter Pan vull continuar tenint aquest qué de jove. La força per revolucionar i per demanar l´imposible.

Ara que tinc vint anys.
Ara que encara tinc força,
que no tinc l´ànima morta
i em sento bullir la sang.

Lluny queden els fonamentalismes idiotes de guardar les formes. Les coses abans venien. Ara son aquí. Tot arriba més ràpid com si la mort hagués de venir d´aquí a no res. La conducció pel temps es fa a velocitat de vertigen i en mirar pel retrovisors diem:

FOU UNA ÈPOCA

La veritat ben rodona

Antiga paraula, corcada per l'ús i l'abús que n'han fet els filòsofs de tota condició. El sistema filosòfic com a mitjà per atènyer la veritat ben rodona, l'esfera parmenídia, allò que és universal, immutable i necessari. La negació del canvi com a valor. L'estàtic per damunt del dinamisme. El que canvia no pot ser conegut en la seva essència, puix que l'esdevenir anihila la frenada ontològica. No puc prémer la pausa al bell mig de les meves experiències. El que ha estat ja ha deixat de ser i això que és de cop no és i davalla envers el futur. Sóc un flux contingent i un transcórrer incessant. Escric el meu post quotidià que mor en ser publicat i es converteix en fòssil metafísic. I la veritat com a il·latència, com a desocultament de l'ésser és una befa dels qui no han llegit Schopenhauer. El vel de Maia no ens permet contemplar la faç de l'ignot. I prosseguim, carregats amb el pes de la tradició, com a camells de Nietzsche, a la recerca del ver, el bell i el just. I la vida, vella alcavota, ens desenganya i ens lleva la il·lusió quan els anys podreixen de mica en mica el nostre rostre d'àngel. No puc retornar a l'Oceà primigeni, amniòtica pau dels esperits lliures. La individuació és el càstig per l'orgull de voler ser. T'estimo tant que voldria destruir els lligams que m'ancoren al jo i ser tu en la vertadera fusió dels pronoms. Però es fa tard i el vel roman tancat en l'escenari de l'irrepresentable. L'humà és un esvoranc en el camí de l'esperança.

UNA TROBADA INESPERADA

Salut bloggers:

Avui el rostre d´Heràclit l´obscur s´ha omplert de llum. Eren quasi les cinc de la tarda, jo acabava de començar a treballar. Hi havia gent a la feina, companys, clients i caps. De sobte t´he vist de perfil. M´ha semblat que eres tu, però en el fons, sabia que no podia ser.

Suposo que la il·lusió i l´esperança de que fossis m´ha fet cridar el teu nom, com si estigués sol, com si no hi hagués ningú més, com si un crit no estigués fora de lloc he dit el teu nom: Joan!

Feia un munt de temps que no et veia, em sembla que l´últim cop va ser a Vallgorguina. No sé, recordo moltes coses de tu. Sobretot tot recordo la teva veu, lenta i greu, forjada a cop de cigarreta. Calmada, com si tinguessis a un nen entre els braços i no el volguessis despertar... Tu sempre has estat envoltat de nens...

Hem estat parlant de tot i m´ has dit que ja no hi ets aquí, que t´han traslladat. T´han enviat lluny, castigat. Això és el que passa per donar guerra. Tu ja ho saps. A la gran mare església a la que tu pertanys suposo que no li agrada que facis la teva revolució. Mira Joan, no t´ho nego: A mi l´església em cau gorda, jo no crec en un altíssim meravellós, jo crec en les persones i en tu hi crec, de debò. Crec que el que tu fas té sentit. Hi ha moltes revolucions, la nostra, la de l´ésser i el bloc, és través del pensament, suposo que la teva és l´apropar-se als menys afavorits i que ho vols fer des de l´esperit. Tant és com la vulguis fer, l´important és fer-la, entregar-se, no defallir. Tu ets, sobretot, una persona conseqüent. Ja m´ho vas dir a Montserrat.

Joder Joan! m´ha fet molta ilusió veure´t de debò. Hem compartit moltes coses, molt petites però autentiques, recordo sobretot dos coses: la xerrada sobre filosofia a l´aula de l´escola, a les colònies i el viatge que vàrem compartir en furgoneta mentre fumava un Amsterdamer i te l´omplia de fum...

Ànims Joan, a tot arreu hi ha coses per fer! Et recordaré sempre,

Cuidat moltíssim!

Vaig tenir un somni

De vegades els somnis diuen coses de nosaltres. De vegades no diuen absolutament res. De vegades ens deixen estupefactes i ens torturen l'endemà oferint possibles claus interpretatives. El somni que vaig tenir la passada nit és d'aquests darrers, una baula insòlita en la cadena d'experiències vitals. Un somni de contingut polític actual. L'acció se situa a casa meva, en un indret qualsevol de les comarques catalanes. De cop i volta em veig a mi mateix conversant amb José Blanco, secretari d'organització del PSOE, gran especialista en aparells i orador de mediocritat exasperant. Articula alguns mots incomprensibles i, de cop i volta, esmenta l'Estatut i la forma d'harmonitzar la pluralitat en la totalitat, les entitats nacionals en la unitat de la pàtria comuna. I apareixen, tot d'una, pujant les escales i dirigint-se al menjador, Zapatero i Rajoy, el Gran Dialogante i el Separador Màxim. Indignat, comunico a Pepe Blanco la meva oposició radical a què Rajoy trepitgi el meu territori. No pot ser. Un neofranquista ha envaït la meva llar i això no ho puc permetre. Blanco, finalment, em convenç. Tot sigui pel diàleg i la tolerància. Tolerants, envers qui? Envers els qui dinamiten tota possibilitat d'entesa? Blanco em calma. Diògenes, no siguis babau. Espanya només té solució si els grans líders parlen. Pensa en Habermas i l'acció comunicativa. Hem de construir entre tots una "comunitat ideal de diàleg" on la veritat i la sinceritat regnin per sempre més. Il·lús, penso jo, aclaparat per l'atac de pedanteria que acaba de patir l'home amb cara de rap. Zapatero i Rajoy entren al menjador, se serveixen cava i pastes, seuen i comencen a discutir sobre la inserció de l'ens en l'ésser, de l'accident en la substància i de les nacions en la Nació. Volkgeist, Volkgeist!, crida pel carrer l'esmolador, que té una certa retirada a Fichte. Pepe Blanco escolta pels auriculars tota la conversa, ja que ha instal·lat un micro sense fils darrere un gerro que em van regalar els meus pares. Un somriure apareix en el seu rostre. Tenen la solució. Han encertat amb la fórmula per encabir Catalunya en el trencaclosques ibèric: els espanyols ho acceptaran i els catalans no se sentiran humiliats. Escriu en un paper i amb mà tremolosa: Artículo Primero: Cataluña es una bonita realidad nacional. No entenc res.

Nota bene: El fons del somni és real i la solució a l'article primer també ho és. Digueu-me boig. Seria molt millor somiar amb l'Angelina Jolie, ja ho sé, però és el que hi ha. No sé què en diria el doctor Freud.

TXORIA TXORI

Salut companys:

L´altre dia vaig veure la pel·licula docuemental La pelota Vasca, la piel contra la piedra de Julio Medem (Euskal pilota, larrua harriaren kontra). No parlaré de pel·licula, no en aquest post.

Aquest post el dedico a una cançó que em va impactar moltissim. La banda sonora de la pel·licula té moltes cançons de Mikel Laboa, del disc Gernika zuzenean 2. N´hi ha una, Baga biga higa, que posa els pels de punta per la seva força musical reforçada, a més a més, per les imatges que hi apareixen. Però la protagonista d´aquest post es Txoria txori (l´ocell). És un poema de Joxan Artze musicalitzat per Mikel Laboa amb una bellesa i una sobrietat impresionants. Us recomano que l´escolteu perqué certament és una bellesa.

Us poso la letra i la traducció (en castellà):

Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik...
txoria nuen maite.

Si le hubiera cortado las alas
habría sido mío,
no habria escapado.
Pero así,
habría dejado de ser pájaro.
y yo...
yo lo que amaba era un pájaro.